Totxanes, totxos i maons

M’assabento de la mort de Sebastià Sospedra (vegeu aquí), una mort que pel que sembla ha estat sobtada i que li ha arribat als 72 anys.

Per a la gent de la meva lleva el nom del Sebas està íntimament lligat a aquella banda potent i desvergonyida -el nom de ‘Los Salvajes’ li esqueia a la perfecció- que va irrompre al començament de la dècada dels 60’s i que plantava cara a les formes més convencionals que en aquella època representaven els dos grups més en boga: els Mustang i els Sírex.

Tinc un munt de records d’aquells anys i en tots la banda que capitanejava Gabi Alegret té un lloc preferent. Però si de fet recordo i valoro molt la feina -ara ja record- de Sospedra és per un motiu molt personal: gràcies a ell vaig entrar a fons en el món musical dels Rolling Stones, grup del qual ‘Los Salvajes’ feien contínuament versions en castellà (‘Todo negro’ per ‘Paint it black’ o ‘La neurastenia’ per ’19th nervous breakdown’, per posar dos exemples).

El gran Sebas continuava en actiu (vegeu, si no, la imatge que encapçala aquest apunt)  i encara el vàrem poder veure fa un parell d’anys en el documental de Nando Caballero titulat “Sonido Mosca” (2019) en el qual apareixia parlant de l’època gran dels conjunts roquers i dels recursos tècnics i instrumentals amb què es defensaven damunt dels escenaris.  La bona llavor de Sebastià Sospedra continua en el seu fill Miquel, baixista com ell, i que és un dels músics més presents en els projectes musicals que es fan a casa nostra amb el segell d’exigència, pulcritud i qualitat, dues marques habituals a cals Sospedra.

Fa deu anys vaig escriure un apunt, titulat ‘Bill Wyman: Stone solitari‘ en el qual explicava com va ser que, gràcies al Sebas, vaig entrar en el món dels Rolling Stones.

El trobareu aquí, però si us fa mandra tirar de boto dret del ratolí us l’he reproduït íntegre aquí sota.

Bill Wyman: Stone solitari

(Apunt publicat en aquest Bloc el 3 de juny de 2010)

Allò que pregona la dita sobre les similituds entre els plats i les olles té una profunda base de veritat. La prova la tenim a casa: els dos nois ens han sortit rockers. Per això quan ara fa unes setmanes vaig celebrar els meus 60 anys el regal que em varen fer va ser un parell d’entrades per veure l’actuació de Bill Wyman, el primer baixista dels Rolling Stones, a la sala Bikini. Una actuació que s’escau aquesta nit i a la qual l’A. i jo assistirem tot cofois i formals, tal i com ens obliga el decòrum i l’edat.

El que ara explicaré, però, estic segur que els nois de casa no ho saben. I per això encara dono més valor al seu regal.

La meva devoció pels Stones és llarga. Neix el 1965, data en què vaig tenir notícia del primer disc seu publicat aquí. Em refereixo a aquell EP (que encara conservo) amb “Satisfaction”, “Off the Hook”, “Little Red Rooster” i “The Under Assistant West Coast Promotion Man”. Una petita joia de la discogràfica Decca que, com tots els vinils d’aquella marca, es reconeixia ràpidament perquè el forat central del disc era de la mida de l’eix del plat giratori i no calia, per tant, posar-hi el suplement de plàstic que exigien els discos d’altres segells.

Recordo que en escoltar aquelles primeres cançons -i les que varen venir a continuació: “Paint it black”, “Get off of my cloud”, el monumental LP “Aftermath”…- em sentia especialment atret per la poderosa base rítmica que el grup exhibia. Una base formada pel tàndem Charlie Watts (bateria) / Bill Wyman (baix) que eren, precisament, els dos membres menys significats de la colla ja que l’interès periodístic -ara en diríem “mediàtic”- se l’emportaven l’inquietant duet Jagger / Richards i la no menys inquietant melena rossa de Brian Jones.

Un dia va caure a les meves mans una entrevista amb Los Salvajes -deuria ser a la revista “Fans”, suposo- en la que parlaven dels Stones. Allí va ser on vaig llegir el comentari que Sebastià Sospedra, el baixista del grup, va fer sobre Wyman: “És el membre més potent de la banda. Ni ells mateixos saben el que tenen. Sense el so del seu baix serien un grup més, sense personalitat”.

I, certament, cada vegada que escolto els primers discos dels Stones -per fixar una etapa posem que fins a “Beggars Banquet” o “Let it Bleed”, de finals dels seixanta- se’m fa present amb tota la seva vàlua la feina fosca però fonamental del senyor Wyman.

Ell mateix no ha tingut cap recança a definir-se en diverses ocasions com “Stone alone” i, certament, no es molestava gens a dissimular que ell jugava en una lliga molt diferent de la dels seus companys. Sempre que l’he vist en directe tocant amb els Stones m’ha cridat l’atenció la seva posició hieràtica al fons de l’escenari, amb el cap cot, tot ell mig amagat al costat dels amplificadors i agafant l’instrument d’una manera molt especial, en posició gairebé vertical.

Bill Wyman, que el mes d’octubre complirà 74 anys, es presenta avui a la sala Bikini amb la seva banda “Rhythm Kings” en la qual milita un altre clàssic: Georgie Fame, tocant l’orgue Hammond. I l’A. i jo hi serem. Què més es pot demanar a la nostra venerable edat?

Mai no es moren, els vells rockers. Ja ho diu la dita.

I sort en tenim, tu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!