Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

30 d'agost de 2022
0 comentaris

En record de Jesús Cirera, l’home d’Italo Vespa.

Deixo la moto a Italo Vespa, el meu taller de tota la vida, perquè un fill de puta ha tallat amb un cúter l’entapissat del seient, just on hi poso el cul. M’atén el Cristian, que des de fa uns quants anys ha entomat el relleu de son pare al capdavant del negoci. Com sempre, sabedor que des de fa un parell d’anys té problemes creixents de salut, li pregunto ‘¿què fa el pare?’ i la resposta que rebo em deixa aclaparat: ‘el 26 de juliol es va morir’.

En Jesús Cirera tenia exactament deu anys més que jo, però el seu aspecte desmentia totalment el que deia el DNI. Per a mi Jesúsmecànic i fiabilitat són tres mots que van íntimament lligats. Circulo en moto -en Vespa, vaja- des de fa més de quaranta anys per Barcelona. La que ara porto és la quarta i sempre que he necessitat un repàs mecànic -i ‘sempre’ vol dir ‘sempre’– l’he portada a Italo Vespa, el taller que va muntar en Jesús, amb el suport de la seva muller, a l’Eixample.

Tanmateix, la meva primera Vespa -una 200 de color vermell- no li vaig comprar a ell. De fet, aleshores encara no ens coneixíem i quan vaig haver de decidir-me vaig seguir el consell de mon pare que el 1958 havia comprat una Vespa amb sidecar a una botiga del carrer Tuset que es deia ‘Exclusivas Silvio Dequi’, un italià que va ser el primer concessionari d’aquesta marca a Catalunya. Vaig buscar si el tal Silvio encara existia, vaig veure que havia canviat d’ubicació (ara era al carrer Urgell, a tocar de l’Escola Industrial) i la vaig comprar. Era la vigília de Nadal de 1981 i em va durar onze anys en el transcurs dels quals vaig fer un total de 64.035 quilòmetres.

El mes de gener de 1982 -és a dir, amb la primera moto acabada d’estrenar- jo treballava al carrer Aragó, en les dependències de la Direcció General d’Ensenyament Primari del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, entre Aribau i Muntaner i de seguida vaig saber que a cinquanta metres del despatx, just tombant Muntaner cap avall sense haver d’abandonar en cap moment la vorera, hi havia un petit taller que es deia Italo Vespa que regentava el Jesús amb l’ajuda en la part administrativa de la seva dona i algun altre operari. Des d’aleshores li he estat fidel.

La segona Vespa -una 200, en aquest cas de color blanc- ja li vaig comprar a ell. Va ser el 15 de desembre de 1992 i em va durar deu anys més en el transcurs dels quals vaig fer 72.495 quilòmetres. Amb el ben entès que, en aquest cas, la moto va tenir una vida addicional ja que li vaig passar al noi petit de casa que la va aprofitar un parell d’anys més fins que la va jubilar definitivament amb 91.373 quilòmetres.

En algun moment d’aquests anys va ser quan Italo Vespa va canviar de lloc i va instal·lar-se on és ara: al carrer Aragó, a tocar d’Urgell. Fet i fet uns centenars de metres del lloc inicial, el mateix barri i la mateixa clientela per bé que amb un espai dedicat a la venda de motos noves molt més gran.

La tercera Vespa -la 200 de color vermell que il·lustra l’encapçalament d’aquest apunt- li vaig comprar el 18 d’octubre de 2002 i va fer amb mi 95.210 quilòmetres al llarg de disset anys. I si me la vaig vendre va ser perquè la inefable alcaldessa de Barcelona ja no em deixava circular els dies de cada dia en horari normal.

Estava en tan bon estat, malgrat els disset anys de brega, que me la va comprar a un preu ben interessant un italià per endur-se-la al seu país i acabar de treure-li el rendiment. Em consola pensar que potser me la trobaré algun dia en algun carreró de Roma, la Pulla o la Toscana.

La quarta moto -la que tinc ara- és una Piaggio de 125 que funciona a la perfecció i que, de fet, és una espècie d’ordinador amb rodes damunt del qual hi poso el cul i ja no m’he d’amoïnar per fer gaires coses més, que ella ho fa tota sola. Va camí dels 10.000 quilòmetres, una mitjana inferior a la meva habitual a causa dels mesos de no tocar-la per culpa del confinament i espero que em duri sis o set anys més.

Si he entrat en tots aquests detalls és per documentar dues coses: que jo soc un motorista responsable (repàs anual, revisió cada 4.000 quilòmetres, que la moto dormi sempre sota sostre…) i que les mans del Jesús i del seu equip de mecànics eren les més adequades que podia trobar.

En Jesús era un mecànic vocacional, portava els motors a la sang i tenia una gran experiència i una gran intuïció. Recordo en més d’una ocasió d’estar parlant amb ell (dels fills, dels nets, de la jubilació, d’Itàlia…) i veure que, a mitja conversa, s’aturava, parava orella i se n’anava cap a un racó del taller on hi havia una moto en la que algun operari estava treballant i que feia un soroll que no li acabava de fer el pes. Els seus diagnòstics eren precisos i infal·libles.

Una de les últimes vegades que vaig parlar amb ell -quan feia poc que tenia la moto d’ara- em va dir que les motos d’aquesta generació les controla un ordinador i que al mecànic -al ‘manetes’, vaja- ja no li queda gaire recorregut per fer valer el seu talent. Tenia raó, segurament. Però jo no oblidaré mai els llargs anys de contacte i amistat amb ell. Una altra de les coses que teníem i que ara -per allò de la ‘llei de vida’– està en vies d’extinció…

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!