CRESTES A LA PELL
29 de novembre de 2025
0 comentaris
s’enverdeix la pedra i la pluja prima encresta la pell s’estremeix el dit en veure la gota d’aigua feta estella al ponent de l’illa que abans va ser vel cauen les parpelles
s’enverdeix la pedra i la pluja prima encresta la pell s’estremeix el dit en veure la gota d’aigua feta estella al ponent de l’illa que abans va ser vel cauen les parpelles
el teu cos el camí sinuós de la terra compromesa la que ens ha de cobrir el capvespre
Avui fa cinquanta anys que morí Franco el sanguinari i si vivíssim decentment i d’acord amb els estàndards mínims de civilitat i dignitat, no en parlaríem. Si en morir haguéssim trencat amb la seva estructura dictatorial en lloc de transitar cap al seu manteniment de facto, el 20 de novembre passaria desapercebut llevat dels Octavi,
sempre que hom recorda fa anar l’aigua de la vida que ja no és cap al molí de sang que sols ha desitjat perquè la memòria és una rosseguera que es precipita sense fer renou reservant-se el dret de deixar-se sentir
afarta’m d’instants idiotes i allarga’ls fins a l’infinit deixa’m viure com la formiga blanca o la flor més seductora del jardí clos que t’imagines i olora’m com les feristeles per veure que vull viure sense saber res, immune als afectes i al dolor que ens caven la fossa
s’enverdeix la pedra i la pluja prima encresta la pell s’estremeix el dit en veure la gota d’aigua feta estella al ponent de l’illa que abans va ser vel cauen les parpelles
Els ulls no menten mai, però sí la mirada, que és bona fetillera. La paraula pot ser sorda, però no pot ser cega l’escriptura.
instal·lats en els confins de la paraula és possible apressar la fusió del bes, l’única energia capaç de tranquil·litzar l’alè o d’inquietar l’ensopiment de les hores
com l’aigua salvatge que espanta els malsons i cura la vida d’espants i malastres com el riu que no recorda d’on ve ni vol ser pell sols frisa de ser mar
foren les mans i la boca del prior que interromperen la seva vida de sant de cop es va veure entre cards i deixà de sentir-se llavor en terra adobada
el cel no t’arrecera de la pluja ni disposa de racons on amagar-te
sentir el pessic a l’orella en dir desig, passió, de la mateixa manera que se sent al front i als polsos el pes i la intenció d’un nimbe de papallones
el vent converteix el cervell en xalupa i vessa del crani encrostant tot d’una els salics escardant totes les mirades i transfigurant la matèria grisa en arenal de cristalls mai no ens han estat favorables els vents ni als cossos en desig incontinentment afligits presos per la por i per la culpa ni al poble
un lloc en el silenci un ull a la delícia un ventre per llegir escates per paraules una ploma a la llaga del tedi que ens dessagna
Diu que necessita una taverna -és igual si no és vora mar, però ha de disposar d’escopidors i de serradís escampat arreu com les que encara va conèixer- per poder ser vell a la manera de Kavafis. La necessita ara que tot curteja, des de les pixarades fins a l’enteniment, i que l’envesteix una llangor