El vent no té pietat i, en passar pels carrers, aixeca les faldes a la brutor que amuntega per tots els racons de la vila tot exasperant els escombriaires municipals. Estranyament, a la dona que puja carregada la costa, la ventada li recorda el poema que Mikhaïl Lérmontov dedica a una espelma solitària que fuig
L’home que passeja sa cussa pensa que el seu cervell és una cova habitada per éssers esmunyedissos i les idees ratapinyades que alleten alegrament ses cries. I que el foc alimenta les plantes i fa germinar pedres i roques. I també que el fang és la sang de la monotonia i l’avorriment que desactiva les
Seguint el Concert d’Any nou de la Filharmònica de Viena –els Strauss no li agraden gaire, massa imperi, massa militars en marxa- pensa que és com un illot mediterrani dropo i esquerp que només permet natura petita, que no sap tenir secrets i tendeix a la traïda. Un illot lleig inconscient que la mar li
De la bellesa a la vellesa sols hi va una lletra i, a més, totes dues paraules rimen amb saviesa. Conversar amb una persona de noranta anys que té ben desperts tots els sentits i la memòria, i la salut a punt de revista –que estigui a mans del Sintrom, dels mals, no és el
Fent el cafè de mig horabaixa, recordant que avui fa dos-cents trenta-un anys que morí Mozart, pensa que, on sigui, ha d’escriure sens falta que els punys es forgen en els marges de l’habitud, de la socialització que més importa a qui mana i del gregarisme que avorreix i aliena. Algú ho llegirà i per
Vora el caliu, havent fent la sobretaula mirant el foc donant-ho a les històries que mai no s’esvaeixen, mirant “Persona”, d’Ingmar Bergman, i amb el moix a la falda. Probablement sigui el millor pla per a un dissabte horabaixa de tardor agitada. I deixar-te prendre per un blanc i negre esplendorós, i aconseguir entrar en
Els que hem fet el batxillerat del temps d’en Franco i en ell “Formación del Espíritu Nacional” ens podem considerar en el cancell de la vellesa. I ara mateix em costaria explicar als meus preceptors en què consistia aquesta assignatura perquè, en el meu cas, parl dels darrers anys seixanta del segle passat –una eternitat-
Una de les orquídies de casa ha decidit obrir una de les poncelles. No té cap importància, és cert, però la vida no deixa de ser un detall, a tot estirar, i per petiteses i insignificances s’encén la ira o l’emoció, l’afecte o la matera. Estimen la lluita de la llum, les orquídies, però no
Que comenci la simfonia d’autor desconegut que penetra com el goig i que callin el vent, el desesper de les mosques i qui vol mal per sentir-se a plaer. Sí, que calli la guerra, que caigui l’imperi de la sang a lloure o a la gola de qui en fa fortuna, de les matances per
Els carrers pensats i fets per als que els han de viure i hi han de deixar panteixos i perfums, són una delícia que fa de la urbanitat virtut inalterable. Els carrers que secundaritzen els automòbils, que els mantenen en el seu paper permanent de servei i no d’imperi o de preeminència. Ho pensam i
El príncep bretó Winoc, que visqué des de la segona meitat del segle VII als primers decennis del VIII, era tan virtuós i volia sentir tan endins el pes de la mortificació en nom de Déu, que es vestia només amb pells d’animals i menjava herbes crues. No bevia aigua, amb aquestes menjades, sinó vi,
Avui, entre d’altres, se celebra el Dia Internacional de les Biblioteques, uns espais que han de seguir sent dipòsits permanents de coneixement, de bellesa i de llibertat, raó per la qual ens convé cuidar-los extremadament perquè ens preservin de la barbàrie que, com més va, més i millor es rearma. Els llibres, i la conseqüent
Avui capvespre, a les set, a l’Estació Intermodal de Palma, una senyora molt atentament i educada m’ha dit que “Venes d’aram” li havia agradat molt, que havia passat gust de llegir-la tant per la història que cont com per la manera que ho faig. En aquells moments atenia un missatge telefònic i entre això i
Diuen que si vas a Galícia podràs sentir qualcú que digui “eu non creo nas meigas mais habelas, hainas”. És a dir, aquesta persona no creu en les bruixes, però està cert que n’hi ha, de bruixes. Cosa semblant passa amb la telepatia, això és, la comunicació directa entre dues ments, sense intervenció dels sentits.
Com que no ha vengut la pluja que esperava per rebre-la com bé es mereix, plantat enmig del corral i sortir-ne tan moll com els arbres i les plantes que tant l’enyoren, m’he refugiat en el “Cançoner” de Francesco Petrarca, edició íntegra i bilingüe en versió de Miquel Desclot que Proa publicà el 2016. Dels