Anit he somniat que el meu moix negre dirigia un escamot d’homes encaputxats i amb guants blancs que em robaven els llibres que més estim. El moix no en tocava cap, de llibre: amb cara sàdica assenyalava a un dels homes amb la mà dreta i les ungles tretes quin llibre havia d’agafar. Aquest el
Quan l’ascensor s’ha obert hi ha deixat entrar primer una dona en la que no ha reparat gaire. Anava distret i capficat per la salut del seu amic, que espera amb desesper una prova diagnòstica per precisar d’on li ve el fàstic al menjar, la sensació que no deixa de voler vomitar i la fluixesa
Fa un estirament llarg per desencarcarar-se després de llegir més de dues hores de tira i tot seguit omple l’estilogràfica disposat a escriure el que sigui, sense passar prèviament per la carcanada del cervell. Té molts d’anys, la ploma que emplena, regal d’un oncle seu pianista. Una Senator Regent, alemanya, que deu tenir una seixantena
Havent dinat d’aguiat de pilotes i fet el cafè que més li plau de la dotzena diaris que fa, es ben col·loca a la butaca i es disposa a fer una becaina quan al canal de televisió que segueix amb preeminència comença la secció d’esports parlant de motos i d’un motorista amb barret estrafolari. És
Llegeix un dels seus autors de capçalera -que en diuen d’aquells a qui segueixes de manera preferent; ell mai no llegeix al llit- i en un moment donat s’adona que presta més atenció al moc que es fa nas avall -ha aplegat una galipàndria de nassos, i mai més ben dit- que al que diu
El parc és ple de criatures inquietes que celebren l’aniversari d’una d’elles, a qui coronen amb una diadema daurada de cartró perquè se senti sobirana per uns instants dels crits i de les llepolies que reparteix als convidats. Comença a caure el crepuscle, corre un aire que refreda i un home aliè a la festa,
Cada vegada que escolta el segon vals de Xostakóvitx indefectiblement torna a tenir tretze anys, a casa d’un molt amic seu, a la seva habitació prou espaiosa, asseguts en terra muntant un puzle de 500 peces, un païsatge nòrdic. El pare del seu molt amic és banquer i aficionat a les maquetes, que munta els
Fent el darrer glop del cafè de l’horabaixa havent passat un matí trullós va sentir que li havia caigut malament: apareixien els primers símptomes de la suor freda que li recorria tot el cos fins a envair-li les temples i del fons de l’estómac n’emergia lentament la llavor de l’oi que acabaria provocant-li arcades. Hi
En la reunió, mentre el seu cap parlava d’arquitectures de discurs per millorar els resultats, ell s’imaginava una sargantana patinant damunt el cocó glaçat en el que d’infant s’hi emmirallava i a ell fent el guió d’una pel·lícula experimental que faria bocabadar els crítics més perepunyeters. Ja en tenia l’inici: el seguiment molt lent, en
Comença l’ària de la tercera suite de Bach quan s’adona que, gairebé de cop, han desaparegut els panorames habituals de la carretera que transita a la màxima velocitat permesa passades les sis del matí i que coneix tan bé que la podria seguir ulls clucs. L’horitzó de sempre s’ha trasmudat totalment: sobre el pla que
Sí, diu que avui està de celebració, sí: celebra la independència de Finlàndia de l’imperi rus l’any 1917. Proclama amb tota solemnitat que se sent finlandès de cor i en acabar l’horabaixa encendrà dues espelmes i les posarà a la finestra de la seva cambra, com feien els finlandesos per indicar als que lluitaven contra
Atrinxerat en el seu somriure que malda per cloure els traus de les recances li demana si coneix la història de Lot, el germà d’Abraham, el gran patriarca. Ell s’acaba de cremar amb el primer tast del canalons i el darrer que vol és sentir a parlar de beneitures o d’històries bíbliques que, al seu
A la taula que preferia ha demanat un cafè descafeïnat amb llet ben calent, ha remarcat, i la cambrera, al poc temps, li ha servit un croissant i un tallat. Era prest, el bar feia poc que havia obert, no hi havia moltes taules ocupades, tot estava ordenat, la vitrina generosa de quemullars plena i
Es pren el tercer cafè del dia, i encara no són les deu del matí, mirant pel finestral de la cuina que dona generosament a la mar migjornenca. Sent el vent que malmena les copes del arbres i posa a prova la resistència de les herbes bones i males, llevat de les que han crescut
Farà noranta anys el mes que ve i cada dia, a punta de sol, se’l veu prendre la camada que mena al bosc. Hi va a cercar records conservats en ambre, com els trilobits. Sap que l’edat depreda la memòria, que s’escola pels intersticis i porus de les vivències retingudes i tot ho fa malbé.