Llegint Ivan Turguénev –li costa deixar el seu relat “Infeliç”- es topa amb la princesa Sumbekal o Söyembikä, dona del darrer kan del Kazan i regent d’aquest kanat quan el sotmeté Ivan el Terrible cap al 1550. S’ha d’afanyar, en faltar deu minuts perquè passi l’autocar, i l’ha de prendre necessàriament perquè s’ha de veure
Assegut a la butaca que abans de ser seva va ser de son pare i abans del seu padrí, una butaca amb orelles que engega la comoditat però que convoca la placidesa, creu amb fermesa, es disposa a veure la pel·lícula que li ha recomanat el seu fill, d’una directora molt jove que amb només
El passat de la papallona a la boca del vent. Això va veure escrit davall la finestra del dormitori en decantar la cortina acabat d’aixecar-se del llit. No s’espantà, ans al contrari: va somriure tot pensant que un fantasma amant de les paraules i del joc que proposen el reptava. Ho havien escrit amb un
Plou i el cafè que es beu a glops menuts cuita a escaldar-li el paladar. S’ha estorbat molt, la pluja, i ell, del bar estant, li somriu pensant que si fos una criatura la renyaria per la pena que li ha fet passar. De cop retorna la tos improductiva de ja fa massa dies i
Després de fer una becaina molt reparadora es disposa a seguir llegint la novel·la dels rampins, que li diu no sap ben bé perquè, una obra de 678 pàgines on res no és el que sembla i tot el que sembla consistent es converteix en una dolça bogeria. No li agrada gaire però, estranyament, llegint-ne
Volia matar el moscard que li havia deixat dues faves enormes, una al costat dret, damunt la darrera costella, i l’altra just damunt el genoll esquerre, un lloc que considerava absurd i propi d’un insecte voraç i psicòpata. No havia pogut evitar gratar-se en sentir la picor i al moment, en el lloc de les
La segona vegada que, assegut en un bar mínim ran de mar a l’hora de la migdiada, torna a sentir la cançó “Eleanor Rigby”, dels Beatles, es demana severament de què és senyal. No es tracta, es diu, de cap passada innocent de l’atzar, de cap picada d’ullet bonifàcia de la ventura, amb qui sempre
La cantant joveníssima del grup que fusiona tota mena d’estils no surt de la penombra, com si no volgués ser centre de res més que d’allò que diu i insinuant el que diria. Té la veu marcadament nasal i afrancesada perquè qui l’escolti pari esment, també, al que no canta. I quan converteix en cant
Diuen que el dia que digué a son pare que ell tenia un rellotge a la panxa –ho digué, sembla, amb un posat de savi vell- son pare, d’un atac de riure mentre menjava una galleta d’oli, s’ennuegà i ho passà molt malament. La cara i tot, sostenen els qui hi eren, li prengué un
El montgolfier projecta l’ombra del seu cos mastodòntic sobre l’arenal i el menut que hi juga amb l’abric ben cordat, a dues passes de sa mare, observa com s’allunya amb lentitud, interrompent la claror discreta del migdia, amb la resolució dels contes que comença a estimar. Admirat, crida sa mare sense mirar-la per no perdre’s
“Tenia una tia –ho era de son pare, en realitat- que lluïa un bigoti generós. Vist des d’ara creia que n’estava orgullosa i tot, d’aquell mostatxo estalinià. De fet, recorda altres dones velles de la vila –almenys per a ell, aleshores, ho eren, velles, tot i que ara ho dubti- que en duien i ningú
Es miraren moltes vegades, s’arribaren a saludar, però mai no es parlaren. Cap dels dos no coneixia la veu de l’altre. Un era prou jove, estudiava, fill únic, amb la mare que es morí quan acabava de fer els vuit anys i cuidat per una tieta, germana de sa mare. La tieta, que compareixia a
En el somni obria molt els ulls per retenir com més detalls del somni millor i, així, poder recordar-ho al més fidelment possible en despertar-se. I en els ulls oberts de bat a bat el cel i la mar es barregen, i les àguiles coneixen les zones abissals dels oceans i els peixos caragol la
El foc de Reis i d’ullastre reverbera en el front, en les galtes, en el nas i en els genolls de qui mira el foc com qui cerca raons a la voracitat del crepuscle. Esbufeguen el tions, emetent un buf salmòdic que pretén inútilment posar música a la dansa de les flames. Qui mira narcòticament
Va comparèixer en el seu dormitori la nit del diumenge 21 de març, quan ja estava dins el llit disposat a prendre el son, instants després d’apagar el llum. Va fer dues primeres passades demoratives al voltant de la seva orella esquerra que l’ompliren d’inquietud i malestar. Quan més pendent estava del seu retorn, el