LA VIA SÀNSCRITA

(ALESHORES)

Som al segle VII aC, a l’Índia.

Els valors de la civilització vèdica ja no corresponen a les maneres de viure de la societat. Els ferotges pastors transhumants, arribats fa milers d’anys des de les estepes de l’Àsia Central, s’han convertit en agricultors, en ramaders i fins i tot, urbanitzats, en comerciants i en artesans. I s’han assimilat amb els habitants autòctons.

Però el seu politeisme de base naturalista s’ha mantingut pràcticament igual i, com els fidels són lluny del sentit primer dels himnes vèdics, les funcions sacerdotals dels bramans han esdevingut preeminents. Els cal aclarir el significat dels textos, interpretar-los, traduir-los als nous temps.  El que després serà identificat com a literatura vèdica ha afegit als quatre primers Vedes (el Rig, el Yajur, l’Atharva i el Sama), els Brahmanes que els expliquen, i els Aranyakes (o Llibres del Bosc), que hi aprofundeixen.

Malgrat aquests intents de continuïtat, l’evolució ha estat insuficient. Hi ha massa distància entre les preguntes vives dels creients i les mecàniques i repetitives respostes de la tradició bramànica.  Cal anar més enllà.

(CIMS)

Per a superar la nova situació han sorgit, refusant les doctrines establertes, i quasi bé simultàniament, el jainisme i el budisme. Des de dins del bramanisme, el desenvolupament dels Aranyakes ha cristal·litzat en nous corrents que pretenen atendre els anhels de la societat.

Els textos que exploren la nova societat s’anomenen “upanishads” i aquesta denominació confirma la voluntat de comprensió que, de fet, expressen. La paraula upanishad és un mot compost, format per “upa” (als peus) i “nishat” (seure a sota), que denota clarament el contacte entre qui escolta i qui explica. Sense intermediaris.

Uns versos d’una de les primeres d’aquestes obres deixen clara la insatisfacció de partida i quina es desitja que sigui la resposta:

De l’error, porta’ns a la Veritat,
de la foscor, porta’ns a la Llum,
de la mort, porta’ns a l’Eternitat.
(Brihadaranyaka Upanishad)

Els nous textos desenvolupen reflexions i doctrines metafísiques, espirituals i filosòfiques molt diverses, que preludien l’Hinduisme i que continuen, ara, tant actuals com sempre. A més, els upanishads s’agrupen amb el nom col·lectiu de Vedanta, és a dir la fi (anta) dels vedes, dels que són la culminació.

Els més antics, anteriors a l’aparició de l’escriptura a l’Índia, són transmesos oralment fins ser fixats, probablement cap al segle III aC, de manera definitiva. I se n’escriuen d’altres. Al final del procés, conformen un  corpus de 108 upanishads d’acceptació general, malgrat que el seu nombre pot considerar-se major si no s’és gaire estricte ni partidari de l’ortodòxia.

Sigui com sigui, s’ha convingut en resumir-los en quatre “mahavakyas” (maha: gran; vakya: frase) que, tot centrant l’atenció en l’eix Brahman-Atman, és a dir, en l’emmirallament entre l’Absolut i l’essència individual, condensen les noves mirades creences:

– prajñanam brahma (Brahman és el Coneixement)
(Aitareya Upanishad)

– ayam atma brahma (Sóc l’essència individual, que és Brahman)
(Mandukya Upanishad)

– tat tvam asi (Tu ets això)
(Chandogya Upanishad)

– aham brahmasmi (Jo sóc Brahman)
(Brihadaranyaka Upanishad)

(CAMINS)

Els nous camins ja són oberts. Comença una nova manera de veure, de cercar, d’anar més enllà.

A Occident, la primera edició dels Upanishads va fer-se en llatí, a França, a primers del segle XIX. Va seguir-la immediatament una traducció parcial en anglès. La versió en alemany va publicar-se a mitjans del mateix segle. L’obra va acabar d’incorporar-se al nostre fons cultural quan l’hindòleg i fundador de la mitologia comparada Max Müller va fer-ne una edició en anglès pocs anys després.

Però la sistematització dels intemporals principis upanishàdics va venir de la mà de Schopenhauer, que els qualificava de “fruit de la més elevada saviesa humana” i va incloure’n els conceptes bàsics a “El món com a voluntat i representació”. Després, altres filòsofs, com el també alemany Schelling o els nord-americans Emerson i Thoreau, van continuar-ne els comentaris i els reconeixements. Al segle XX, personalitats tant diverses com T. S. Eliot, a “The Waste Land”, o el Premi Nobel de Física del 1933 Erwin Schrödinger, són alguns exemples d’intel·lectuals captivats pels Upanishads.

