CERCANT EL VENT QUE ENCALMA
El vent no té pietat i, en passar pels carrers, aixeca les faldes a la brutor que amuntega per tots els racons de la vila tot exasperant els escombriaires municipals. Estranyament, a la dona que puja carregada la costa, la ventada li recorda el poema que Mikhaïl Lérmontov dedica a una espelma solitària que fuig