Dies fortament marcats pel record de Jordi Sarsanedas, ara que fa justament un any que ens va deixar. Dilluns vinent els meus alumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i jo assistirem a l’espectacle-homenatge que es farà en la seva memòria a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya.
A tall de preparació hem dedicat un parell de classes a parlar la situació literària a Catalunya a principis dels 50 i a estudiar "Mites", el llibre que Sarsanedas va escriure entre els anys 1947 i 1953 a Barcelona i a Glasgow i que, amb la seva estranya bellesa, amb la seva torbadora descripció de sentiments, és -no en tinc cap dubte- una de les fites de la narrativa catalana del segle passat. (n’hi ha més)
Després d’uns anys sense tocar-lo -la meva darrera visita a les seves pàgines és de principis dels 90- m’he retrobat amb la lectura de "Mites" quan preparava aquestes classes, m’he tornat a meravellar i m’ha vingut al cap una constatació. Dues, més exactament. L’una conseqüència de l’altra.
La primera és que, dissortadament, ja no s’escriuen llibres com aquest. La segona és que ja no sabem llegir llibres com "Mites". I, francament, ara mateix no sabria dir quina de les dues constatacions és més amoïnadora.
PD: Vegeu aquí si us interessa saber tots els actes que es fan arran d’aquest primer aniversari de la mort de Jordi Sarsanedas.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!