Entre nosaltres, hem de referir-nos òbviament a l’imprescindible Joan Mascaró. El seu llibre “Els Upanishads” ens enriqueix amb una extensa presentació de les obres i amb la traducció en la seva línia d’absoluta excel·lència d’una selecció dels textos més representatius.

Les vies cap a la Veritat, La Llum i l’Eternitat conviden a la lectura. I a la descoberta.

(QUÈ HI HA MÉS ENLLÀ DE L’HORITZÓ?)

A banda d’esments ocasionals als mandales (llibres) dos a nou del Rigveda, no és fins als himnes aplegats a la desena i última part que els lectors no hi trobem textos específics sobre la Creació de l’Univers.

Dues d’aquestes composicions – el Nasadiya Sukta (10.129) i el Ritam ca Satyam (Ordre i Veritat) (10.190) – ja han estat comentades en aquest bloc (1). Ambdues mostren clares diferències en la descripció de la Gènesi. Cada una de les altres cinc (2) aporta també nous punts de vista. No hi ha “una” doctrina. De fet, no n’hi cap que sigui més – o menys – certa que les altres.

El remarcable Purusha Sukta (Himne de l’Home Còsmic) és una clara demostració d’aquesta riquesa de perspectives. En aquesta ocasió, les setze estrofes del text – de les que s’inclou quí una selecció – recullen i contemplen des de l’òptica vèdica diversos mites compartits amb altres pobles indoeuropeus.

Les primeres estrofes mostren un Purusha – un Home Còsmic – gegantí, d’innegable parentiu tant amb els Titans grecs – les colossals divinitats primordials que van precedir els déus de l’Olimp – com amb la resta d’éssers de característiques similars de les mitologies escandinaves i bàltiques.

Purusha té mil caps,
mil ulls, mil peus.
Cobreix la terra per tots cantons
i la sobrepassa de deus dits.
(1)

Ell és tot això,
i el que ha estat, i el que serà.
Ell és el Senyor de la immortalitat
que creix fins i tot més enllà dels aliments
(2)

El següent grup de versos introdueix el concepte compartit per l’àmbit indoeuropeu del sacrifici, però , en un gest integrador de l’humà amb el transcendent, introdueix la singularitat d’utilitzar el propi Purusha com a ofrena. L’eficàcia de la cerimònia és absoluta ja que genera les estacions, esdevingudes així nous elements del propi sacrifici, i la Saviesa, cristal·litzada en els tres primers Vedes.

Quan els homes van celebrar el Sacrifici
amb Purusha com a ofrena,
la primavera va ser la beguda sagrada,
l’estiu, la teia i la tardor, l’oblació.
(6)

D’aquest Sacrifici, en el que tot va ser ofert,
van néixer els himnes i els càntics del Rigveda,
els versos del Samaveda
i les fòrmules sacrificials del Yajurveda.
(9)

Les estrofes recollides a continuació refermen l’adopció de l’herència indoeuropea i la seva adaptació a les circumstàncies concretes de la societat vèdica.

El concepte de fragmentació d’un gegant per a utilitzar els seus membres per explicar l’origen de les diferents parts del món és característic tant de Purusha com d’Ymir, el seu mític parent escandinau de qui, segons la seva pròpia tradició, van néixer els núvols, la terra, les roques, els rius i els llacs i la resta d’elements de la Natura.

Per altra banda, com ja va ser exposat en aquest mateix bloc (3), l’estructuració de la societat en estaments segons les seves funcions és compartida pel poble vèdic amb altres pobles com, entre d’altres, el germànic, i està també present a les idees platòniques expressades a La República.

Quan van dividir l’Home,
en quantes parts van trossejar-lo?
Què van fer-ne de la seva boca, dels seus dos braços?
Com anomenaren les seves cuixes? i els seus peus?
(11)

La seva boca es va convertir en el Braman,
els seus braços foren el Guerrer,
les seves cuixes van ser el Poble,
dels seus peus van néixer els Servents.
(12)

L’última estrofa completa la descripció del Sacrifici iniciada a la sisena insistint en una successió de nocions també compartida.

