Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Laos / Tailàndia / Ruta del Te

Bangkok: Notícies preocupants

Publicat el 23 d'abril de 2010 per rginer

Les fotografíes es publiquen a la xarxa una rera altra. Les notícies són cada vegada més preocupants. Només cal una petita espurna perque l’explosió sigui una realitat.

El primer ministre d’un govern il.legal, imposat per l’exèrcit, no vol ni negociar, ni parlar, ni encara menys dimitir i deixar el poder. Els camises vermelles continúen al centre financer i comercial de la Ciutat.
Els soldats i policia davant tots els manifestants esperant. Es comenta molt, que estàn esperant rebre ordres per disoldre amb armes de foc els manifestants, i aquest fet pot provocar la crisi més perillosa i important d’aquest país, mai colonitzat, i que ha anat passant els anys de la seva història entre un rei venerat per tot el poble, dictadures, cops d’estats, tots tous, molt tous, i unes eleccions lliures, finalment, i que van guanyar, per entendre’ns, els camises vermelles i el seu lider, també corrupte, Thaksin Shinawatra, avui exiliat en un país àrab, però que va saber i va donar esperances a la gent del nord, als camperols, als treballadors.

Un amic que ha tornat tot just de Bangkok m’ha explicat que el país és de fet feudal, amb una èlit del 10% molt, molt poderosa i amb molts diners, un altre 10% de gent forània amb interessos econòmics potents en el negoci del turisme i un 20% d’una nova classe mitjana. Tots ells vivint al sud del país. La resta de població, camperols, treballadors, pobresa, zones pendents de desenvolupament on el diner del sud no arriba; aquests són els camises vermelles. 

En el viatge que vaig fer el propassat novembre per aquest país, sí vaig poder copsar aquestes diferències, i molt. 
Els països ‘amics’, occidentals, àrabs, de cap de les maneres els interessa aquesta violència o aquest trencament en un país on hi han molts poders i interessos econòmics. Tampoc és la manera d’actuar dels thais; no volen la violència, volen parlar. I els soldats cada vegada més se senten més propers a ells que no pas del govern.
L’exèrcit té la paraula, on hi han dissidències, i el venerat rei,  amb una salut molt precària, pot fer encara de mediador.

He escollit la fotografía de la dona pujada a les barricades demanant eleccions; el govern sap perfectament que les perdrà. Els vots dels camises vermelles sumen més del 60% …….

Sense notícies de Bangkok – Actualització

Publicat el 14 d'abril de 2010 per rginer


ÚLTIMA HORA :
L’apunt que vaig deixar el propassat dia 23 d’abril, encara és actual, però amb una diferència; el govern i el primer ministre NO volen negociar amb els camises vermelles.     http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/165948

Última hora: El que em pensava; més de 40.000 camises vermelles s’han traslladat del centre històric al centre financer de Bangkok, Rachadumri Road, on es troben els grans hotels i les botigues de luxe i manifesten la seva intenció d’acampar i resistir fins el final. Els partidaris del govern del primer ministre Abhisit han començat a arribar a la Ciutat, i l’enfrontament entre la gent de ben segur es produirà. Les notícies tornen a la premsa, Reuters, BBC, Indonèsia, però dissimulades, no de primera plana. De l’exèrcit ningún en diu res. La festa de l’any nou s’ha acabat.

He llegit ara fa uns minuts un article d’una periodista del New York Times, corresponsal a Hong Kong: Els manifestants es diverteixen, el govern està a la corda fluixa i l’exèrcit s’ho pensa.
Aclariment: Avui es celebra l’any nou a Tailàndia com també a Birmània. Però, malgrat tot, el silenci és ben evident i una empresa turística potent com la francesa Accor ja ha manifestat que les reserves que teníen del 80% han baixat a un 30% com a molt.

No ho veig clar.
Ni ahir ni avui  no ha estat possible  rebre informació des de Bangkok, ni llegir notícies de la BBC, i altres mitjans de comunicació. Els diaris de Viêt Nam tampoc en diuen res. Un silenci força sospitós.
Alguna cosa està passant i de ben segur les comunicacions han estat censurades, tallades, o no ho sé pas. 
La mort de 21 persones en els últims aldarulls dels camises vermelles enfrontats amb la policia, han fet trontollar els estaments politics del país, i sobretot els generals s’han començat a moure. Ja fa molts anys que Tailàndia és una dictadura militar ‘tova’, i el seu domini en front els seus veïns és inqüestionable. 

El primer ministre sembla que dimitirà i hi hauràn eleccions, però m’han dit que no vol marxar, no vol deixar el poder, i existeixen certes divisions entre l’exèrcit i els poders econòmics.  Els camises grogues no s’han vist en aquestes últimes setmanes.
Després de la meva estada en aquest país, lluny del poder econòmic i la gran Ciutat, penso que el poble espera una intervenció del seu venerat rei, com ja ha fet altres vegades. Però la seva salut és feble.

Els turistes hauríen de pensar-s’ho bé abans d’anar a Tailàndia, si més no fins que la situació estigui novament més tranquil.la o es convoquin eleccions.
Viêt Nam news informa, avui,  que l’Ambaixada de Tailàndia a Hà Nôi va demanar un llistat de turistes vietnamites que teníen previst viatjar a Bangkok i va demanar que no hi anéssin, de moment. És tot el que he pogut llegir, sense més.
L’exèrcit té la paraula i jo esperaré rebre notícies …..

