Els néts dels que fa noranta anys celebraven entusiàsticament la proclamació de la República espanyola, la segona, ara donen suport incondicional a un rei, al nét del que va haver de partir per voluntat popular i entronitzat per un cabdill per la gràcia de Déu, segons afirmava el dictador. I no sols això, sinó que
Traüllant pels espais internautes m’assabent que avui fa noranta anys que morí el pintor i escriptor libanès Khalil Gibran i de seguida he recordat el moment que un amic em deixà fullejar un exemplar en castellà del seu “El profeta”. Rondàvem la tretzena d’anys i l’amic em va dir que Gibran era llegit pels hippies
L’acidesa de la llimonada li desvetlla les llàgrimes i una esgarrifança general li sacseja el cos. Seria excessiu i pretensiós afirmar que també ho fa amb les seves pensades. No li agrada especialment, el suc de la llimona amb una part generosa d’aigua. Encara en ple estiu i amb un grapat de glaçons el tolera
En festes assenyalades com la d’avui allò que més s’enyora –un enyor punyent, que va a fer mal- són les taulades en les que els absents presideixen el brogit gairebé boig de l’àpat. No poder abraçar, no poder tocar ni acaronar qui bé et vol i et fa, és un preu molt alt, un impost
Costa no seguir la crida dels usatges. En som fills i, volent amb ànsia o no, els traspassarem i ens agradarà que pervisquin. Certament, som allò que preservam i ja se sap que qui s’assembla als seus, no fa tort a ningú. I tot per dir que és temps de crespells, panades i rubiols seguint
Que Caín matà el seu germà Abel amb una maixella d’ase ho sé des de fa més anys dels que tinc, però no sé d’on ho he tret, la veritat; sempre ho he cregut així. El meu mossèn m’indica, però, que la Bíblia no especifica amb què es cometé el fratricidi, senzillament que un germà
“Potser la tasca d’un infant molt petit / és observar i escoltar”, diu Louise Glück, i tot d’una penses que deu ser per això que les criatures no saben què és la solitud; i per què arraconen els silencis, fins i tot aquells que naixeren sols, sense mans auxiliadores, i en un instant ho tingueren
Que et desperti Josep Carreras fent-te sentir fins a l’estremiment l’Agnus Dei del Rèquiem de Puccini pot voler dir que en algun instant del dia, quelcom inesperat et pot elevar un pam per sobre de totes les pesantors i les adversitats que esperen la millor ocasió per encabritar-te. I que, a sobre, en obrir els
La pluja que acomiada l’hivern sent més d’hivern que mai, li agrada quedar i ho fa amb tota intenció, caient a la menuda, sense cap mena d’ostentació ni frisança. Es pren el temps que necessita per recórrer els pendents de branques i fulles i s’entreté reunint quatre o cinc gotes de les més menudes per
Tot sortint del somni en el que cercava infructuosament l’arrel d’una ona a la seva cala dels miracles, engega la sonata per a violoncel i piano en sol menor de Chopin per cap raó concreta. La moixa i el moix, com si fossin convidats benvolguts, ocupen els dos balancins que esguarden la foganya i la
En el Dia Internacional de les Dones els homes hauríem de sentir el pes insuportable dels seus greuges perquè som els que els causam; i que aquest sentir es perllongàs indefinidament fins a fer-los desaparèixer. Som els homes els qui n’abusam, violam i assassinam; som els homes els qui hem d’abandonar totes les posicions de
Avui fa 45 anys de la massacre de Gasteiz (o Victòria): l’assalt de la policia espanyola, el 3 de març 1976, a l’església de San Francisco d’aquesta Ciutat en la que se celebrava una assemblea de treballadors, principalment del sector metal·lúrgic, per tal de formar una taula de reivindicació comuna. El dictador sanguinari havia mort
A la naturalesa se li poden fer molts de retrets, per sàvia que sigui i per molta bellesa que no es cansi de parir tot i no fer-li gens o ben poc cas. No recordar el moment de néixer, sense anar més lluny, almenys per mi, és el més gran o gros. Que no tinguem
D’aquesta maleïda pandèmia covidinovenca no en traurem res de bo per molt que els caps més ben pensants ens diguin que de les crisis sempre se’n treuen lliçons que ens ajuden a millorar. Ho dubt, en aquest cas. No crec que a partir d’ara tindrem més cura del nostre entorn, del món que està a
El despert el Rèquiem de Franz List, que considera avorridot per molta veritat que transmeti en tot moment i per molts passatges puntuals que fereixin. Prenent ritualment, com cada dia, el cafè bullent va a obrir la porta del corral al moix, que en aquelles hores l’alça la fam, i just en el moment que