marginàlies

Els mocards tenen molt mal ull, diuen els entesos, i s’orienten per la temperatura i el diòxid de carboni que exhalam en respirar, proclamen ex-càtedra. A més temperatura acompanyada d’humitat, més desfici per picar. Les femelles necessiten la sang per posar els ulls i són elles les que me martiritzen, les que m’esperen amb els fiblons ben trempats. No em veuen però m’ensumen els bacteris dels peus i, per molt que em renti cent pics per hora, em troben i m’inflen de picades els talons, els turmells i el ventre de les cames. No sé qui em va dir que preferien la roba obscura i per anar al corral procur anar-hi acabat de dutxar,  em vestesc de verd com les sargantanes o de groc com els canaris i no alen perquè no em detectin. I tanmateix me troben i m’inflen. I en haver-me picat em surten unes faves com monedes d’euro en inflació desbocada. I estic per dir que per damunt la roba i tot, m’han arribar a picar les males pècores de les moscardes. I ja no puc pus, fa mig any que les suport i sembla que estaran molt a anar-se: amb mi han trobat una mina. Ara mateix en tenc quatre, d’aquestes favotes, dues damunt el peu dret, una al ventre de la cama esquerra i la quarta al braç esquerre. I són silencioses, les males bèsties de moscardes, ataquen sense que m’hagin provocat el cuc de l’orella. I no hi ha manera d’esclafar-ne cap, com m’agradaria i per molt que repudiï la violència.