Una fotografia que vaig fer des de la finestra de l’hotel a Bangkok. Lluna plena, magnífica i que espero il.lumini una mica a la gent d’aquesta part del sudest asiàtic.

En altres apunts he intentat explicar una mica la situació d’aquest país –  ACÍ –

 

Riu Mekong : Lo riu és vida i el perill es va apropant

Publicat el 7 d'abril de 2010 per rginer

Llegeixo amb preocupació com aquest immens riu, màgic, majestuós, li manca aigua.
Xina està construint la presa més gran del món, 300 metres, i ha d’entrar en funcionament l’any 2012. Experts creuen que aquesta construcció vulnera els drets ambientals i fa que el Mekong, riu avall, rebi moltíssima menys aigua i més de 65.000.000 mil.lions de persones estaràn afectades: el sud de la Xina, Yunnan, Laos, Cambodia, Tailàndia, Vietnam.
Ja fa uns anys es va constituïr la ‘Mekong River Commission’ (MRC) éssent membres els països que reben les aigües del riu Mekong, Tailàndia, Laos, Cambodia i Vietnam. Xina, com a país de riu amunt i també Birmània, no hi participen en aquest grup. La MRC té sentit, quan es va conèixer la construcció d’aquesta presa riu amunt.
Altres experts, i per suposat Xina, afirmen que la baixada d’aigua del riu és per la greu sequera que pateixen, la pitjor des de fa més de cent anys. I és cert que les pluges han estat minses.
Però la MCR no ho veu clar. Ara bé, alguna cosa ha de ser veritat pel que fa a la presa que construeix la Xina, ja que per primera vegada, aquest país ha participat en una reunió amb la MRC, i està ‘disposada’ a col.laborar i a donar tot tipus d’ajuts, informacions, per apaivagar el problema.
Un gest insòlit i mai vist fins ara per part de les autoritats xineses !!
Xina no té la confiança dels seus veïns, i vol de totes totes tenir bones relacions amb aquests països. Les construccions de preses riu amunt del Mekong poden ser causa gravíssima per aquest països riu avall, la pobresa, la fam, la sequera, emigracions.

Com sempre, els birmans, amb el seu sentit de l’humor, publiquen aquest acudit, molt explicatiu. I una servidora he estat fent un nou muntatge de video a partir de les fotografíes del meu arxiu. Veure el video -llegir més

Volía donar una impresió ‘màgica’ del riu Mekong. A Laos i a Viêt Nam és veritablement un riu que dóna vida a mil.lions de persones; és la seva cultura, la seva història; un riu fronterer tan i tan important per el regne de Siam (Tailàndia), una manera de viure a Laos i al delta a Viêt Nam.
Aquestes imatges plàcides, tranquil.les, i amb la força dels ràpids quan entra a Cambodia, han de desaparèixer ?? La vegetació, el motiu d’existència dels pobles, han de desaparèixer ?
Xina creu, que ha de parlar-ne amb els seus veïns i donar confiança. I la seva assistència a la reunió del MRC ha estat tota una sorpresa.

Aques és el video; espero que us agradi. 4.180 kms, el 10è riu més llarg del món; imatges, totes, del sud de Laos; font de riqueses, de vida, de cultura … és senzillament .. el riu Mekong.

Laos: Magical Mekong from Roser Giner Bruñó on Vimeo.

Què passa a Bangkok ? Sang com a protesta

Publicat el 17 de març de 2010 per rginer

Mai havia vist una protesta dels opositors a un Govern, en aquest cas els ‘camises vermelles’, gent del nord del país, camperols, i lleials a l’antic primer ministre i mil.lionari Thaksin Shinawatra, llençant la seva sang davant la porta del palau del primer ministre.
Es poden  veure els policíes amb caretes i com llencen la sang a terra, davant les portes (arxiu). Increïble ! I amb aquest tipus de protesta, què volen manifestar?
És un risc i molt gran, perque la SIDA té una incidència molt important en aquest país.
Es comenta que és un ritual per enderrocar l’actual govern. La sang és un simbol de la vida i també de la mort. Moltes ètnies arreu del món i al llarg de la història, ténen uns rituals similars, com per exemple els aborígens australians, s’intercanvíen la sang i se le posen al seu cos en unes cerimònices secretes;  també els asteques  a Mèxic i altres ètnies sudamericanes feien sacrificis davant els deus amb la sang o fins i tot els germànics llençàven sang  a les muralles de les ciutats i als seus deus. Els cristians fan la consagració de la sang convertida en ví.
Però el més increïble és que, crec, és la primera vegada que s’utilitza la sang com a protesta política.
En el meu últim viatge he acabat de veure i conèixer bastant bé com de supersticiosos són tota la gent del sudest asiàtic i el cas que fan als astròlegs. I crec que els polítics aprenen ràpid i en fan un ús partidista d’aquest fet.
Tailàndia té un govern feble, un rei i una reina que la gent estima per damunt de tot, una dictadura ‘tova’. Els cops d’estat han sovintejat.
Els camises grogues pertanyen a la èlit del país, el sud, negocis, hotels, turisme, banca.
Els camises vermelles pertanyen a la gent del nord, camperols, petits comerciants, els pobres, treballadors.
I l’exèrcit s’ho mira …..
Mentre, el líder dels vermells, el senyor Thaksin Shinawatra, mil.lionari, i exiliat, està ben sentadet davant la televisió i els ordinadors veient i dirigint revoltes per tornar al seu país i continuar manant.
Cal dir, però, que aquest senyor ha estat l’únic polític en centenars d’anys que s’ha preocupat de la gent del nord i els va donar diners; un estil ‘populista’ però que pot atraure a molts votants. En aquest país qui paga mana, i els candidats paguen als seus futurs votants, que evidentment els voten i els segueixen. 

