Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
La notícia ens va arribar el dimarts passat: la germana Josefina Rabella, cosina segona de l’A., es va morir la vigília de la festa de la Mercè, patrona de Barcelona, la ciutat on va néixer el 5 d’agost de 1924. És a dir, fa noranta-nou anys.
El dimecres 27 de setembre El Punt Avui, que té la millor secció de necrològiques i efemèrides dels diaris que jo segueixo, publicava la següent ressenya (que podeu llegir també aquí):
“La monja benedictina Josefina Rabella i Huguet (1924, Barcelona) va morir el dissabte als 99 anys, segons ha confirmat el monestir de Sant Benet de Montserrat. En aquesta comunitat Rabella va ser priora, consellera, sagristana, cerimoniera, hostatgera, responsable de la infermeria i del rebost, secretària capitular i federal. Les seves companyes destaquen que s’ha dedicat a fer el “bé a moltes persones” i va exercir aquesta funció també, tot i l’edat, a través d’Internet “fent-se propera per respondre les qüestions que se li plantejaven.”
Va passar moltes penúries durant la Guerra Civil i de petita també va haver de superar greus problemes de salut a causa d’una pneumònia. Va ser el Pare Coll, fundador de les Dominiques de l’Anunciata, qui va intercedir perquè pogués rebre les cures que necessitava. Va estudiar magisteri i va ser Josep Maria Gassó qui la va introduir a la vida monàstica i li va parlar del monestir de Sant Benet. Hi va entrar el 1969 amb 44 anys després de la mort dels seus pares. Va rebre formació bíblica, litúrgica i monàstica i va ser un puntal per a tota la comunitat.”
Una nota molt ben documentada que destaca els cinquanta-cinc anys que la germana Josefina va viure a Montserrat. Més de mitja vida amb una trajectòria fecunda i eficaç.
Pel que fa a la seva comunitat, sant Benet de Montserrat, la nota necrològica és una mica més detallada i em sembla que val la pena, tot i alguna repetició, reproduir-la aquí:
“La nostra germana M. Josefina Rabella i Huguet ha mort, avui, 23 de setembre de 2023, quan tocaven a completes. Deixeu que el vostre servent, la vostra serventa, se’n vagi en pau com li havíeu promès.
Després d’uns anys a la infermeria per la vellesa i la malaltia, agraïda per les atencions rebudes de germanes, cuidadors i cuidadores, ha marxat per rebre l’abraçada eterna del Crist que ha sigut la raó del seu viure, la Vida de la seva vida.
Va néixer el 5 d’agost del 1924 a Barcelona. Ve rebre el baptisme el 31 d’agost del 1924. Filla d’en Fernando i la Ramona, va tenir un germà, el Joan. Va rebre els primers ensenyaments al Col·legi de les Dominiques de l’Anunciata fins l’any 1936 que va esclatar la guerra.
Als quatre anys va estar molt greu a causa de una bronco-pneumònia i fou guarida per intercessió del P. Coll, fundador de les Dominiques de l’Anunciata. Ella sempre ho va considerar una gràcia.
Va fer la primera comunió als vuit anys, junt amb el seu germà, en privat, a l’altar de St. Josep Oriol a la parròquia del Pi. Al dia següent, oficialment, al seu col·legi.
La guerra civil espanyola i la post-guerra, van ser per a ella i per a tota la família, explicava, de veritable angoixa, de por i de molta duresa. Va marcar un abans i un desprès.
Entre els anys 1938 i 1943, fa els set cursos de Batxillerat, i desprès “l’examen d’Estat”, havent d’estudiar fort i molt. L’any 1946, ja obtenia el Títol de Magisteri a l’ Institut de la “Cultura de la Dona” .
Va treballar un any en una escola parroquial. Desprès a l’Escola “Tomàs Luis de Vitòria” fins a la seva entrada al monestir.
