Qui té por a la bellesa que sempre acuita, al so compromès del clavicèmbal, a la veu a punt de trencar-se de qui l’escolta? Qui té por al que no s’entén, a fer curt de besades, a la solitud del cant i a les lliçons de tenebres? Qui té por al foc i al dubte,
Si la guerra té senyors que la cuiden i alimenten, qui té cura de la pau, on són els seus servidors?
La veritat es deixa veure en les petges dels miserables i en el treball de les abelles. S’acaba el ball i volen sostres de palma que es creien de vidre protector de vides descalces. Se sent el plany de qui desitja i no troba qui li desplegui els mapes de l’emoció.
Els dits saben com s’han de moure per escriure el que no existia. Amb precisió mai no vista els dits fan dir a la ploma allò que el pensament mana que sigui expressat sense cap recança. L’inestable so del plomí fregant el paper acompanya l’escriptura a qui no li cal cap veu per fer dir
por a la bellesa que sempre acuita, al so compromès del clavicèmbal, a la veu a punt de trencar-se de qui l’escolta por al que no s’entén, a fer curt de besades, a la solitud del cant i a les lliçons de tenebres, al foc i al dubte, a la fulgència de l’or por al
Deia el padrí al net que havia vist córrer torrent avall el sol, sense fer estralls, i que en ser a la mar s’omplia el cap d’algues per treure el riure als qui van farts del seu ardor des de fa massa mesos. I el net se’l mira seriosament i li diu que, amb tanta
Badocar, badar, oblidar el rellotge, qui viu i qui ha mort; si hi ha vida o si no. No pensar en els dies que et queden per fer el que anheles des de fa no saps quin temps. Sentir només la frisor del violoncel, l’oboè ansiós que no mira prim a l’hora de dir que
La corda de pols sap que mai no podrà ser calabrot ni fer part dels silencis de Bach
Marejar, ser molt mare, és el que fa la mar quan se sent pluja i sembra cocons en el ventrell del codinar feréstec per contribuir amb sal al zenit de la llum.
En el mur, en el símbol de la por, hi ha escrit: som la rosa, no em feu mal amb les pues
Com ens han afeblit els oblits i els silencis, el pes i l’estridència d’arnesos i cadenes!
Avui fa vint-i-quatre anys que morí quan cap falta feia Andreu Vidal i Sastre. No és cap consol, però deixà prou dit perquè ho atenguem sempre. De “L’animal que no existeix”, Premi Carles Riba 1992, aquesta estrofa final d’un poema: Si fou el rar alè d’un déu o fou la pluja, a qui importa? Un
La mar mareja en sentir-se pluja, quan sembra cocons en el ventre de les roques
Mira la mar i se sent desprotegit enyora els penyals i les lloses que parava a la solitud
Prega a l’aigua de mar que, escatant-te l’ànsia, et canviï pell per sal