Les meves estades a Bangkok durant el meu viatge van ser d’una o dues nits; ciutat de pas i no em va agradar gens, ni mica. El tràfic del nostre petit país és glòria beneïda … l’urbanisme fins i tot fantàstic; negocis obscurs i fins i tot obscens i degradants; potser el nord del país manté la seva cultura i la seva vida diària, d’aquest antic regne de Siam i que mai va ser colonitzat.

A Mae Sot i més al nord, tot és diferent del sud i de Bangkok. La vida és plàcida, tranquil.la i la gent acollidora. Bangkok és d’un estrès total.

Laos : Riu Mekong

Publicat el 5 de març de 2010 per rginer

És una fotografía sense més … núvols blancs, un cel blau, l’horitzó, l’amplitud del riu, les aigües tranquil.les i movent-se molt lentament riu avall.

I jo semi-estirada en una barqueta, darrera uns matolls, sense fer res, només mirant aquest horitzó, aquest riu.

Potser la fotografía hagués quedat millor amb una barca, un pescador, més moviments, però la realitat és aquesta, no hi ha moviments, poquetes barques que només les veus pel matí per recollir el peix de les xarxes que han deixat al capvespre.

I quan la barca et porta prop d’un poblet, els infants jugant amb l’aigua, i les mares fent la bugada o també prenent un bany, els pares arreglant les xarxes i els avis dins a casa preparant el sopar o senzillament collint unes quantes mongetes i fruites o vigilant al més petit dels infants que encara no camina.

És així com m’agrada viatjar  …. i en Way Ne Lin en té la culpa d’haver anat al sud de Laos. Si no hagués vist les seves fotografíes a Trekearth no hagués fet canvis d’itinerari. Continúem tots dos escrivint-nos comentaris i aprenent. És la virtualitat convertida en realitat.

Retrats d’infants XVII – La terra se m’acosta …

Publicat el 23 de gener de 2010 per rginer

O un somriure o veure’ls dormir plàcidament o fixar-s’hi com juguen o rebre les seves carícies …. aquests són alguns dels instants en que pots arribar a la felicitat.

Aquest infant dormint, somiant, en un llitet penjant dels arbres del costat de casa seva, ben a prop de la seva mare, en una illa del riu Mekong a Laos.

Llegint poemes de na Montserrat Abelló aquest sentiment de felicitat, però, pot tornar-se inquietant :

– Al meu voltant només silenci:
  sola, distant com un ocell que plana
  en una tarda oberta.

– Però la terra munta, se m’acosta.
  Escolteu el seu plany contingent,
  mireu quanta injustícia !

– Som sords i cecs.
  I ara la quietud em puny
  i em dol tant de silenci. 

