Ben aviat florirà el fred i anam molt magres de tapament i d’innocència, que tractam com si fos pesta o un dels agents contaminants més letals. En la gènesi del metavers i en l’epíleg de la misericòrdia ningú no hi vol tractar, amb la ingenuïtat, i encara menys negociar-hi en temps ucraïnesos de guerra. Qui
El cafè de mig horabaixa, el quart concert per a piano de Beethoven, el ronc dolç de la moixa i les ganes apressants de pluja: el panorama que es fa lloc i queda. La sequera pot declarar guerres i passar-ho tot a foc i a sang, a més d’excitar la febre dels àugurs més xarlatans
Debades fa esforços per intentar refer el somni que està segur que l’ha tingut durant bona part de la nit al caire de la benanança més absoluta. Mira atentament, per ventura bojament, el baf del cafè matiner com si en ell hi hagués les claus del somni ocult, la resolució del jeroglífic que li ocupa
M’he aixecat a l’hora dels dies de precepte i de festa, i fins que no m’he acabat el cafè amb llet que em posa a to escoltant les notícies com a música de fons he cregut que érem dilluns i no diumenge. No són bromes, no, m’he dit; són gràcies de la vida, he recordat
El vent no té pietat i, en passar pels carrers, aixeca les faldes a la brutor que amuntega per tots els racons de la vila tot exasperant els escombriaires municipals. Estranyament, a la dona que puja carregada la costa, la ventada li recorda el poema que Mikhaïl Lérmontov dedica a una espelma solitària que fuig
L’home que passeja sa cussa pensa que el seu cervell és una cova habitada per éssers esmunyedissos i les idees ratapinyades que alleten alegrament ses cries. I que el foc alimenta les plantes i fa germinar pedres i roques. I també que el fang és la sang de la monotonia i l’avorriment que desactiva les
Seguint el Concert d’Any nou de la Filharmònica de Viena –els Strauss no li agraden gaire, massa imperi, massa militars en marxa- pensa que és com un illot mediterrani dropo i esquerp que només permet natura petita, que no sap tenir secrets i tendeix a la traïda. Un illot lleig inconscient que la mar li
De la bellesa a la vellesa sols hi va una lletra i, a més, totes dues paraules rimen amb saviesa. Conversar amb una persona de noranta anys que té ben desperts tots els sentits i la memòria, i la salut a punt de revista –que estigui a mans del Sintrom, dels mals, no és el
Fent el cafè de mig horabaixa, recordant que avui fa dos-cents trenta-un anys que morí Mozart, pensa que, on sigui, ha d’escriure sens falta que els punys es forgen en els marges de l’habitud, de la socialització que més importa a qui mana i del gregarisme que avorreix i aliena. Algú ho llegirà i per
Vora el caliu, havent fent la sobretaula mirant el foc donant-ho a les històries que mai no s’esvaeixen, mirant “Persona”, d’Ingmar Bergman, i amb el moix a la falda. Probablement sigui el millor pla per a un dissabte horabaixa de tardor agitada. I deixar-te prendre per un blanc i negre esplendorós, i aconseguir entrar en
Els que hem fet el batxillerat del temps d’en Franco i en ell “Formación del Espíritu Nacional” ens podem considerar en el cancell de la vellesa. I ara mateix em costaria explicar als meus preceptors en què consistia aquesta assignatura perquè, en el meu cas, parl dels darrers anys seixanta del segle passat –una eternitat-
Una de les orquídies de casa ha decidit obrir una de les poncelles. No té cap importància, és cert, però la vida no deixa de ser un detall, a tot estirar, i per petiteses i insignificances s’encén la ira o l’emoció, l’afecte o la matera. Estimen la lluita de la llum, les orquídies, però no
Que comenci la simfonia d’autor desconegut que penetra com el goig i que callin el vent, el desesper de les mosques i qui vol mal per sentir-se a plaer. Sí, que calli la guerra, que caigui l’imperi de la sang a lloure o a la gola de qui en fa fortuna, de les matances per
Els carrers pensats i fets per als que els han de viure i hi han de deixar panteixos i perfums, són una delícia que fa de la urbanitat virtut inalterable. Els carrers que secundaritzen els automòbils, que els mantenen en el seu paper permanent de servei i no d’imperi o de preeminència. Ho pensam i
El príncep bretó Winoc, que visqué des de la segona meitat del segle VII als primers decennis del VIII, era tan virtuós i volia sentir tan endins el pes de la mortificació en nom de Déu, que es vestia només amb pells d’animals i menjava herbes crues. No bevia aigua, amb aquestes menjades, sinó vi,