El seu treball com a mestra l’omplia molt, i el feia amb amor i dedicació. Les tardes dels diumenges feia catequesi a la parròquia de Betlem i més tard a Sant Sebastià de Verdum. El Verdum, en aquell moment, era una barriada molt pobre on no hi havia ni església, ni escola, ni dispensari. L’Eucaristia la celebraven en un racó d’un camp, el confessionari era una cadira sota un fanal… L’escola era un barracó fet de fusta i els bancs, taulons de paleta. Sempre es va sentir una noia lliure. Els seus pares la van respectar en tot moment.
Amb el grup de la parròquia va visitar Roma, amb motiu de la Canonització del Papa Pius X. També va fruir molt, junt amb el grup parroquial, amb amics, i les colònies, fent viatges i excursions.
L’amor a la natura i escoltar dins seu el seu missatge, l’ajudaven a percebre la fidelitat del Creador i el seu amor a les coses creades.
Va ser conscient que la seva vida sempre havia estat portada per Déu. Pel seu desig de conèixer la Bíblia, va assistir a cursets sobre els evangelis, els salms, i a conferències que parlessin de temes sobre la vida interior.
Més tard, per bones amigues, entrà en contacte amb el Montserrat monàstic i litúrgic. Així va tenir relació amb el P. Josep M. Gassó, que la va anar introduint a la vida monàstica i li parlà del monestir de Sant Benet de Montserrat.
El 1956, va parlar per primera vegada amb la Mare abadessa M. Cecilia Boquè, i al cap de tretze anys, havent mort els seus pares, el dia 26 de maig de 1969 entrava al monestir, tenia 44 anys. Va fer la seva professió temporal el 23 de juliol de 1971 i la professió solemne el 21 de setembre de 1974, acompanyada per la seva família. Va rebre formació bíblica, litúrgica i monàstica. Era una dona de fonda pregària, intel·ligent, sàvia, i propera, sempre a punt de donar raó de la seva fe i del seu viure monàstic.
A la comunitat ha estat priora, consellera, sagristana, cerimoniera, hostatgera, responsable de la infermeria i del rebost, secretària capitular i federal… Prompte sempre a servir la comunitat.
Ha passat fent el bé a moltes persones, també a través d’internet, fent-se propera per respondre les qüestions que se li plantejaven i que ella responia aprofundint els temes i teixint veritables vincles d’amistat.
Les seves nebodes, família i la comunitat que tant l’hem estimat, la trobarem a faltar. Us la confiem al vostre record i que ella ens sigui intercessora, per fer nosaltres el camí de vida com ella ha fet.”
(Podeu veure aquí la notícia tal com apareix a la pàgina web Catalunya Religió.)
Fa deu anys, més concretament el 17 de febrer de 2013, vàrem visitar la germana Josefina en companyia de la mare de l’A. Poc després -el 16 de novembre del mateix any- vàrem repetir la visita. I ens vàrem prometre que no seria la darrera, però el cert és que, com passa massa sovint, aquells bons propòsits es varen anar diluint en la brega del dia a dia i la trobada no va tenir continuïtat.
Queda de record la crònica del primer contacte tal com la vaig explicar aquí.
Us en reprodueixo el text:
La germana Josefina
(Apunt publicat el 19 de febrer de 2013) (vegeu-lo també aquí)
Aprofitem que aquest diumenge la mare de l’A. compleix 89 anys per fer-li un regal molt especial: visitem el Monestir de Sant Benet de Montserrat per compartir unes hores amb la germana Josefina que hi viu, integrada a la comunitat, des de fa una pila d’anys.
Pel que sé, la Josefina era cosina del Josep Rabella, el pare de l’A. Vivia en el primer pis d’un edifici del carrer de Valldonzella avui desaparegut per deixar lloc a una plaça. Va dedicar la seva vida a atendre els pares fins que varen deixar aquest món, moment que ella va aprofitar per complir amb la seva vocació ajornada, professar com a monja benedictina i convertir-se en la germana Josefina.
