No només l’Ovidi es va morir fa deu anys. També per aquelles mateixes dates -el 15 de febrer, més concretament- ens va deixar Guillem d’Efak damunt del qual ha caigut una llosa de silenci encara més pesant que la del cantant d’Alcoi. He trobat una pàgina web mallorquina que el recorda. Potser si fem córrer la veu…
Demà a aquestes hores, just el dia que farà deu anys que va morir, seré a L’Espai en el concert d’homenatge a Ovidi Montllor. Damunt de l’escenari Carles Rebassa, Ester Formosa i (fora els barrets, senyors) Toti Soler, l’amic fidel, el complement perfecte del cantant d’Alcoi. Ens agradi o no reconèixer-ho, per vergonya de tots plegats
Per la nota d’avui del Bloc d’Oriol Izquierdo dedueixo que ell i els seus estan vivint un mal moment. Davant de situacions com aquestes no se m’acut millor reacció que el silenci respectuós, la mostra discreta de solidaritat i un posar-se a disposició pel que puguin necessitar. Ja està dit. Ja saps on som, Oriol.
Dies enrere en aquest mateix espai evocava la gran nevada de Nadal de 1962 i avui, m’assabento de la mort, als noranta-sis anys, d’Andreu Claret. A part de la seva condició de militant històric d’ERC el senyor Claret ha passat a la nostra petita història per ser l’home que va alliberar Barcelona d’aquella inesperada càrrega de
Ho deia ahir La Vanguardia en una nota breu: José Manuel Brabo, el Cachas, va morir el dissabte passat a Barcelona a conseqüència del que eufemísticament es diu “una llarga malaltia”. Tot i que era germà de Pilar Brabo -que va començar la seva carrera política en el PCE de Carrillo i que després, amb el PSOE, durant la