La lluna és cega i tanmateix encega, tenc ganes de dir al preceptor menor mentre llegim i comentam un dels molts contes que té ben estudiats i ordenats, i que parla del satèl·lit. I no ho faig perquè m’hagués renyat en adonar-ser tot d’una que l’ocurrència nècia no està escrita en aquell conte, precisament. I
Al meu preceptor major fa unes setmanes li caigueren gairebé en el mateix instant les dues dents incisives centrals de dalt i esportellat sembla que hagi cobrat més eima, encara. Fa poc va veure com una d’elles començava a mostrar-se i està preocupat perquè l’altra sembla que no doni senyals de vida. En explicar-li que
El meu preceptor menor, a cinc mesos de fer quatre anys, avui m’ha enviat la primera carta. Tement que no la sabés llegir –que no me’n sortís a l’hora d’entendre el pictograma, que parla amb una claror encegadora- m’ha llegit el que hi deia. És una història de quan ell era petit, m’ha advertit. Un
Convé dedicar tot el temps que faci falta a veure com constitueix i sedimenta l’alegria una criatura que ja coneix el valor de la paraula i gaudeix de l’autonomia suficient per pujar i davallar escales sense cap mà auxiliadora, per enfilar-se i pegar bots de tres pams i poc més, per destriar un superheroi global
Sota l’esguard permanent d’en Moixetmeu i na Llamp, la parella de moixos que comparteixen l’entremaliadura sàvia dels meus preceptors, hem jugat a bolles amb el major. Hi ha jocs que mai no moren encara que malauradament prenen noms externs que els debiliten: el joc de bolles, així de genèric i exacte, ja fa temps que
El meu preceptor menor no va dubtar a posar Meumoixet a un dels dos moixos que han armat. Li és igual si definitivament és femella: un nom és un nom, sembla que vol dir, lliurat de gènere. No li manca raó. El preceptor major encara no s’ha decidit a posar-li nom. Dubta entre un parell
De totes les lliçons magistrals que rep incontinentment dels meus preceptors, la de presentar-me els dibuixos que fan amb veritable delit és la que més em fascina. Mostren l’obra l’art i descriuen amb tota precisió que és allò, qui és aquella o aquell i per què cada cosa i cada ésser pintats són on són.
El meu preceptor menor, just després de saludar-me en arribar, m’ha menat a la seva habitació per mostrar-me el sant Jordi que acabava de pintar. M’ha recordat, per si no ho sabia o no me’n recordava –que els vells joves començam a tenir la memòria magra- que divendres vinent és sant Jordi i que tornaran
El meu preceptor menor tenia ben programat el dia i el primer que havíem de fer just després de saludar-nos era jugar a lladres i policies. La trama suggerida no era gens complicada, evidentment: jo entrava a ca seva, robava una partida d’euros i en sortir ell m’aglapia en absència total de violència. Naturalment, per
De totes les lliçons del meu preceptor menor, la de l’alegria és probablement la que més m’exigeix i, per ventura per això, de la que en trec més profit. És una criatura alegra, sí, perquè dedica moltes energies i tota la seva capacitat creadora per generar espais de delectança. Amb pocs elements explora, infon vida
Ha salpebrat la terra, com si volgués fer un plat suculent; ha fet un clot d’acord amb la seva alçada d’arbre fruiter que comença a sentir el rec de la saba i ha demanat que el sembrassin. Sap que la terra viu i fa viure, i que per això cal cuidar-la amb tot el seny
No ets capità si no tens vaixell, em diu el preceptor menor mentre, agafats de la mà, em dur a veure, un cop més, els estralls que va fer el vent en el capell d’una porxada. I en ser just davall el forat, aixeca el cap i mira el cel com si aquell tros concret
El protector menor, poc després d’haver començat el dia, ha pegat una morrada considerable –devia tenir la prudència encara condormida- que li ha consentit una dent, la pala dreta. No ha volgut que li aplicassin gel a la zona del llavi afectada i havent dinat la lleu inflamació es notava, però ell només es queixava
Anit se n’anà a dormir amb una part dels regals que esperava pels Reis i s’ha despertat voltat amb els de la segona tanda, i encara en queda una, la darrera. No són excessius, en nombre, els presents, però està molt content perquè li han duit pràcticament tot el que havia demanat. És clar que
Els panys i les claus dels calaixos del canterano són rellotges, diu el marrec al seu padrí, que està uns instants a fer-se càrrec del prodigi. Quatre rellotges i només dos parells d’agulles, les dues claus que resten de la seva vella història. Com podrem regir el temps, d’aquesta manera, es demana retòricament el padrí.