marginàlies

Com que no ha vengut la pluja que esperava per rebre-la com bé es mereix, plantat enmig del corral i sortir-ne tan moll com els arbres i les plantes que tant l’enyoren, m’he refugiat en el “Cançoner” de Francesco Petrarca, edició íntegra i bilingüe en versió de Miquel Desclot que Proa publicà el 2016.

Dels sonets que he llegit em qued enganxat en aquest, el 259, que diu:

He cercat sempre solitària vida
(ho saben boscos, cingles, rius i prats)
per fugir d’aquests lloscos i eixordats
que del cel han perdut la via ardida;

I si fos la volença  meva oïda,
si no el dolç aire dels toscans estats,
m’hauria encara, entre els ombrius serrats,
la Sorga, que a plorar i cantar em convida.

La fortuna, però, sempre enemiga,
m’empeny de nou al lloc on tant m’indigna
de veure el meu tresor en el fanguer.

De la mà amb què jo escric ha estat amiga
aquest cop, i potser no és cosa indigna:
Amor, madona i jo ho sabem prou bé.

La fortuna em sol ser sempre enemiga. Com l’aigua…