Asseguts un vora l’altra en el passeig de la riba, miren distretament la badia, que els injecta en vena la llum que li queda. Ell li té les mans preses i ella, cap baix, amb el serrell fent d’envà, amb els genolls estrets i el cor encongit. Ella porta una faldilla vaquera molt curta i
Cantava sota un pont, prop del teatre nacional del país i a la vora del riu que tant caràcter imprimeix a la gent de la capital. Les seves àries arribaven als vianants embolcallades d’un tremolor -subtil però ben perceptible- que trencava amb nitidesa rotunda el brogit intens de l’indret. Molts dels que sentien endins tant
S’ha aixecat molt d’hora, per ser dissabte i disposar de tot el dia per a ell. S’ha fet el cafè ben carregat amb llet bullent i, mentre el prenia, ha engegat el canal de notícies de televisió que posa sempre per informar-se d’allò més destacat del que ha passat o passa pel món, un món
Anit es queixava que feia temps que no recordava els somnis i aventurava que era perquè el cervell, a punt de vellesa, ja li tocava menuets i perdia tant la memòria com la resistència a les adversitats més míseres. I ves per on, avui ha somniat que el seu millor amic el convidava a dinar
Deia que coneixia indrets no molt lluny de casa seva, encastellats als puigs de la serralada, que mirada des de l’altra banda de l’illa no feia més d’un pam de llargària, on la petja de l’home no havia deixat empremta. I que tractava amb alguns homes i alguna dona que, en haver conegut el que
Fent la mussaca no es podia treure del cap les llàgrimes de la caixera del supermercat on havia comprat els ingredients. Ha anat prou alerta a demanar-li la raó del plor endut per la falsa prudència que mai no el deixa, ho sabia. Davant l’aflicció s’ha de respondre igual que davant un accident, bé que
Li han dit tantes vegades tantes persones i moltes amb tant d’èmfasi que es podien veure les millors pel·lícules mai fetes en les plataformes digitals, que a la que li instal·là sa filla innocentment hi cerca la “seva” pel·lícula, la que el té pres des de fa més de quaranta anys. En sortir els vídeos
Lucina era bella, d’una bellesa que no deixava cap espai al dubte ni als matisos; ella n’era ben conscient i per això de la seducció extremadament treballada en feia un joc amb qui li interessava que no acabava mai. Amb l’emperador Valentinià, però, mai no hi va voler jugar en considerar-lo brut, massa emmorcat per
Llegeix davant el galliner (del reu, la ira / la clemència del botxí) i un dels galls –el menorquí, rabiüdament bell, elegantíssim, tot un gall senyor- el mira com si fos un assaltant de corrals, no com el seu amo, com si fos un estrany i volgués entrar furtivament per prendre les millors gallines. En
Tenia una tisoraria en un dels edificis més emblemàtics de la ciutat que ocupava tres plantes intercomunicades per una escala de caragol tota de fusta noble que no feia gens de renou, i tenia segles. Tisores per a tot tipus d’usos, i de totes les mides i dissenys imaginables. Des d’unes d’or que a penes
Els vuit gols del Bayern al Barça en els quarts de finals de la Lliga de Campions li havien fet molt més mal del que demostrava l’endemà de la derrota davant qui fos. Li costava un esforç enorme imprimir cert caràcter a la seva expressió per dissimular l’horrorosa nit que havia passat, entrant a la
Deia que li agradava d’allò més obrir els balcons dels somnis i encegar-se amb la llum que el prenia com si fos un nadó tret del bany i mostrat a tothom teatralment com si tingués natura messiànica. I que s’havia acostumat tant al silenci absolut de les somniades, que no podia suportar cap estridència, en
En plena concentració, en acabar el text que l’ha tingut pres els darrers dies, una mosca verda –la dels cadàvers, es diu tot d’una- apareix travessant la pantalla de l’ordinador. Res no el pot distreure, que és a punt d’acabar el conte als voltants de mitjanit. La mosca fa una primera passada i desapareix despatx
En el bar del seu amic, el millor cafeter del món, assegut a la taula de davall la televisió gegant que només brama quan hi ha partits de futbol, després de noranta-vuit dies de no entrar-hi per prohibició expressa del coronavirus, comença a llegir la novel·la darrera del jove que encoratjà a escriure, ja fa
Hagué de deixar forçosament la lectura a la pàgina 924 de les 939 que sumava l’obra que, des de feia tres dies, li acaparava les cavil·lacions. Faltaven només quinze pàgines per cloure tot els cercles que l’autor havia obert des de l’arrancada de l’obra, que transitava amb decisió sobre el fil magre, gairebé inapreciable, que