Això és, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, esser extremadament oiós o brut. Hem de reconèixer que són ben pocs els que usen aquesta expressió i en coneixen el significat. I és ben expressiu i precís, tant en casos reals com en sentit figurat. I són molts -i moltes- que fan oi al rei Porc; basta pegar
Avui fa 97 anys que va néixer Ernesto Che Guevara: “Cal endurir-se sense perdre mai la tendresa”. Un més que amic no li agradarà gens la cita; l’afecció plena de dolcesa el desconcerta. No la nega ni en renega, però li posaria guants. I per ventura vaig errat. En Donald Trump, que també avui en
El que fa esplendorós i inenarrable el sol en posta quan es capfica a la mar és el silenci. I el tremolor gairebé imperceptible de la mirada que se’l fa seu. I no és altra cosa que un miratge, un efecte òptic capaç, però, de transformar un estat d’ànim, d’extremar la sensibilitat del tacte, de
Tenia 92 anys fadrins, era la filla petita d’un bunyolí carboner i una vilafranquera, i una de les darreres frabricantes històriques de Bunyola, de les quals en fou durant uns anys delegada sindical. Lectora fervent, crítica amb tota casta de poder i libèrrima de pensament. 92 anys de vida absolutament independent i rebeca, de fer
Feia una hora -quart amunt, quart avall- que havia acabat de llegir “Xavals de carrer”, de Pasolini, en traducció de Joan Casas i editat per L’Agulla Daurada, quan el fum blanc que sortia de la Capella Sixtina anunciava que l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana ja tenia nou Papa i l’Estat del Vaticà nou Cap. La
La mar sempre hi és, mai no fuig, anivellant el tremp del temps, cada onada un precepte; o un vers fet llinya. I quan guspireja en acomiadar el dia reclama l’abandó del crit i de la pressa per sentir el que diu sense sermonejar, polint i llustrant les paraules que abandonam i li escopim com
Es demana gens retòricament quina relació té amb els esperits. I per què no ha fet inventari dels somnis ni ha registrat mai els records per mirar de fer la seva història particular de la memòria per tal de fer-se una idea de qui és. Serà ver que la felicitat és dir sempre la veritat
Tot penja d’un fil. Com la fulla que, en caure, s’ha enredat amb un d’una teranyina a desgrat de l’aranya, que no podrà aprofitar-ne res. La fulla frueix de l’aparent ingravidesa, oblida que ja és morta i s’exhibeix com un cosmonauta, dansa com un darvitx a ritme de l’aire que li canta a cau d’orella.
el cor en un covonet d’agulles l’alba que no vol seguir la nit l’amor que mor a mans dels espasmes el mort que encara no vol callar la sordidesa de l’epitafi la incandescència que assacia l’ardor de l’aigua que desertitza la precarietat del saber la fortalesa de la buidor
les roses mortifiquen els espills les abelles inoculen la immortalitat a les paraules els homes sestegen damunt les seves pròpies despulles els poemes dels seus gossos lladren de ràbia draps bruts sobre mans de criatura contra l’amor, el vertigen d’un mot el temps es multiplica com els peixos a la recerca del pa la passió
Pel que fa a les creences o a l’espiritualitat, tothom es fa el platet a la seva mesura. Sent així, que durant la Setmana Santa molts carrers s’omplin de caperutxes, caraputxes, capironats o altres denominacions per designar els penitents que desfilen majoritàriament amb la cara tapada i pertanyents a les distintes confraries, a banda de
Alessandro Marcello va néixer a Venècia un dia de febrer del 1673 i morí a la mateixa ciutat el 19 de juny de 1747. Era matemàtic, constructor de globus, dibuixant i pintor, poeta en llatí i italià, músic i compositor, a més de parlar set idiomes. De la seva activitat poètica en destaca el conjunt
Silenci i paciència. La casa encara està refredada i l’impuls de la primavera acabada d’esclatar no basta per prescindir de tapament. Silenci i paciència canta algú encomanant la quietud que tothom voldria per ser qui és sense cap renúncia fins que no calgui ser ningú. L’univers ho sap tot del no-res, ens ho diu de
Faltant set minuts per les quatre de la matinada, es despert amb catorze síl·labes a la punta de la consciencia: una ombra per persona: s’imposa la tenebra Li fa peresa prendre el llapis i el bloc que té damunt el comodí per si s’esdevenen circumstàncies com aquesta. Ho deixa a mercè de la memòria.
No som el que hem llegit, però és una manera molt encertada de dir que estimam les lectures i els llibres. Tampoc no és del tot cert que a cada moment clau de la nostra -anava a dir esforçada- existència hi correspongui un títol literari, però podria ser. El que és inqüestionable és que en