Per un cantó, per mitjà d’un joc de paraules a l’entorn dels diversos significats del mot “sacrifici”, integra novament cerimònia i ofrena, ritu i Purusha, en un únic concepte, en segon lloc, fa d’aquest nou ritual l’accés als Sadhyas, unes divinitats singularitzades per la seva antiguitat (com el Titans citats més amunt) i converteix finalment així l’Home en eix de la Creació.

Els déus van sacrificar el Sacrifici al Sacrifici;
aquest van ser els primers rituals.
Aquests poders arribaren al cel
on viuen els Sadhyas, els déus antics.
(16)

Les arrels comunes dels pobles indoeuropeus que posa de manifest aquest himne – i la resta de composicions ancestrals a les que el Rigveda ens convida – són tant evidents com profundes.

Sortosament, el seu Humanisme i la seva concepció holística de l’Univers continuen presents.

Ni que sigui, potser, per mitjà de la lectura.

(1) Es tracta dels articles “La Creació segons el Rigveda (RV 10.129) – Nasadiya Sukta” i “Gènesi vèdica: RV 10.190 (Creació 2)”, ambdós a la secció Literatura vèdica.

(2) La sèrie completa inclou els himnes 10.72, 10.81-2, 10.90, 10.121, 10.129, 10.130 i 10.190.

(3) A l’article “Estaments, colors, braços, funcions… un altre llegat que perdura” de la secció Hinduisme. La traducció de la dotzena estrofa inclosa aquí és la mateixa que en aquell text.

Cada vegada que mirem l’Ossa Major, a més de tenir el goig de contemplar els set grans estels d’aquesta constel·lació tant coneguda, estem veient una gegantina al·legoria dels llegendaris Set Savis de la tradició sànscrita (1).

Els Saptarishis (sapta: set; rishi: savi), representats per a sempre al firmament, són els set savis primordials del gènere humà, acceptats de manera inqüestionable pels seus creients i amb una presència implícita i més o menys esparsa a les literatures vèdica i sànscrita, ja des del Rig Veda,

Venerats com a grans patriarques i coneixedors de les Escriptures, compositors de nombrosos llibres i himnes, descobridors de mantres, formuladors de l’Ayurveda o capdavanters de les primeres nissagues recordades, els noms dels Saptarishis es repeteixen en un eco interminable: Gotama, Bharadvaja, Vishvamitra, Jamadagni, Vashista, Kasyapa, Atri…

De fet, però, aquests noms són els que formen l’actual i catorzè grup de Saptarishis, ya que, segons la desmesurada i abissal perspectiva temporal de la cultura vèdica, a cada manvantara, o període de 4.320.000 anys en els que regna i legisla un dels successius Manus – metafòrics progenitors de les successives Humanitats -, correspon un grup de set rishis específics.

En tot cas, es considera que tots i cada un dels savis apareguts en aquest planeta ha nascut directament de la ment de Brahma, per la seva pura voluntat, sense cap intervenció aliena, i comparteix amb el gran déu que expressa el procés de Creació, la seva intel·ligència germinal.

Probablement per aquest motiu, al Rig Veda, els tangencials esments als Set Savis ens els mostren benèvols, clarividents i poderosos:

Els savis van obrir un camí per a les vaques que estaven dins de la cova; els set sacerdots, amb la força dels seus pensaments, van obligar-les a avançar (RV 3.31.5).

Els déus i els set savis, que s’havien establert en l’ascetisme en els temps antics, van parlar de la dona del braman… (RV 10.109.4).

I al Bhagavad Gita, quan Krishna descriu i s’identifica amb l’Univers, proclama la seva personificació en un dels Saptarishis més antics:

Dels Grans Savis, jo sóc Bhrigu… (BG 10.25) (2)

Però rastres literaris a banda, és al cel on sembla que sempre s’ha buscat, i potser s’hi pot trobar, cada nit, ben brillant, emmirallat en la precisa mecànica dels estels, el potencial i reconfortant anhel de la saviesa més serena.

(1) La creença en els Set Savis és compartida a l’ïndia per hinduistes, sijs i jainistes i apareix també entre els grecs i els romans així com en àmbits no indoeuropeus, com l’hebreu i el japonès (i, fins i tot, inesperadament, al popular videojoc Pokemon!).

(2) Al desè llibre del Bhagavad Gita on s’inclouen aquests paraules, Krishna es descriu com la causa última de totes les realitats materials i espirituals.

El text complet de l’estrofa vint-i-cinc és el següent:

Dels Grans Savis, jo sóc Bhrigu;
de les vibracions, jo sóc l’Om transcendent;
dels sacrificis, jo sóc el cant dels noms sagrats;
de les realitats inamovibles, jo sóc l’Himàlaia.

