Té raó el professor Gabriel Bibiloni quan diu que el president del Partit Popular, Pablo Casado Blanco (Palència, 1981), no és ni inculte ni ignorant quan diu que els illencs no parlam català, sinó mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer; que és política per liquidar el català i, tantes ganes en té, que li és igual
«Escrivim, també, per ésser estimats, per sentir-nos lligats per una llei de la gravetat anímica. I en aquesta estimació, aquesta gravetat, hi pos els escriptors sèniors catalans, els ferms, entregats, minoritaris i creatius, molts dels quals injustament invisibles i poc reconeguts, però que constitueixen l’humus fecund del bosc gran i ric de la literatura, que
Fa 25 anys, Mallorca patia literàriament uns dies tràgics: dia 17 de juliol moria Josep Maria Palau i Camps, el creador de l’inspector Arbós i autor de llibres prou llegits com “Assassinat al club dels poetes”; dos dies després, el 19, moria Damià Huguet, el poeta campaner; i dia 20 també moria Miquel Àngel Riera.
Avui fa 85 anys, dia per dia, que el diari “La Publicitat”, de Barcelona, publicava la «Resposta als catalans», signada per 153 «mallorquins [només hi figuren 6 dones] conscients, hereus i dipositaris d’una tradició que ens emmotllà, i en la transmissió de la qual està el secret de la nostra subsistència com a poble». Així
Avui fa 44 anys que un grup heterogeni de persones ocuparen l’illa de Sa Dragonera per denunciar la seva urbanització. Tres anys abans, el 1974, l’empresa PAMESA havia comprat l’illa amb la intenció de fer-hi 1.200 habitatges per a unes 3.600 persones i un port esportiu per a 600 embarcacions; una veritable bestiesa. Aquest acte,
Arran de l’esmena, finalment retirada, del grup parlamentari d’Unidas Podemos a la Proposició no de Llei presentada per Laura Borràs, presidenta del Parlament de Catalunya, per reafirmar la unitat de la llengua catalana, i en la que aquest partit titllava el català que parlam els diversos illencs de “llengua balear”, m’ha pujat un rot ben
Com si fos sant Indult, avui, només hi falten les traques i els mocadors. I tanmateix els presos polítics principatins, dones i homes, estan tancats injustament i majoritàriament escarnits per les seves idees. Així ho consideren el Consell d’Europa i altres organismes internacionals. Quin perdó reben si cap mal no feren? La paraula concòrdia sona
Avui se celebra el «Día das Letras Galegas», institucionalitzat l’any 1963 per la Real Academia Galega per tal de retre homenatge a un creador o a una creadora en gallec que hagi hagi excel·lit o bé que s’hagi destacat en la seva promoció i defensa, amb la particularitat que la persona homenatjada ha de fer
“Aquesta remor que se sent” és un poema de Miquel Martí i Pol, que musicà Ramon Muntaner, i que molt sovint record pel que diu i suggereix. Reproduir-lo no pot fer més que bé: Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt de temps que no plou. S’han eixugat les fonts
En Miquel Brunet, des dels seus estudis de gravació de Bunyola, “Ona, edicions musicals”, des de fa 30 anys fa i edita música, i fa país. Podríem dir que fent música fa país i, alhora, posa el país –i els Països- en solfa, que bona falta fa. Escodrinyador incasable, esporgador tenaç, treballador infatigable, a més
L’aire tan condicionat de la justícia espanyola és irrespirable des de fa una eternitat, però amb tot el que es refereix a les ànsies emancipadores del Principat la seva toxicitat adquireix graus insuportables per a qualsevol democràcia ni que vagi de folondres. Com a mostra incontestable: els nostres presos polítics encara ho són molt més
Un temps, les celebracions grans (Nadal, Pasqua i Pasqua de Pentacosta, també coneguda per Pasqua granada o Quinquagesma) tenien segona festa, una iniciativa carolíngia. En tractar-se de festes marcadament familiars –tots els membres de la nissaga es reunien a la casa pairal- per facilitar el retorn als lloc de feina, l’endemà d’aquestes celebracions no comptava
Avui fa quaranta anys d’una tupinada que, per molt que la crònica oficial indiqui que va fracassar, va aconseguir tots els objectius que es proposava: perpetuar l’enganyifa de la “transició”, una operació grotesca de Botox® al franquisme perquè seguís ben instal·lat –i blindat- en tots els òrgans de poder i decisió de l’Estat. Commemorar aquell
Conten que en un poble mallorquí petit, en la part final del franquisme, un vilatà bo, vull dir amb cap vincle amb Falange i que sabia quin pes tenia la justícia en l’entrellat d’aquell “règim”, va ser elegit regidor pel “terç familiar” i se li van assignar els afers que tenien a veure amb l’educació.
A les 12 del migdia d’avui diumenge 7 de febrer, al Teatre Municipal de Bunyola s’hi ha fet l’acte que commemora els 500 anys de la revolta de la Germania, com s’ha fet a tots els municipis de Mallorca, una fita que cal posar en valor. Bàrbara Suau Font ha parlat, primer, de la incidència