Un lloc per meditar, un lloc de repòs, un lloc per somiar …. Laos/riu Mekong

Publicat el 16 de gener de 2010 per rginer

Tots els díes quan surt el sol, na R. ja ha començat el seu trasteig …. meditació, escoltar música, preparar el brou, endreçar, llegir, escriure, sortir al carrer. Des de fa unes setmanes aquest despertar s’ha convertit en una angoixa fins ara desconeguda, o més aviat, diferent.
Aleshores recorda, pensa, el lloc per meditar, per reposar, per somiar, per tornar .. i entra en un programa de fotografíes, ben arxivades, i les mira i mira, el riu Mekong, sud de Laos, regió de Champasak, una zona coneguda per el nom de Si Phan Don, les ‘4.000 illes’ ..
Seu davant una pantalla i contempla les sortides de sol; com l’aigua del riu es va escolant lentament, la grandiositat d’aquest riu, la vegetació, el silenci.
Puja a una barca i navega riu avall, Don Khon, Don Det, Si Phan Falls. La tranquil.litat de les aigües es tornen ràpides i turbulentes; un espectacle magnífic, sorprenent; les aigües del riu Mekong abandonen Laos i entren a Cambodja de forma violenta.
És hora ja d’anar a plaça; la gent de Don Khong ( on na R. ha trobat el lloc) acudeix al mercat on pots trobar el menjar que necessites per el dia; verdures, hortalisses, peix, carn, espècies, arròs, fruites.
A peu, en bicicleta o en moto, la gent va arribant amb el cabàs buit i tranquil.lament sense presses torna a casa per començar a preparar el menjar del día.
Després cerca el lloc, seu, i contempla el riu. Venen veïns i amics. Peten la xerrada, sense discusions ni sorolls. Beuen un gotet de ví d’arròs, o un whisky d’arròs laosià que na R. el troba fortíssim.
Deicideixen agafar la barca i tornar a navegar riu avall. A Don Det baixen per veure si hi han molts joves arribats d’arreu del món per passar-hi una temporada en aquesta petita illa on encara no ha arribat l’electricitat a totes les cases. Són els ‘backpackers’ que han trobat el seu lloc al sudest asiàtic. És un petit paradís on l’activitat prioritària és ‘el dolce far niente’. L’únic soroll que veritablement amoïna és el que provoquen els generadors, per veure la televisió, tots plegats sentats al seu voltant amb la gent que viu en aquesta illa.
Per arribar a l’illa del costat, Don Khon, travessa un pont construït per els colonitzadors francesos, quasi quasi igual que el pont de Gard. Els ‘xiringuitos’ apareixen ben situats al costat del camí oferint tota classe de serveis; canoeing, kayating, transport en cotxe fins a la frontera amb Viet Nam, a la vall de Bolovens Plateau, a Paksé, lloguer de bicicletes, lloguer de barques, accés a internet, restaurant, venda de roba i capells, fruites.
Pel camí et trobes travessant un monestir budista, theravada, com tots els de Laos.
Flors, i moltíssimes papellones, i algún que altre monjo meditant i llegint.
Quan arribes a les Li Phi Falls pots continuar camí i arribar a l’altra banda de l’illa on el riu ja ha tornat a la calma, i on encara hi viuen el dofins Irrawaddy. Molt difícil de veure’ls; una espècie en perill d’extinció. 
Na R. torna al seu lloc de repòs; aquesta vegada contra corrent; més lentament encara. No s’hi veuen barques, ni transports, algún pescador que deixa la seva xarxa i una ampolla de plàstic (¿¿??) que fa de boia per saber on és. Na R. pensa … i no els han explicat a la gent que el plàstic és altament contaminant ? Els joves visitants de Don Det també llencen les bosses al riu.
La mestressa ha cuinat un peix embolicat en fulles de plataner que és deliciós. Abans, però, na R. es beu una cervesa Beerlao, molt recomanable i també una seguretat per evitar problemes gastrointestinals.
La nit és fosca i passejar per aquesta illa no és sempre agradable, si més no, has d’anar ben coberta per evitar les picades de mosquits o altres insectes.
La pell dels occidentals és el seu ‘postre’ i cal anar en compte. Millor seure dins a casa, agafar el llibre, llegir una estona, jugar a un joc de taula, i a dormir ben aviat.
Només cal canviar els hàbits i gaudir d’aquest lloc on es pot meditar, reposar, somiar.
Tornar a aquestes illes, recordant els bons moments, fa tornar el somriure a na R. i de mica en mica l’angoixa va desapareixent.

Els H’mong: De Tailàndia a Laos

Ja fa uns díes, uns mesos, que el Govern de Tailàndia tenia previst organitzar un viatge de retorn a Laos, per els 4.000 H’mong fugitius del seu país Laos l’any 1975 acabada la guerra de Viêt Nam. Els H’mong són una ètnia que viu a les muntanyes al nord dels països com Laos, o Viêt Nam o Birmània. En el meu apunt – ací  –  ja vaig escriure sobre aquest fet, sobretot dels H’mong que van poder marxar als EE.UU.

El Primer ministre de Tailàndia, feble, i seguint les indicacions dels militars, ha dut a terme aquesta amenaça i ja ha començat aquest viatge temut per els H’mong. Es van establir en un camp de refugiats a Phetchabun, a uns 500 kms al nord de Bangkok. No ha servit de res totes les apelacions de les Nacions Unides o de Governs occidentals perque aquesta gent es quedi a Tailàndia. Tenen por de les represàlies que poden viure en el seu propi país, Laos. 

Un Govern, el dels EE.UU., que va enganyar aquest poble d’una manera hipòcrita i cruel, per utilitzar-los en la guerra contra el comunisme, després de perdre la guerra i fugir de manera humiliant, els va deixar a l’estacada.
No va ser fins l’any 1995, crec, que va acceptar atorgar el status de ‘refugiat polític’ a tots els que van poder arribar als EE.UU., però els més de 4.000 que es van quedar a Tailàndia, han viscut en un camp de refugiats, fins avui, en que un acord entre els governs de Tailàndia i Laos, han repatriat a tota aquesta gent, els retorna al seu país, després de més de trenta anys, i malgrat la promesa del govern de Laos de dictar una amnistía per a tots ells, el seu futur és molt incert.
M’he assebentat, durant el meu viatge, que Laos exporta el 85% d’electricitat a Tailàndia i ténen projectes en comú per augmentar la construcció de pantans. El riu Mekong és la ‘gallina dels ous d’or’ i Tailàndia no patiria restriccions elèctriques; necessita gas, petroli i electricitat, i els seus veïns, Birmània i Laos, en tenen.

Jo m’imagino una família H’mong del camp de Phetchabun; fugitius de Laos, on la represió contra ells va ser brutal per haver ajudat a l’exèrcit nordamericà; no poden viatjar als EE.UU. i es queden a Tailàndia; no els diuen res; s’instal.len i formen famílies; viuen i treballen per un altre país, Tailàndia; segurament donades les seves peculiaritats ètniques, poden treure’n profit amb el turisme; després de més de trenta anys, ara es veuen obligats a tornar a Laos; molts d’ells ni tan sols coneixen el seu propi país; un futur incert; promeses de políticis; encara odi entre molta gent fanàtica.

