Als Tallers Marginàlia, el calendari de l’espai destinat a l’administració, hom diria que admonitòriament, encara mostra la pàgina del mes de març de 2020, l’inici de l’era inacabada de la pandèmia o de la COVID19. I ningú ja no fa comptes adiar-lo, ni quan el 30 de novembre es tanqui definitivament la parada cloent, així,
Supòs –no tenc cap dada fiable per afirmar-ho- que, avui per avui, les imatges religioses a les llars no sovintegen. No obstant, els que ja tenim un bon grapat d’anys –eufemisme beneit per no dir els que ja hem sobrepassat molt o poc la seixantena d’anys- hem vist bonjesusos-en-bres, últimes cenes, cordejesusos, marededeus diverses -pintades
Quan l’hàbit de fumar s’estenia molt més que no ara i es podia fumar pertot llevat de les esglésies, els cendrers ocupaven un lloc preeminent a les llars o els establiments públics entre els objectes d’ús corrent, gairebé al mateix nivell que un tassó o els coberts. I de cendrers n’hi havia de tota mena,
Forces majors ens obliguen a tancar MARGINÀLIA , Taller i intercanvi d’objectes. Donam per acabada definitivament l’etapa de “la dignitat per la feina”. No és tant sols qüestió de local. Es tracta d’una adaptació cruel a la realitat dels exclosos. El factor desencadenant d’aquesta amarga decisió ha estat la venda del local. No podem continuar
Un dels molts denominadors comuns de les persones socialment excloses i que miren de mantenir el cap fora de la misèria en els centres que els atenen és la manca absoluta del sentit de l’humor. És clar que varien molt els graus, dels més tolerables a contracor fins als extremadament combatius, però en tots s’hi
Acabat d’aixecar-se, va de cop a la terrassa de la cuina per veure quin dia fa. Mira a l’aire i s’adona de la capota grisa que cobreix el cel. Gairebé amb la fulgència del llamp, recorda els dos fills i la dona que deixà ja fa quinze anys a Tetovo, a Macedònia, i encara sent
Diuen que Robert Mitchum, tot i la severitat del seu rostre i posat en les més de cent pel·lícules en què va participar durant la cinquantena d’anys que es dedicà a la interpretació (des del 1943 al 1995), era cordial i afectuós, culte, amant de la música i de la literatura, que mai no consentí
Vaig entrar en l’atmosfera de Franco Battiato molt tard, fa relativament poc, quan ja no es passejava pels platós de televisió que tractava –o a mi m’ho sembla en veient-ne alguns videos- amb el sarcasme propi de qui sap que les càmeres no es faran gens a prop del cor d’allò que vol transmetre. Arribar
“Aquesta remor que se sent” és un poema de Miquel Martí i Pol, que musicà Ramon Muntaner, i que molt sovint record pel que diu i suggereix. Reproduir-lo no pot fer més que bé: Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt de temps que no plou. S’han eixugat les fonts
Entrant al centre que atén marginaires, acabava el concert per a piano número 3 de Sergej Rachmaninov, un dels més endimoniats per als pianistes, i pensava en l’autor, gegantí, gairebé dos metres d’alçada i amb unes mans enormes, a posta per a ser un virtuós pianista. A banda de ser, efectivament, un dels millors pianistes
Sulpici sap que la beguda en excés li ha complicat molt la vida, tant que des de fa set anys viu al carrer, descomptant qualque ingrés a centre que no reeixí. No és l’únic dels cinc germans que viu pràcticament de l’aire del cel des de fa decennis: una germana resideix en un centre d’acollida
A Can Gazà ni es fan curses de velocitat ni es competeix, i per ventura és per aquí que hauríem de cercar-li una de les raons del seu innegable poder recuperatiu. No cal córrer perquè cap dels estadants o residents pot anar –ni vol anar- enlloc i no es competeix perquè ningú no té res,
En el ple dels estralls de les servituds de les drogues, en els inicis de la dècada dels anys noranta del segle passat, en concret el febrer de 1992, es fundava a Palma l’Associació Altruista El Refugi amb un objectiu ben definit: acollir i atendre fins on pogués els ionquis i l’allau esgarrifosa de persones
La vivència de la COVID-19 des dels marges de Can Gazà no és gaire distinta de la de l’home del carrer, com es va dir durant molt de temps per significar la normalitat acrítica dels súbdits de tota mena de poder. I tanmateix, en estar més exposats que la majoria als estralls del coronavirus per
Ahir a Barcelona moriren al carrer, de fred, dos homes; dos desconeguts, sense nom i fins i tot hom diria que sense dret a tenir-lo a l’hora de fer les cròniques de la seva mort. No són els primers, diuen alguns, que no són pocs; sempre n’hi ha hagut, de morts a la intempèrie, asseveren