No pot haver-hi creació sense relació entre els oposats. No pot existir creació impulsada només per Shiva o únicament per la Natura. La unió del perceptor i del percebut, de qui frueix i de qui és objecte del gaudi, d’un principi actiu i d’un altre de passiu és essencial perquè la creació es dugui a terme.

Aquesta cita prové del Shiva Purana, un dels textos més antics de la cultura vèdica i, per tant, de la Humanitat, concretament el que està centrat en el déu del mateix nom, símbol divinitzat del principi regenerador de l’Univers.

Els puranes – purana vol dir antic en vèdic (i en sànscrit) – són textos de caràcter religiós, dedicats a les divinitats que suposadament els han promulgat que contenen relats mitològics, descripcions de cultes i de peregrinacions i tota mena de creences amb un fons històric, d’impossible comprovació, i  exposades de manera discontínua, i també cosmogonies, metafísica, ciència, música, poètica, medicina o gramàtica, entre molts altres temes.

N’hi ha divuit considerats “grans”, són els mahapuranes – maha: gran – que estan acompanyats pels upapuranes, considerats de menys importància – upa: a prop -, també en nombre de divuit.

Tots plegats són coneguts com el cinquè veda, ja que completen i complementen la informació subjacent o sobreentesa al Rig Veda – el primer text conservat en qualsevol llengua indoeuropea – i els altres tres que el glossen i l’amplien. Pertanyen a la tradició literària “smriti”, és a dir, recordada tal i com va ser transmesa pels savis, i no pas “shruti” o revelada directament pels déus als humans.

La composició dels puranes és atribuïda a Vyasa, el mateix autor llegendari del Mahabharata – la gran epopeia èpica sànscrita – i la seva fixació escrita, feta sens dubte amb l’objectiu d’assegurar-ne una conservació fidel més enllà de la seva transmissió oral, va iniciar-se al s. VI dC i es va perllongar al llarg de deu segles, malgrat que els puranes menors continuen sent reescrits durant el segle XX i, probablement, fins i tot en el present.

Escrits en rimes d’un sànscrit senzill i directe i d’una extensió mitjana de vint-mil versos, són fàcilment memoritzables i compresos. La seva difusió ha estat fonamentalment a càrrec de bramans ambulants que, com si fossin trobadors, contacontes o “homes llibre” com els descrits per Ray Bradbury al seu Fahrenheit 451, els declamen per temples i monestirs, amb la intenció d’estimular-ne la devoció.

Els puranes doncs, deixant a banda creences religioses, són un nexe entre les arrels culturals de l’Índia – que, com les lingüístiques, tenen un innegable filiació indoeuropea – i les successives generacions, ara ja sortosament globals.

Com intenta mostrar la següent minúscula selecció, recullen i ofereixen una visió del món alhora diversa i permanent.

Del Vishnu Purana (1):

– Vishnu és la major i més immediata de totes les energies de Brahma, el Creador. Ell és Brahma encarnat, totalment format per Brahma. En ell està teixit i entreteixit tot aquest Univers. Ell és el món i el món està en ell. Vishnu, el Senyor, que consisteix en el que és mortal i en el que és immortal, ho sosté tot, tant l’Esperit com la Matèria, tant en els seus aspectes positius com en els negatius.

– Qui parla amb saviesa, moderació i compassió accedeix a les fonts de la felicitat perpètua.

– La defensa de la terra és duta a terme per l’autoritat dels qui han controlat les seves passions i es mantenen lliures del desig, de la cobdícia i de la ira.

Del Garuda Purana (2):

– Ningú ha de tenir una inclinació excessiva per ningú altre. Si el propi cos és només un somni, què és el dels altres?

– Les bones coses menjades al matí ja són destruïdes al vespre. Com pot haver-hi permanència en un cos sostingut per aquests aliments?

Més enllà de l’exotisme d’un món antic i llunyà i de la fascinació que pot despertar, els puranes són una enciclopèdia que ens explica el que hem sabut del món en un moment i en un lloc donats, però que, sobretot, denota el que roman inalterable.

Són, de fet, el que sabem del món.

(1) Vishnu és la gran divinitat protectora i el seu purana explica, bàsicament, les seves deu encarnacions.

(2) El Garuda Purana exposa el sentit de la vida i de la mort. És un diàleg entre Vishnu i Garuda, el rei dels ocells.