Tot diu i queda sense que tengui lloc enlloc i al compàs del rellotge vell de corda que a cada toc diu una paraula nova que s’aferra a la pell del temps i de les coses. Allò que diu el que el sentit abasta es fa vol d’insecte, frec de rèptil, i els solcs que
Desafiant la fosca protectora mira de trobar el camí de la lava, el rastre dels poderosos paràsits que irriten l’ànima de ferro vell. Sota l’elegància del silenci es renta les mans que no signen treves per pintar la pau amb saliva densa mentre espera que la guerra es dessagni Al so de campanes emparaulades s’aturen
Seguir la ruta d’allò que viu entre la brossa, allò que defuig el confort de les línies paral·leles, l’ombra de la mirada en vici, el rovell de la veu de qui tasta l’abandó. Resseguir les petges de l’acidesa dels versos escrits amb lletra de pobre per apropar-se a la pau dels deliris, als instants que
el somni en un pentagrama, els vicis entrats en vena al mar que vol ser cel, l’ombra del llavi que embasta el silenci els carrers tristos d’ulls morts, la mirada que grimpa tot esqueixant-se les ungles per poder contemplar l’ermàs del dia l’altíssim valor d’una gota d’aigua, la fulgència de la pell vençuda però a
Al punt tot esdevé carn batent en un escenari bromerós insegur sense far ni sirenes i l’amor un sense res amb ca gros, bord i clapat per companyia. El pidolaire no té la cama dreta i mostra el monyó que escarrufa: el cirurgià s’hi mirà molt perquè cridàs la pena i l’almoina. I el ca
La ferida, sí, diu molt del dany, bé que ho sap Andrés Estellés. La ferida a la mà, a l’ull o al cor de la paraula que renega de les disfresses. El dany que tanca portes perquè ningú no senti el xerric del plany, que fa embromar els panorames on no hi falta el voltor
prop de l’enginy que traça somriures la solitud dels llavis i dels insectes vora la pàgina que omple de guspires els ulls que callen el cop de llum a la galta
La pluja, en tot cas, reblaneix el mal, no l’arrossega cap a la forca, ni troba temps per afegir al banyat de la fragilitat extrema i esgotadora. Plou sobre els taüts i ningú no els plany, en canvi tothom procura no badar els ulls a l’aigua perquè no penetri en la sang cansada ni cridi
l’arena que crida la neu el peix delejant arrels els dits que s’alliberen i aquesta olor de carn perduda que entabana l’ou del mar empaitant la llum les glans pasturant porcs els ventres irredimibles i aquesta olor de sofre insuportable el cant que no s’alça l’au que renega del vol l’infant que sermoneja i aquesta
Cap lletra. Cap riu que rigui ni digui que l’aigua fa paret i acotxa. Cap sòl de vent ni estel per tapament. Cap paraula per penjar al paladar de la papallona que fa estremir la vida. Cap lletra ni llengua confitada, ni fixador per a les cerres de la bogeria.
A voltes creu que té els pensaments inacabats, incapaços de fer seure res amb el pes imprescindible per no ser borrissol etern a mercè de l’aire, borra que escapa a la determinació de la granera, teranyina morta. I en veure que s’encanta amb la solitud del bolígraf deixat damunt la cadira baixa o en el
No imputis al temps que calla no voler veure el que condensen els objectes que queden sense importar-los que els ignorem, els estiraments de la vida més que manifesta de l’herba, mala per segons qui, que aprofita el dit prim de terra d’una escletxa per ser ella en plenitud tot i saber que aquest goig
I de cop t’adones del que passa desapercebut, d’allò que no destries, del que s’infiltra en el teu temps i en el teu espai com si fos un element intrús, un agent espia. I que són aquests observadors camuflats, mimetitzats en la teva forest, els que t’empenyen a afaiçonar els desitjos que has aquietat a
La llum s’abalcona sobre els camps ressecs de la solitud i el silenci poua fons en la fredor de la certesa. L’existència lluita per ser matèria, per imposar-se a la indiferència de la realitat que raja tedi.
Trenca la nit la pell melicotonada que ha estat foragitada de tots els paradisos. Llueix llavis d’aritja que besen amb tanta intensitat el primer crit del nadó com la ranera de qui es lliura a la fi. Llavis aritjosos de silenci que no callen davant la malcaradura de les ombres que obren esquerdes a la