Però després d’haver viatjat per aquell país, el menys poblat d’Àsia (6.000.000 d’habitants i 280.000 km2) penso que al sud on vaig passar una setmana, o a les muntanyes frontereres amb Viêt Nam o Xina, podríen establir-se i segurament de feina no els mancarà. Però, una cosa és creure-ho, i una altra és viure la situació.

Ha estat un any, aquest 2009, ple de notícies i fets cruels, on els drets humans ni han existit i els que se suposa han de fer prevaler aquests drets, miren a una altra banda.

Les fotografíes trobades a la xarxa son ben significatives.

Un despertar plàcid – Riu Mekong/Laos

El riu Mekong té un recorregut de 4,180 kms. Neix a l’est del Tibet, Himalaia,  i travessa la Xina, Birmània, Thailàndia, Laos, Cambodja i Viêt Nam.
La meva imatge de Laos serà sempre la dels matins, a les sis, quan començava a despuntar la llum del sol, i els pescadors anàven a cercar les seves xarxes. La meva imatge serà la pau i el silenci, la llum, veure com les aigües d’aquest riu immens s’escolen lentament, molt lentament en direcció a la mar, fins formar el gran delta en terres de Viêt Nam.
Una mica més avall de l’illa on em trobava en aquell moment, Don Daeng, la placidesa de les aigües es convertiràn en ràpids ferotges i cascades inimaginables, llençant tota la seva força a un altre país, Cambodja. 
M’explica un pescador, que a finals de gener, molts van fins les roques i els barrancs d’aquests ràpids, on deixen les seves xarxes. És la millor època per pescar i poden atrapar fins a mitja tona de peix.
M’assabento que en el riu Mekong hi han 54 espècies diferents de peixos. Només n’he provat unes tres, boníssimes, cuinades en una sopa plena de flaires d’herbes del tròpic, o al forn embolicat en fulles de plataner, o senzillament fregidet.
Tanco els ulls i la meva imaginació vola a l’illa de Done Khong, i sentar-me en una ‘gandula’ i contemplar el paisatge. El temps fins i tot s’encomana de la lentitud del riu, sense presses, sense sorolls, en una paraula …… no fer res.

Sabaidiiiiii

Ara soc en una illa del riu Mekong, anomenada Done Khong, en un poblet, Muang Khong i en un internet que en prou feines funciona, a mes de carissim, ja que paguen molts diners per tenir un ADSL. Davant meu el riu Mekong. Les aigues baixen lentament, molt lentament per arribar al mar. Sembla que els laosians porten un ritme de vida igual que les aigues del riu, sense presses, sense amoinar-se per a res. He passat aquests ultims dies en aquest pais sorprenent, Laos. He navegat per aquest riu extraordinari. He caminat per corriols estrets en mig d’una vegetacio magnifica. Papellones de totes mides i colors. A les escoles encara els ensenyen frances. Els rapids i les cascades del riu a prop d’una altra illa, Done Khon, son espectaculars – Khon Phapheng i Tat Somplanit. L’illa de Don Det es la ”Formentera” del sudest asiatic. Gent jove d’arreu del mon, molta. Petits bungalows, no hi ha electricitat.
El mercat del poble on soc es fantastic. A les 6 del mati ja arriba la gent amb tots els seus productes; pollastres, anecs, carn de bufal, menjar ja fet, uns bunyols bonissims, el ”sticky rice”, arros glutinos, dolc, fet dins una canya de bambu, fruites, unes mongetes tendres kilometriques, cogombres, carabasses, patates, herbes aromatiques.
Son autosuficients i porten una vida tranquil.la, i no els facis treballar gaire …. diuen que treballar molt es dolent per la salut !!!!
Pero tambe tenen deficiences, com l’assistencia medica. No n’hi ha !
Un pais amb mes de 280.000 km2 i gaire be 6.000.000 d’habitants ! Un riu immens, que creua el pais de nord a sud, 1.800 kms, i on no veus cap barca, ni transport de mercaderies, els pescadors, solitud, silenci.
Bocabadada he quedat en veure els peixos vius que venen al mercat i que he tastat amb delit ! Hi han mes de 54 especies al riu, i son molt, pero molt saborosos.
Aquest ordinador crec que aviat fera figa …. Esta mig desmuntat, i crec que el Windows que tenen es pirata.
El meu bloc de notes va omplint-se …. Crec que em tornare ”laosiana”.
El proper dia 5 de novembre marxare al meu estimat Viet Nam.
M’oblidaba ……  Sabaidiiii  es la salutacio a Laos, bon dia, i t’ho diuen constantment.

Els Hmong – Gràcies Gran Torino ….