En els quaranta-cinc anys que ja fa que formo part de la família de l’A. la branca de la Josefina -és a dir, la del meu sogre, amb molts menys germans i cosins que l’exuberant branca de la sogra, els Pujol– ha estat potser la que hem freqüentat en menys ocasions. Vull dir que sabia, sí, de la seva existència per mitjà de notícies vagues i escadusseres, però res més.
Segurament quan fa quaranta anys l‘A. i jo ens vàrem casar hi va haver algun contacte amb els seus pares i amb la mateixa Josefina, però poca cosa més fins que el juny de 2005 ens vàrem tornar a veure a propòsit d’una magna trobada de cosins de la branca Rabella que es va fer a Castellbisbal, lloc d’origen de la nissaga.
Aleshores la Josefina ja era la germana Josefina i recordo que, dona de seny i estudi, ens va obsequiar a tots els presents amb un detallat arbre genealògic que abastava unes quantes generacions i que ens va ser summament útil per aclarir qui era qui entre la vintena llarga de persones que aquell dia ens vàrem aplegar. Un arbre genealògic que, ai las, no puc recordar on dimonis el vaig desar…
La germana Josefina és baixeta, té la pell suau i una mirada clara amorosida, segurament, per la contemplació dels espectaculars paisatges que es dominen des del Monestir. En relació amb la mare de l’A. és uns mesos, pocs, més jove i per l’estona que ahir vàrem compartir amb ella puc deduir que és una dona de pau. Una dona feliç i en pau.
Quan li vaig preguntar quina era la seva feina actual dintre del Monestir em va explicar que es dedicava a introduir en una base de dades diplomataris antics la majoria dels quals estan escrits en llatí. Els seguidors d’aquestes Totxanes ja coneixen la meva flaca especial per la llengua llatina i us puc assegurar que em va emocionar conèixer una persona que es passa unes quantes hores cada dia envoltada de textos venerables escrits en aquesta llengua que tant m’estimo.
Vàrem compartir amb ella i la resta de la comunitat la pregària del migdia i a l’hora de dinar vàrem fer-ho plegats a l’hostatgeria. No varen ser gaires hores però, això sí, plenes d’intensitat. Ens va ensenyar la biblioteca i he de confessar que els ulls -i els dits- se me n’anaven al darrere d’alguns volums carregats d’història i de saviesa que allí estaven a l’abast de qui els volgués consultar.
L’A. i jo, que no necessitem gaires excuses per pujar a Montserrat, no trigarem gaire a tornar a Sant Benet per fer-hi una estada d’un cap de setmana i conèixer una mica més a fons el model de vida de la Josefina i les seves germanes. Un petit paradís a una hora de casa que val la pena de viure de prop. En silenci i amb els ulls ben oberts, ara que ja som avis…
———————————————————————————–
Ara que hi penso, la darrera notícia que vàrem tenir de la germana Josefina Rabella ens la va donar la seva germana de comunitat Teresa Forcades el 20 de febrer de l’any passat. L’A. i jo havíem pujat a Montserrat per assistir a l’acte de Renovació de la Flama de la Llengua Catalana -en el qual jo vaig fer el discurs commemoratiu (vegeu aquí)- i vàrem veure-la enmig de la gentada. Quan ens vàrem interessar pel seu estat ens va dir que l’edat la privava de dur l’activitat que durant molts anys l’havia caracteritzat però que encara tenia empenta i interès per tot el que passava al seu voltant. Li vàrem demanar que li transmetés la nostra salutació i esperem que ho fes. Va ser el nostre darrer contacte. I, com diuen a França, ‘par personne interposée’.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Segur que descansa en pau i que era una persona convençuda de la seva fe. Quin goig poder morir així. La seva trajectòria contrasta amb la majoria dels bisbes espanyols que no crec puguin descansar en la pau del Senyor.
La necrològica conventual m’ha semblat magnífica en contingut i redactat. Sort que encara hi ha religiosos i religioses que es mantenen fidels a l’Evangeli.