marginàlies

Els llagosts solen viure entre dos i tres mesos, i tenen certa mala fama perquè són protagonistes d’una de les set plagues d’Egipte, juntament amb la conversió de l’aigua en sang; una invasió de granots; una altra de polls i moscards; una tercera de mosques; la pesta dels ramats; les úlceres i la pluja de foc i calabruix.

Avui n’he trobat un al corral que feia cara de vell i, per això, de savi murri. No s’ha espantat gens de veure’m ben a prop seu i quan li he fet la foto ha semblat que posava com un model. S’hi ha estat una bona estona fent la sensació que inspeccionava el terreny per fer qui sap què. I mentre l’observava, pensava com s’ho havia fet per arribar a vell amb els depredadors que té. Probablement la fusió, a proporcions iguals, de sort i puteria.

Tant ell com jo hem tengut prou temps per observar-nos i gairebé en el mateix instant jo he entrat a la casa i ell s’ha perdut per dins la planta enfiladissa. En aquell moment matinal el sol encara no feia matx, però m’he demanat si s’ha calibrat  quantificat d’alguna manera la mortaldat d’essers vius, petits i grans, vegetals i animals, que ha causat aquesta interminable onada de calor. I m’ha fet la sensació que de cada cop som menys franciscans; que vivim d’esquena als altres éssers amb qui compartim el planeta i que aquesta actitud, a més de provocar l’extinció de molts, afecta seriosament la nostra qualitat de vida, per molt que no ens en volguem adonar.