Publicat el 14 d'abril de 2009 per rginer

‘ Gran Torino ‘, la magnífica pel.lícula de Clint Eastwood, ha posat els Hmong a la primera plana. Quan vaig anar a veure-la, havia llegit diverses informacions referides a la nacionalitat dels veïns; coreans, xinesos. Un error; em vaig adonar que es tractava de l’ètnia Hmong, i que vaig poder conèixer en el meu viatge a Viêt Nam, més concretament a Sa Pa. Un article en el diari El Pais signat per Toni Garcia del propassat mes de març, m’ha donat més informació. Els veïns del senyor Kowalski són d’aquesta ètnia, i gràcies al seu protagonisme, els Estats Units han reaccionat i ara volen rectificar i ajudar-los més del que ho van fer. Eren els oblidats. Però qui són els Hmong ? En el secle XIX va haver-hi una emigracioó altíssima d’aquesta ètnia de la Xina a Vietnam, Laos, nord de Tailàndia. Quan vaig viatjar per Viêt Nam vaig caminar per poblets dels Hmong. Avui és l’ètnia més nombrosa en aquest país, més de cinc-centes mil persones. Viuen a les muntanyes; Sa Pa, Bac Ha, Cao Bang. Són animistes i creuen en els esprits. Cultiven l’arròs, plantes medicinals i opi. També són ramaders; ànecs, porcs, búfals. Entre els Hmongs hi han diferents grups; els negres, blancs, vermells, verds. Els coneixem per el seu vestit. A Laos també viuen a les muntanyes, a la frontera, on van arribar des de la Xina. Són el grup més nombrós, uns tres.-cents mil i també com a Vietnam es divideixen en diferents grups, els blancs, els vermells i els negres. 
Per què els Estats Units s’interessen per aquesta ètnia, ara, després de tants anys sense fer-ho ?  ‘Gran Torino-Eastwood’ són els culpables ……
Els Hmong són tranquils i els agrada viure en el seu ambient, la seva terra, amb la seva cultura i tradicions. Durant els anys 50, els cervells de la CIA van decidir que Laos podría ser un bon país per erradicar el comunisme i parar la seva difusió. Amb la promesa d’un bon salari, formació militar i un futur brillant, més de 9.000 Hmong de Laos ( van arribar a ser 18.000 ) van passar a formar part d’un projecte secret. Més tard van participar en la guerra de Vietnam amb els americans, on van ser capdavanters en les operacions més arriscades. 
Com es pot comprendre, en perdre la guerra els EE.UU. els Hmong laosians van ser declarats ‘enemics prioritaris’ i va començar la revenja. Molts van morir. Només uns 40.000 van poder fugir a Tailàndia, on van ser internats en camps de refugiats i molts van poder viatjar a altres paísos. Es van quedar uns 4.000 sense poder sortir d’Àsia. Tailàndia és el bressol dels camps de refugiats dels països veïns ! Fins l’any 1975 el Govern dels EE.UU. no va decidir de donar el status de refugiat polític a qualsevol Hmong que ho sol.licités.
Dels tres milions de Hmong que vivíen al nord de Laos, només dos-cents mil van poder fugir i salvar les seves vides. Milers d’ells van acceptar l’oferta del Govern dels EE.UU. i van marxar a la terra promesa. Val a dir, que els havíen deixat absolutament abandonats. Avui hi han uns 180.000 vivint als EE.UU.
Aquest detall que els veïns de Walt Kowalski siguin Hmong ha fet ‘recordar’ la tragèdia d’aquesta ètnia i ha començat una campanya perque el Govern dels EE.UU. es decideixi, finalment, a recompensar als Hmong. Fins i tot en els diaris es pot llegir : ‘Obama hauría de fer d’aquest tema un fet prioritari’.
El Govern actual de Laos, encara avui, els persegueix, per la seva intervenció a la guerra de Vietnam i a més Tailàndia va decidir no fa gaire de tancar els camps de refugiats i forçar els Hmong que hi viuen des de fa molts anys a tornar al seu país, Laos, on saben que seran empresonats, o maltractats o humiliats. La única sortida és demanar als EE.UU. el stauts de refugiat polític i emigrar a California, Indiana, Louisiana.
Molts Hmong han agraït a Eastwood el respecte amb que els ha tractat en la pel-lícula. 

La fotografía correspòn a Bee Vang, l’actor de 17 anys,  que fa el paper de Thao a la pel.lícula, un Hmong nascut als EE.UU.
En l’arxiu he inclòs alguna fotografia que vaig fer a Cog Ly, prop de Lao Cai i Sa Pa, a Viêt Nam durant el meu viatge.

