Avui, entre d’altres, se celebra el Dia Internacional de les Biblioteques, uns espais que han de seguir sent dipòsits permanents de coneixement, de bellesa i de llibertat, raó per la qual ens convé cuidar-los extremadament perquè ens preservin de la barbàrie que, com més va, més i millor es rearma. Els llibres, i la conseqüent
Avui capvespre, a les set, a l’Estació Intermodal de Palma, una senyora molt atentament i educada m’ha dit que “Venes d’aram” li havia agradat molt, que havia passat gust de llegir-la tant per la història que cont com per la manera que ho faig. En aquells moments atenia un missatge telefònic i entre això i
Diuen que si vas a Galícia podràs sentir qualcú que digui “eu non creo nas meigas mais habelas, hainas”. És a dir, aquesta persona no creu en les bruixes, però està cert que n’hi ha, de bruixes. Cosa semblant passa amb la telepatia, això és, la comunicació directa entre dues ments, sense intervenció dels sentits.
Com que no ha vengut la pluja que esperava per rebre-la com bé es mereix, plantat enmig del corral i sortir-ne tan moll com els arbres i les plantes que tant l’enyoren, m’he refugiat en el “Cançoner” de Francesco Petrarca, edició íntegra i bilingüe en versió de Miquel Desclot que Proa publicà el 2016. Dels
No passa un alè d’aire, callen els cans i no se sent cap remor de tronada. La calma es tensa, en apagar-se el dia. El veí dubta de regar o no les plantes i els cossiols. Sembla com si tot esperàs algun senyal de no se sap ben bé què, encara que tothom esperi la
Sol passar que, de cop, sents una melodia que fa temps, per ventura anys, que no senties i és com si el cos volgués fer un botet d’alegria. Immediatament te’n vas al temps que la conegueres o que, ves a saber per quins motius, la senties amb freqüència. Això m’ha passat amb la cançó popular
Els mocards tenen molt mal ull, diuen els entesos, i s’orienten per la temperatura i el diòxid de carboni que exhalam en respirar, proclamen ex-càtedra. A més temperatura acompanyada d’humitat, més desfici per picar. Les femelles necessiten la sang per posar els ulls i són elles les que me martiritzen, les que m’esperen amb els
Voldria poder traüllar incansablement per les trames dels paisatges submergits. Sentir el pes abissal de l’aigua sense llum. Fregar la galta inquieta de les rajades. Embadalir-me amb el festeig dels cavallets de mar. Mostrar les dents als taurons i espantar-los. Perseguir els llibres submergits, enjogassar els dofins amb versos. I també des de l’esquena de
Fa uns dies, el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez Pérez-Castellón, va comparèixer davant els mitjans de comunicació sense corbata i els va fer notar el detall tot dient-los que ho feia per estalviar energia, i animava tots els càrrecs públics a anar sense aquesta peça de vestir, si no era estrictament necessari, per contribuir
Els llagosts solen viure entre dos i tres mesos, i tenen certa mala fama perquè són protagonistes d’una de les set plagues d’Egipte, juntament amb la conversió de l’aigua en sang; una invasió de granots; una altra de polls i moscards; una tercera de mosques; la pesta dels ramats; les úlceres i la pluja de
Christina, a Brustem, actual Bèlgica, cap al 1.175, quan tenia vint-i-pocs, anys va patir un atac de catalèpsia. Donada per morta, en el decurs del funeral que se celebrà dos dies després, va aixecar-se del taüt. Va explicar que durant el temps catalèpic, guiada per àngels, va passar pel cel, per l’infern i pel purgatori,
Llegir no fa calor, ni la calor no ha d’impedir llegir, ans al contrari: llegint refresques la mollera. Tampoc no fa calor, ni la calor ha d’evitar, provar d’escriure alguna cosa adreta amb cert sentit i gràcia. Emperò la calor escampa del tot quan converses amb un amic que ha volgut compartir amb tu i
La calor no afecta la lectura. De fet, quan més fort es deixa sentir, un dels millors i més afectius refrigerants és la relectura d’algun dels textos que l’esperen amb ànsia. A mi, avui, “Si entra la boira no tendré on anar”, d’Antoni Vidal Ferrando, m’ha refrescat no només les hores caldes, sinó també les
Fa uns dies, una colla, o esbart , o grup de cigales han pres possessió d’un arbre a tocar de casa i d’aleshores ençà, tot acompanyant el sol, arraconen el silenci casolà. I per ventura no és ni grup, ni colla ni esbart, sinó només un, perquè només els mascles de cigala tenen les membranes
A la casa no hi entra l’ardor abrusadora del migdia: les cases velles que han pactat avantatjosament amb el temps saben com evitar-ho. Sí que els moscards àvids de sang i d’histèria, i les mosques renoueres i de vol negre i enfollit aprofiten qualsevol minúscul espai per entrar-hi furtivament. Entretant, els reporters televisius demanen gens