La llum d’aquest horabaixa de dissabte no fa lluir cap joia però entra al moll dels ossos per maragdar-los. Becainen fins tard, els taumaturgs, els dissabtes horabaixa, i aquest descans és aprofitat pels fàmuls de la peresa per embeneitir les hores. Més que embeneitir, per criaturitzar-les: les basta sentir l’alulea dels infants que s’esplaien i
Cada punyida de dolor era com un terratrèmol amb l’epicentre en el primer premolar superior esquerre. Quan el mal el despertà cregué de tot d’una que sortida d’un malson: feia de soldat d’infanteria ianqui que entrava en combat en una selva asiàtica. Francis Ford Coppola es desgargamellava incitant-lo a matar un enemic que no veia.
Quan passa el vent per la flauta és hora de fer anar els dits. Amb aquesta dita voltant-li per la mollera bevia el primer cafè, ben carregat, del dia. Tan fort l’havia pres el refrany que al migdia s’havia fet membrana i l’abstracció amb què l’atenia, la maça que hi percudia com si timbala fos.