Conferència ASEAN-Pattaya: Sopar de gala aprofitat

Publicat el 12 d'abril de 2009 per rginer

Arrel la suspensió de la conferència de l’ASEAN a Pattaya per les manifestacions multitudinàries de la gent  del Partit UDD (United Front for Democracy Against Dictatoship), els representants dels diferents països asiàtics i el primer ministre d’Austràlia, van haver de marxar.  El sopar de gala va ser suspès, i es va decidir que els policíes, soldats, periodistes, treballadors de la conferència i resta de personal, aprofitéssin el menjar ja preparat i van sopar com a veritables ‘autoritats’ i primers ministres: llagosta i gambes, amanida de crustacis, vins, champagne. L’Hotel va manifestar que el sopar ja estava pagat per el Ministeri d’Afers Exteriors !
La fotografía és prou explícita; el turista amb la seva càmera, tan tranquil (no va haver-hi cap violència, ni ferits, ni cops),  i dins el palau de congressos i pels carrers de Pattaya més de cent mil persones protestant.
Reclamen que el primer ministre el senyor Abshit Vejjajiva, educat a Eaton i Oxford, va ser anomenat il.legalment l’any passat i volen noves eleccions. Però el seu líder, l’antic primer ministre el senyor Thaksin Shinawatra va ser obligat a dimitir en un cop d’estat fa ja quasi tres anys, jutjat per corrupció, condemnat a dos anys de presó, i exiliat no se sap on.
Recordareu les manifestacions (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/114963) de fa uns mesos; moltíssima gent vestida de groc, el partit PAD, monàrquics, burgesia, gent de negocis hotelers i turisme, urbans. Aquest grup diu que el senyor Tashkin no ‘és prou lleial al Rei’. El grup de les camises vermelles són gent del nord del país, pagesos la majoria, pobres, i va ser precisament aquest senyor Tashkin que per primera vegada en molts i molts anys es va preocupar de fer una polìtica enfocada a millorar la vida de la gent del nord del país, sense deixar de banda els negocis, és clar.
El senyor Tashkin mitjançant les video conferències es comunica amb la seva gent. Us deixo una fotografia a l’arxiu. Increïble !
No sé perquè sempre penso que Tailàndia, antic regne de Siam, mai va ser colonitzat ni per francesos, ni xinesos, ni britànics, ni portuguesos, ni espanyols, ni japonesos; són thai, senzillament, però que s’aprofiten molt i molt dels seus veïns.
Quan vagi al nord de Tailàndia la propera tardor, podré conèixer millor la situació. M’hi estaré dues setmanes, no com a turista, més aviat de cooperant i com a persona ‘curiosa’ per veure el què passa.
Avui – 
Els enfrontaments a Bangkok han estat violents i l’exèrcit ha carregat contra els manifestants de la camisa vermella. Hi han ferits. No sé que pensarà la gent; en la revolta dels ‘grocs’ l’exèrcit no va actuar, ara sí. El senyor Vejjajiva, primer ministre, certament ha sofert una humiliació molt gran, en haver de suspendre la conferència i fer marxar del país els seus participants en helicòpter. Els experts en temes polítics tailandesos diuen que novament hi haurà un ‘cop d’estat’ a la tailandesa; sería el número 18, i evidentment l’exèrcit té la clau. Els països veíns s’ho miren amb indiferència.

 

Laos

Publicat el 22 de març de 2009 per rginer

Poc sabem d’aquest país. Crec recordar que el lladregot Roldán va fugir a Laos per amagar-se de la justícia. Després del viatge a Viêt Nam vaig començar a llegir llibres escrits pels francesos quan van tenir poder i van colonitzar ‘la Cochinchine’ -Laos, Cambodja i Viêt Nam-. Confesso que no m’hi vaig parar gaire en els capítols de Laos, però fa unes setmanes a les pàgines dels companys de Trekearth, vaig començar a admirar fotografíes d’aquest país i sobretot una em va cridar l’atenció; el riu Mekong amb les aigües de color blau i en uns indrets on hi han uns ràpids i cascades bellíssimes. Aleshores començo a cercar, llegir i mirar fotografíes.
Bé, si durant el meu viatge de la tardor m’hi estaré unes dues setmanes al poble fronterer de Mae Sot a Tailàndia, perquè no anar a Laos abans de viatjar a Viêt Nam?
Començo la recerca; no és difícil i a més el cost de la vida és impensable, molt, molt barat. Els pobles una bellesa, la gent molt tranquil.la, temples anteriors a Angkor (Cambodja) del secle X, també mengen baguettes, juguen a la petang (petanca), viuen sense problemes, a la seva manera, sempre somrient.
La gent a Laos sempre diu ‘ que massa treballar és dolent per la ment’ i miren amb preocupació a les ‘persones que pensen massa’. L’estudi no és la seva prioritat, encara que avui aquest interès va canviant a millor. Per ells treballar o fer activitats esportives, sempre hi ha d’haver-hi la paraula ‘múan’ – gaudi.
Llegeixo una frase significativa :
– Viêt Nam conrea l’arròs – Cambodja s’ho mira – Laos olora com creix –

Dit i fet; una vegada de tornada a Bangkok, hi ha un vol a Ubon ( low cost ), cotxe fins a la frontera amb Laos ( 2 hores ), tramitació del visat sense problemes i continuació ja dins terres laosianes fins a Pakse. 
Laos té una població de 5.622.000 habitants; és el país amb la densitat més baixa de població d’Àsia. Però s’ha duplicat en els últims trenta anys. És una república socialista d’un sol partit i l’únic partit és el LPRP – Laos People’s revolutionary Party- . Fins fa poc temps, no han construït un pantà per generar electricitat. Encara avui en molts pobles no ténen electricitat ( però sí mòbil ¿?) i et pots trobar en algún al.lotjament que et deixin sense llum durant més de vuit hores. El 60% de la població és budista theravada practicant.
Al sud de Laos tothom viu al voltant del riu Mekong. Pakse és un poble ja gran, on els francesos s’hi van instal.lar a viure ‘el dolce far niente’. Champasak és l’altra població important.
Hi ha un petit creuer per el riu Mekong de 3 díes i 2 nits, en un vaixell de fusta, màxim per a 25 persones. Visites a temples, pobles, excursions, navegar per el riu, menjars a bord. Som-hi, anem a fer de turista. Quan el creuer arriba al seu destí novament a Pakse; amb cotxe vaig a l’illa de Don Khong, exactament a un poblet anomenat Muang Khong. L’al.lotjament són cases petites, i els preus de les habitacions oscil.len entre els 6 i els 20 USD, per habitació doble, amb esmorzar inclòs. Davant mateix del riu Mekong. Quatre díes d’estada amb la posssibilitat d’anar a tornar a veure altres racons del riu i fins i tot en un indret on encara hi viuen dofins de riu ! Passejades, bicicleta per voltar per l’illa, meravellar-te amb la posta del sol, anar a mercat. Torno a Tailàndia, passant per Ubon i a volar fins a Bangkok. 
Preparar aquest viatge d’onze dies per el sud de Laos ha estat bastant fàcil, perque he pogut contactar amb persones molt eficients, professionals i simpàtiques. A més tot cercant els llocs, i compartint el meu interès per Laos amb viatgers que ja coneixen el país, tot plegat, m’ha ajudat a programar el viatge.
La fotografia és en un indret de l’illa de Don Khon, els ràpids de Li Phi. La zona es coneix amb el nom de Si Phan Don (4.000 illes). Els seus habitants són autosuficients, molt tranquils, sense presses. Cultiven el seu arròs, hortalisses, canya de sucre, pesquen al riu i fan ells mateixos els teixits de la roba. En els últims quatre anys s’ha començat a desenvolupar una incipient indústria turística, i es pot veure un generador conectat a diverses cases i un viatger m’ha explicat que durant el vespre famílies senceres es reuneixen davant un televisor conectat al generador comunitari! 

