Fa quaranta tres anys de la nostra primera trobada, no record exactament quin dia de quin mes, però era diumenge a l’hora de la migdiada. Record estranyament que la calor era suportable. De tu havia llegit ja feia anys “Dos pams d’home” i “Coratge d’un mot”, del qual em vaig atrevir a posar notes al
Ja ets terra. La terra que estimaves. La que conté els millors substrats per seguir congriant causes i utopies, lluites i poemes. Ja ets la terra que et permetrà seguir descrivint albes rebels i crepuscles d’indignitats i altres infàmies. La terra des de la qual no et perdràs detall del que diguem i no facem,
no tinc el cor per paraules ni veu per a un vers ni cos per a res si no te tinc
parla amb el verd que ens matina encara que la veu ja sigui vol lliga’t al bes que et reclama encara que els clivells ceguin els llavis converteix l’aigua que t’encalma en el corrent sanguini del verb que fruita
abandona la terra fèrtil i s’estroncarà el doll de les paraules i la saliva de la sentència de la vida
fes-ne pàtria d’aquest fang per poder aixecar els nous ídols i fruir de la seva esbalçada
de les pedres fer-ne camí per a vianants de la pols cicatritzant per a les ferides de la caminada l’envol dels qui s’arrisquen
que no hi penetri res ni ningú dins meu que som com una casa per endreçar i la pregària va ser escoltada: dels enderrocs sols se’n salvà un cor d’espines
la llum meandreja per trobar la deixa de les paraules a la volta del paladar com el cant encès de l’ocell de glaç que vol retrobar la veu del vent que l’apassionà
el poema no descriu el camí que l’ha dut a dir el que diu que no és el que havia de dir de bell antuvi
Voler ser l’ombra, només, d’un cos inexistent. L’ombra que viu en la fosca on el temor es fa amb el batec. L’ombra que penetra indolorament sense respondre a cap nom, sense despertar qui dorm. Una ombra que no cal que toqui res ni ningú i que pot ser qui vulgui dins la no vivència. Una
No veure res nou ni sentir cap paraula inoïda. Res per descobrir. El flascó de perfum trencat omple el llibre de traus. Res per flairar. L’aire regirat fa sonar la vidriera mal tancada: la veu del diable que ja no espanta. Res que no sigui porqueria excita el tacte escarafallós. Cap concert no esflora la
el caminant penjaria llaüts en cel en vall ara, a l’hora paridora de prodigis, per marcar el temps i el rumb als niguls i si tingués prou coratge i estimés la rebel·lia es convertiria en cuc i es clavaria a la terra per esdevenir rabassa
es va fer mar en veure que l’amor als morts l’abismava
el temps cantat escaïna l’odi un dit a la mel un peu a la sang la gola encesa revòlver en mà la veu estrafeta apunten foc cridant llibertat