marginàlies

No passa un alè d’aire, callen els cans i no se sent cap remor de tronada. La calma es tensa, en apagar-se el dia. El veí dubta de regar o no les plantes i els cossiols. Sembla com si tot esperàs algun senyal de no se sap ben bé què, encara que tothom esperi la pluja. Va passant la nuvolada baixa i esfilagarsada lentament i inalterable, i tota la gent voldria que fos l’ambaixadora de l’aigua que ens cal, encara que per ventura no mereixem per destructors d’entorns, medis, natures, somnis i vides. I tanmateix, fins i tot els més ímprobes  esperen la pluja amable que es fa esperar, que fins i tot desespera.