No convé parlar-ne, de la misèria, perquè pot ferir susceptibilitats de laboratori. La pell del panxacontent és un telet de ceba i per no-res s’irrita. No fa de bon veure, des del landó del privilegi i l’estar a plaer, la terra calcinada, la carn socarrada pel foc de la gana. El talent escasseja i la
dels posts de comandament de l’opulència establerts per tots els dominis de l’home es contempla amb benevolència la misèria incontinent qui sap fer fam pot fer la guerra en pau
entrecava les soques del sentit i la ment ara que el sol calciga roques i sementers el temps sempre ho permet com de mirar la lletra per trobar-hi la ullada i qui te la vol prendre i si emprens la fugida vigila bé les nines dels ulls que la solana les voldrà de penyores
desdibuixa’m ara que tenc un derelicte a l’estómac el mort als peus la veu de sopranista i una harmònica de vidre al cervell
just acabar de llegir la novel·la arrancà a plorar com feia molts d’anys que no feia, clogué el llibre, el besà com si fos sagrat, l’olorà, sentí forta l’olor del calostre i tot d’una va saber què havia de fer: menjar-se el llibre per morir així com va néixer, assistint al darrer plor de la
deixa que la teva llengua habiti una altra boca perquè digui el que no ets capaç de dir: com s’enlaira una ària o es fa la carn alenada
en un bar antigament nostrat amb quatre cambreres sorrudes i tres cambrers amb els peus plans panxa prominent desatesa vermells de cara i llengua bruta que emporca cinc idiomes el client més vell escriu en un llibre de versos que considera immadur i tòxic: qui no caçaria els cristalls que fan dringar la nit?
s’atansa el buit el crui impensable el crit que ofega i esporugueix la nit entre murades i fronteres enlloc ets tu i tu només ets una convenció dins teu la follia i follia endins encara més bogeria que t’encastella i t’ensenya a fer de far
la llum feta miques s’apressa a refer-se com si fos mosaic
la vida breu de la glòria del matí no tem els miols eixits del moix que cerca i no troba ni l’infern que l’espera en marcir-se i caure sap que ha de ser i és el temps que sigui perquè el cel assolellat li maquilli les hores sense esperar que ningú l’enyori
el tremor al pla de l’esquena els ulls al tou dels dits el mugró, el ble de l’espelma que s’encén al desig
mirar per veure que no hi ha res que s’amagui que s’oculta allò que no cal que l’ombra és la bastida del feix de llum que entre línies sols s’hi escola el res que no ho és
escriu net i clar allò que no entens ni saps com ho has de fer; no facis pagar a l’escriptura la teva incapacitat per fitar la incertesa als ulls segueix la claror que es nega al mar per confondre’s amb un miratge o amb l’arc en cel i renta’t les mans i neteja’t les ungles
els dits mai no parlen entre ells i les ungles ho celebren perquè pretenen molt i no es resignen a ser tan sols protecció incerta de la carn amb el mateix color i hom diria que adesiara agraeixen un cop de martell que desvetlli el color morat o un escarràs que les dignifiqui.
sota la parpella un pergamí de vidre cada paraula un ganivet de fum que exalta els ulls i el poema que s’ofega en el llagrimer obrint un trau que no dessagna