L’ARMADURA DEL VALOR
17 de març de 2023
0 comentaris
L’impossible? Al fons a mà esquerra, com el camí de la mar que ens allibera de l’insomni o la possibilitat d’armar de valor el desig
L’impossible? Al fons a mà esquerra, com el camí de la mar que ens allibera de l’insomni o la possibilitat d’armar de valor el desig
la llum ja no fa de far i els núvols entrats en pànic descarreguen a la mar de tombes on l’esperança rubrica el lliurament d’armes
era pertot, la lluna, i tothom la mirava com si de sa blavor en depengués la vida la mort al prat creixia generosa i eufòrica com el concert de pedres i troncs de la riera no arribava als jardins la llum freda llunàtica i ningú reparava en l’oblit de les hores
sent la portada del vers i la rèplica en el cap martellejat pels oblits la sonsònia li pren el ventre i no li permet escriure res que tengui ànima la debilitat s’imposa als demiürgs i profetes, a la tinta que es fa mur
el silenci es tenyeix de roig quan la nit sedueix el buit i l’insomni enruna els murmuris se sent cavalcar l’amargura a la gropa de les paraules que no admeten ser negligides la bellesa s’exalta en veure tot allò que callen els ulls i senten les ombres noctàmbules
… i de cop la pua, la ganivetada a la terra, el vidre amb set de sang, el rovell de la frontera, el crit que passa com una ventada anorreadora, el desig perseguit… I tot d’una el garrot i la llendera, el cop a la barra, el cap cot, la ràbia reblanida, la paraula embarbussada,
No li importa abandonar-se en els falsos records. Ni provar d’elaborar noves evocacions a partir d’una espurna de memòria gairebé insignificant. Cercant records, ni que siguin fràgils, se sent més viva la boca i les paraules s’aclareixen, perden rigidesa i adquireixen una amorositat desconeguda. Els conta, als records, encara que no tingui qui l’escolti. Els
la mirada com la gota d’aigua que sembla que no vol caure, que es resisteix a no ser més gota d’aigua, que vol fer vida a la pua esdevinguda recer la mirada que vol ser pua d’aigua, una gota de llum a l’ull decandit extremadament frangible del capvespre que trontolla al caire de les parpelles
Voldria poder sentir cos endins els efectes de les paraules com ara sent el punt de dolor intens i constant, ben definible, rere l’ull esquerre o el deixant sonor de l’aigua que penetra lentament la terra gelada i ansiosa. Sentir el pessic a l’orella en dir desig, de la mateixa manera que es pot sentir
La quietud esmola ganivets i el desesper de les ombres aixeca ventades en el ventre de la nit. Els lladrucs dels gossos fan envellir les paraules i treuen dels rellotges els silencis desarmats de les hores. Els carrers ja no convoquen rebels ni eleva proclames ni passions el cos incorrupte de la bellesa. Caminam cofois
és la mar que ens arrela no la terra indefensa davant l’aigua en torrent nua enfront de les flames
passa el temps sense atendre cap paraula sense solcs sols demana per què ja no deim mare a la mar
fem bon seny i atenguem com convé la irrealitat i la inconsciència perquè marquin les camades i a la fi enlluernin
amb els ulls fixos en l’ull que treu la seva orquídia es plany de no poder fitar quan sigui l’hora la passió i el patiment fosc de la mort
a sa cara s’hi reflectia la imaginació que el dominava i per això somreia a la gravetat i escopia a la mandra sols delejava anar a lloure per ser llibre i tenir lleure per somniar que era lliure