marginàlies

Sol passar que, de cop, sents una melodia que fa temps, per ventura anys, que no senties i és com si el cos volgués fer un botet d’alegria. Immediatament te’n vas al temps que la conegueres o que, ves a saber per quins motius, la senties amb freqüència. Això m’ha passat amb la cançó popular anglesa “Greensleeves”, una melodia amable i enganxosa prou coneguda i versionada fins a l’infinit.

Avui, no obstant, en sentir-la de bell nou, supòs que pels deixants de la reina morta Isabel II de la Gran Bretanya i Irlanda, he recordat la llegenda que atribueix la seva autoria al rei anglès Enric VIII (dedicada a Aina Bolena, amb qui es casà i a qui féu executar després) que de sempre m’ha caigut molt antipàtic i grosser, per molt bon músic i poeta que diuen que era.

Supòs que en la constitució d’aquesta tírria especial hi té a veure una pel·lícula vella, del 1933, “La vida privada d’Enric VIII”, dirigida per Alexander Korda, que vaig veure de jove a la televisió i que, no record per quines cinc-centes, no em va agradar. Però encara record perfectament l’expressió bruta, més que brutal, en molts moments de la cinta de l’actor que interpretava el rei, el gran Charles Laughton.

Sort que la melodia “Greensleeves”, sigui d’Enric VIII o no, cau bé i fa oblidar segons quines monstruositats.