Sí, som una illa hipertraficada. 3.640 quilòmetres quadrats col·lapsats per tota mena de tràfics: terrestre, naval, aeri, d’influències, de narcòtics, de persones, fins i tot, que no fan més que maltractar els qui hi vivim el nostre patiment de cada dia. Una illa insuportablement transitada per prop de nou-cents mil automòbils que ens ofeguen la
Parlant amb el coc de Can Gazà a primera hora del matí, pressentint que la calor seria sufocant, avui, mossèn Alcover, d’imprevist, ha comparegut a la conversa en pensar en la casta d’homes que hi ha. Segons el coc, el mossèn de santa Cirga considerava que hi havia, homes, homenets i càgoles merdançanes. Per ventura
Una de les frases més aclaparadores que vaig sentir dir a ma mare i que em va sorprendre que la digués en ser una dona ultradiscreta en els afers íntims, tant seus com aliens, i molt poc donada a parlar de les aventures i desventures conjugals, va ser: “ditxosos els ossos que descansen els meus”.
A la terrassa ombrejada d’un cafè antic del barri de la marina mantingut amb la cara neta en la reforma europea d’una vila illenca geogràficament mediterrània –un temps ho era d’ànima; ara hi queden els renecs i certes escriptures no comercials-, cap al migdia d’un diumenge de maig extraordinàriament calorós, hi reposa de l’ardor irritant
Anit presentàrem “Venes d’aram” a Bunyola, l’indret on s’esdevenen els fets de l’obra. M’hi acompanyaren l’editora Maria Muntaner i l’oncle Domingo Mateu Conti, que esgranaren i aprofundiren en un text que defuig la classificació. En el Teatre ens hi reunírem un bon grapat de descendents de Nicolò Conte (el veritable nom de Nicolau Conti Antonaccio),
Passaven pocs minuts de les deu del matí quan a la vila han tocat de mort i just després del primer toc el ca d’un veí s’ha posat a udolar, com fa sempre que toquen les campanes de l’església; i no és que el toc de la campana sigui gens estrident, ni entri com un
Tampoc no fa tant, les misses es deien en llatí, donant l’esquena a la feligresia, es predicava en vernacle perquè les amonestacions arribassin clares a les ànimes pecadores i les dones, amb vel obscur, ocupaven els darreres de les esglésies, com si purgassin el pecat de ser dones. I si volien seure, havien de dur
En el Teatre Principal de Palma acaben de lliurar-se els Premis Ciutat de Palma, que enguany celebren la seixanta-setena edició, si no vaig errat. Un espectacle -més que no una gala- en la que la mar n’ha estat el nucli i el fil conductor; una mar, la mar entre terres, la mar nostra, ara mateix
La moixa sembla que pensi que ella i el seu germà han topat molt bé, en aquesta casa. No els falta mai ni el menjar ni l’aigua i tenen prou terreny per campar a l’ampla. Conviure amb els menuts, sembla que deixi anar, també és una vega: els agrada ferm que els amoixin a qualsevol
Adia edicions presentà fa uns mesos “Or vell. Autobiografia sense pretensions”, d’Andreu Estarelles Pascual, a cura de Rafel Perelló. “Or vell” es va escriure el 1946 i “Autobiografia sense pretensions” el 1965. Dues obres breus -la segona inacabada- d’aquest folklorista fill il·lustre de Bunyola que no són menors i en el que el vocabulari hi
Per ventura n’hi ha que voldrien acaramullar les històries dels dies de l’any que acaba, de la mateixa manera que acaramullam els llibres que ja no caben als prestatges o, un temps, els diaris en paper i els rebuts del banc. I tot per formar innocentment una pila d’històries per corregir i passar en net.
El record més vell que som capaç de recordar, atenent escrupolosament les marrades i les cucaveles que fan els records per fer-se presents, és de quan tenia quatre anys, a punt de fer-ne cinc, el dia de la Puríssima, a la casa encimbellada on vaig néixer. A trenc d’alba, començà a ploure amb una intensitat
En el marc del trenta-setè Festival de Música de Bunyola, dirigit per Bartomeu Quetgles, anit, al Teatre Municipal, s’hi ha projectat el film mut “La Réponse du destin”, de l’any 1924, del director francès André Hugon, que inicialment havia de dir-se “L’homme des Baléars” i que, a Espanya, s’estrenà com a “El jefe político”. La
Pico della Mirandola, mentre fugia amb Margherita, la dona de Giuliano Mariotto de Medici, que havia raptat, no pensava precisament amb la fi del món, ell que feia anar el cap com un rellotge. Pagar molt car el segrest, clar: es quedà sense Margherita i amb ferides lletges que curà, a Perugia, a força d’estudiar
El corral és seu des de fa una eternitat. Observar-les durant una bona estona és posar messions segures per aconseguir un estadi fronterer amb la placidesa, probablement l’efecte que cercam les bèsties humanes amb més avidesa però que ben poques vegades aconseguim per maldestres, potineres i apressades. Solen estar molt de temps aturades, les tortugues