 

Viatjar: per quin motiu ?

Publicat el 11 de març de 2009 per rginer

Tinc ja enllestit el viatge per aquesta tardor. Quatre paísos del sudest asiàtic. Una llarga estada. M’he fet aquesta pregunta moltes vegades. Ja de petita, viatjava en la meva imaginació, jo des del terrat de casa amb un amic que era al seu terrat, i tots dos ens imaginàvem viatges llargs plens d’aventures.
Curiositat per conèixer i també perque els països, els llocs són allà. Cercar la llibertat. Veure com viuen els altres pobles. Com treballen. Com descansen. Com s’organitzen. Aprendre llengües i ser en mig de la gent. Llibres, poesia, contes, llegendes, mites, història. Preguntar. Jugar amb els infants. Menjar diferent. Sensacions de perill. Olors. Respirar. Mantenir contactes amb gent que has conegut, has parlat. Aprendre. Conèixer la realitat. Observar. Fotografiar llocs increïbles; monuments únics; natura; flors en tota la seva exhuberància; fauna diversa; camps d’arròs, de te, de cafè; boscs immensos; rius amb vida; temples. Mars oberts. Illes. 
Contrasts; cultures diferents. Injustícies. Drets humans. Lluita.
Pots haver vist reportatges, fotografíes, pel.lícules, llegir llibres,  però quan ets davant o en el lloc, res a veure.
Al llarg de la meva vida he viatjat bastant. Viatjar també vol dir conèixer el teu propi país, caminant, amb tren, autobus, bicicleta, barco. Després ja travesses la frontera, no gaire lluny, però poc a poc la curiositat pot més i continues per cercar nous destins.
Escoltar i parlar amb la gent, aquesta és la raó principal de viatjar i no cal anar molt lluny. Quan tornes a casa, el bagul és ple d’experiències, records, saviesa. Tornes després d’un curs de coneixements de la vida amb tota la seva plenitud.
Birmània, Thailàndia, Laos, Vietnam …….   Autobus, avions, barco, pobles, gent, infants, rius, mar, camps de refugiats, clínica, hospital, temples, silencis, olors i la badia de Halong ….. fí del viatge abans de tornar a casa.
Aquesta fotografia correspòn a una joguina feta per infants al sudest asiàtic, a Laos. Amb la crosta de la síndria pintada de terra vermella i amb fustetes de bambú, s’han fet un cotxe últim model que els permet jugar i somiar.

Esperar el vol – Aeroport de Sittwe

Un amic m’explica com va arribar a Sittwe, Ciutat al sud de Birmània, al golf de Bengala, prop de Bangla Desh, en un vol de conexió a Nova Delhi. El meu amic viatja molt per qüestions professionals, i em va explicar que mai s’havia trobat en una situació com la que va viure a l’aeroport de Sittwe. Ja he escrit un apunt d’aquesta Ciutat – ací – El fet es que quan va arribar encara no havíen obert el taulell per fer el check-in. L’aeroport, per entendre’ns, tipus casolà, petit, una pista i ni un bar o restaurant per prendre una beguda fresca. Feia molta calor. Surt de la ‘terminal’, creuant el carrer i troba un parell de bars-restaurants. Un d’ells amb un nom molt pompós: ‘Roma Fashion’. Demana una beguda fresca tot pensant de tornar a la caseta dita terminal per recollir la targeta d’embarcament. El més divertit va ser que va venir un empleat del mateix aeroport fins al bar i el va informar personalment que ja podia anar a facturar l’equipatge  i que en menys de mitja hora sortiria el vol. Viatjar en avió amb aquest servei tant personalitzat i amable és un plaer ! Ni T4, ni T2 ni sales impersonals i fredes; només cal creuar el carrer i seure en una de les taules del bar.
He trobat aquesta fotografia d’un dels bars amb uns passatgers esperant el seu vol.
El mateix empleat de l’aeroport els va fer la fotografia.