CAP AL MOLÍ DE SANG
5 de desembre de 2023
0 comentaris
quan recordes sempre t’enganyes fas anar l’aigua de la vida que ja no és cap al molí de sang que sols has desitjat
quan recordes sempre t’enganyes fas anar l’aigua de la vida que ja no és cap al molí de sang que sols has desitjat
ballem al so dels gargalls que ens escupen els sicaris de l’odi i de la discòrdia talment com si fossin bales mes de la dansa en farem trinxeres i parapets que defensaran els nostres mots de sempre irreductibles s’imposaran les paraules que diem per dir qui som als alarits dels qui ens volen fer callar
cap terra no es promesa ni venal la bellesa ai, si el cor fos d’acer no el fondria el diner
la pols conforma fils i d’ells es fa l’estopa que tancarà la boca convertida en ferida que mai no cicatritza
viure de contar somnis per tal que la rancúnia no es faci seus els dies ni s’hagin d’oferir els oblits a la vida omplir les mans de peixos i com el blat sembrar-los a la terra llaurada perquè fruiti el coral descobrir la llum més diàfana en els llibres per seguir les camades que saben
sobre el tauler d’escacs, sense peces per amotinar-se, els colors que s’escampen amb la llum somorta, el capvespre que no vol ser nit i la veu que espera el frec d’un mot
la boca, el fusell i la paraula la bala perduda que es ret als peus de qui ha armat i ordenat la matança
llavorem la terra roja la que acull els esperits i regruixa l’alenada que pretén fer-se tempesta
de la terrassa estant els carrers remoregen envaint temps i espais per evitar que res no romangui quiet no ve cap veu d’infant que acari el panorama davastadorament ancià i el color envellit de la llum
la pluja vol jugar i no troba companyia unes sabates amb tacó d’agulla per estrenar emparen el ruixat esquerp sota la marquesina la madona del cafè les mira i somriu trapellament
poder dir l’impossible allò que crida el buit el mot que no claudica que a res no renuncia poder dir la paraula pau sens cap impuresa o la que et distingeix del serf o del missatge
crema la torpor de qui alliçona entestat a dar-nos matadura perquè vivim tostemps en follia l’única forma de prevenir la vida de la inanició mai no entendrà que si adesiara fugim és perquè en cada fugida ens reconeixem i veiem clar que l’única arrel és l’abraçada tampoc serà capaç d’acceptar que el més rebel dels
res no s’atansa a la finestra que s’aboca a l’heura feta camp de solcs de mar ni boques temptadores ni cap mà mai no llegida ni aire desconcertant de seda només llavis obscurs de marbre que fan de refugi ansiós als estranyats que sempre fugen
qui més sap de mi és la solitud i el transitar silent de la llum damunt l’esquena lluent dels somnis que forneixen de mots mai no dits les mans i la vida de les ombres
els records no envelleixen ni tenyeixen de groc l’instant en què apareixen inundant la memòria i tanmateix els costa trobar estatge segur perquè l’oblit no els prengui com ho fan els miralls descomponent la llum que neix de les paraules