‘Live is life’ és una cançó d’un grup austríac de trajectòria llarga però més aviat discreta que es deia (amb perdó) Opus. La varen enregistrar en un concert en directe que es va editar en forma de disc el 1985. Però si aquesta cançó ha passat a la història és gràcies a l’espectacle que Diego
Mentiria si digués que amb la mort de Trini Lopez, el dimarts passat per culpa de la Covid, desapareix un dels referents musicals de la meva vida perquè no és així. Però hi ha un fet que no puc negar: un dels primers discos que varen entrar a casa del pares –l’any 1964– va ser l’EP amb
El meu admirat Gabriele Romagnoli és persona sensible a la música i ho demostra de tant en tant en algun article que, de moment, guardo en un arxiu a part per dedicar-li en el seu moment l’atenció que es mereix. Avui, però, l’actualitat m’empeny a reproduir el seu article de recordatori al compositor Ennio Morricone publicat
Els qui em coneixen saben que la meva població capil·lar ha conegut èpoques molt més pròsperes que l’actual. Vull dir que sense ser calb del tot, els pocs cabells que encara tragino fan pinta de tenir més passat que futur i, a més a més, tinc la impressió que si els deixo créixer gaire el
Pertanyo a una generació que tenim els diaris sacralitzats. Tinc la impressió que ja som els últims i potser és per això que fixem al seu voltant uns quants hàbits i rituals que d’alguna manera ens ajuden a enfortir el fil íntim que ens uneix amb aquelles pàgines que a les poques hores ja seran
Per segona vegada en pocs mesos apareix el nom de Lluís Racionero en aquest Bloc. L’anterior va ser (vegeu aquí) el 26 de juny passat, arran de la mort de Maria Josep Ragué, que havia estat la seva primera muller i amb qui va tenir l’Alexis, el fill al qual li ha tocat presidir tant
Un breu apunt per recordar que avui, dissabte, es compleixen vint-i-cinc anys de la mort del cantautor Guillem d’Efak (vegeu aquí el que hi diu la Viquipèdia). En D’Efak era un gran personatge que potser no va ser comprès del tot pels qui el vàrem conèixer. Badàvem, segurament. O possiblement tot plegat passava massa aviat.
El divendres passat, en el transcurs d’una sortida cultural organitzada pels Amics del MNAC a Poblet i a Montblanc a la qual ens vàrem apuntar l’A. i jo, l’autocar va passar per la vila de Sarral i automàticament en llegir aquest nom em van venir a la memòria uns quants records de fa una pila d’anys que
M’assabento pels diaris de la mort, ahir, de l’actor Omero Antonutti (vegeu aquí) i em fa pena perquè, més enllà de la seva trajectòria cinematogràfica (que desconec), el senyor Antonutti va ser el protagonista d’una pel·lícula que per a mi ha esdevingut inoblidable: “El sur”, de Víctor Erice. D’aquesta meravellosa pel·lícula recordo especialment l’escena del ball
Els seguidors d’aquestes Totxanes recordaran la sèrie de vuit apunts que entre el 15 de febrer (aquest) i el 15 d’abril d’enguany (aquest) he dedicat a la figura de Don Rafael d’Amat i de Cortada, el Baró de Maldà, arran de la coincidència, aquest 2019, de dues commemoracions relacionades amb ell: els dos-cents cinquanta anys
El divendres passat es varen complir seixanta anys de la mort, als 65 anys, de Carles Riba. Una mort que va sacsejar la societat cultural de l’època perquè, en principi, la salut del poeta no feia pensar en un final tan inesperat. A tall de prova gairebé improvisada (és possible que escorcollant més a fons
Un dia de la setmana passada vaig saber que s’havia mort Maria Josep Ragué. Les primeres paraules de l’esquela deien: “Va morir tranquil·la i amb un somriure a Barcelona, al matí del dia 18 de juny de 2019.” Maria Josep Ragué Arias va nèixer a Barcelona el 1941 i encara que les nostres trajectòries mai havien coincidit -sospito, a
Què gran que s’ha de ser perquè t’incrustis de manera inesborrable en el record de tot un país gràcies a uns acords desguitarrats i a unes llàgrimes de pura emoció davant d’un Camp Nou ple a vessar. Què gran que has estat, Laura Almerich! ———————————————————————————————— L’any 1997 Lluís Llach va escriure una altra cançó
Estimadíssima Mila, En una de les primeres cartes que et vaig escriure —aquesta, de novembre de 2013– et parlava de la mort del Pancho, el gat que va passar els últims anys de la seva vida a casa nostra. Aleshores et deia que no volia parlar-te de la mort, sinó de l’alegria que ens havia
Mal final, el d’aquest 2018. Primerament va ser la mort de Lucho Gatica (vegeu aquí) i ara, poques setmanes després, la del gran Ramon Calabuch Batista, conegut en el reialme del bolero –del qual va ser monarca indiscutible– com Moncho. Poques coses tinc per dir. I moltes, en canvi, per escoltar d’aquest gran artista. Us en