Antoni Martí Monterde presenta a la col·lecció Speculum Mundi, de Lleonard Muntaner editor, l’assaig “Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa”, una capbussada profunda en l’obra més negligida de l’autor vienès per poder llegir-lo amb totes les dades a la mà, tot fugint de la simplificació. Per això, Martí Monterde estudia un conjunt d’articles escrits el
Sí, caldria inventariar tots els detalls que fan viure els instants que desatenem, tot el que s’esdevé just ara, sense anar més lluny, que la boira s’ha posat damunt el Teix, cau un plugim condormidor i la fruitera vessa de taronges mandarines. Ara mateix, que el silenci és adaptable: els sorolls discretíssims de l’estança no
Club Editor presenta una nova edició, revisada per l’autor i acabada amb un epíleg, de la novel·la “Tyrannosaurus”, de Guillem Frontera, quaranta-set anys després que s’edités a Laia. Massa temps sense tenir a l’abast una novel·la que xucla, que no deixa en cap moment d’activar emocions, d’infondre-les l’hàlit necessari perquè no perdin l’alenada en tot
Pujant per desena vegada l’escala que mena a les cambres –els descuits el turmenten- s’adona que la borra s’ha fet amb certs racons i que, misteriosament, en alguns escalons hi han aparegut miques generoses de pa que sembla que esperen aucells. Instintivament ha anat a obrir les finestres de la seva cambra i la dels
En els marges de la societat també s’hi viu, encara que aquesta vida abismada sigui percebuda pel cos social normalitzat com un furóncol per extirpar. S’hi viu, en la marginalitat, encara que per a molts, aquesta vida no tingui dret a ser viscuda de la manera que es viu. Per aquesta mateixa raó, la història
L’atractiu d’”Escac al destí”, de Lluís Llach, editada per Univers, segell de Grup Enciclopèdia, és poderós: una època, l’Edat mitjana, literàriament molt agraïda; i un autor que segueix captivant amb les seves cançons d’amor i combat, d’Ítaques i de peus descalços a la manera Casaldàliga. I no cal fer-se molt endins de la lectura per
El món armat dels militars és l’oli que s’imposa a la meva aigua. De sempre, diria que d’abans i tot de ser engendrat. Els vaig servir obligatòriament, als militars i a les seves excentricitats, i a partir d’aquells mesos plens d’espines i maltracte quan la joventut despuntava, la irritació tirant a fòbia augmentà i encara
De Patti Smith n’havia escoltat alguna cançó que no havia quedat, en sabia detalls que no ajudaven gens a fer-ne cap retrat precís i els darrers temps vaig saber, també, que recalava adesiara per distints indrets costaners del Principat. Això i res feien un tot sense gens de pes fins que vaig topar-me amb «L’any
El gall me mira amb insolència i amb càrrega forta d’estupor mentre llegesc, a peu dret davant el finestró que em vigila les nits, “Un estiu”, de Francesc Parcerisas, una de les moltes lectures que ja fa temps que esperen infinitament pacients la meva atenció. Els llibres són reservoris inexhauribles de paciència i per això
Agnès Llobet Deià acaba de publicar a Documenta Balear “Turista zero”, el cinquè poemari després de “Podríem”, 2010; “La dona de Poe”, 2012; “L’incendi de les papallones”, 2015, i “El desig d’Alcmena”, 2017. Aquest nou lliurament inclou 28 poemes que volten una ciutat que fermenta i que no facilita gens l’aixopluc, i una mare que
“La mort afecta tot i tothom, democratitza la vida i el cadàver es jerarquitza segons la rellevància social”, diu Rosa Planas en el seu llibre “L’espectacle de la mort a la Mallorca del segle XIX”, editat per Lleonard Muntaner a la seva col·lecció Panorama de les Illes Balears. En efecte, el gran enigma, allò que
“Tània i els vius”, de Joan Pons Bover, Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de Novel·la 2019 i editada per Adia edicions a la seva col·lecció Llimona Verda, presenta l’esfondrament de quatre solituds que es veuen obligades a passar per escrit les seves raons arran de la mort d’una d’elles. Es tracta d’escrits que no
Es pot dir molt de “L’espai profund”, de Lluís Calvo, i tanmateix no ho diríem tot, és clar, perquè cada poema és un camp per explorar: Fes-te sols una pregunta i avança pels llocs desconeguts. I aquesta és la seva proposta, acompanyar-nos en aquest viatge, pas o trànsit on hi trobes de tot sense cercar
“El monstre de la memòria”, d’Yshai Sarid, traduït per Roser Lluch i editat pel Club editor, es llegeix a molt bon ritme –l’autor et fa anar falaguer i sense distraccions- i va deixant tantes penyores que quan l’acabes fa mal dir o fer res que no sigui mesurar la densitat del silenci que imposa. I
Aquest vers que fa d’entrada a aquesta nota és d’Àngel Terron (Palma, 1953) i ben bé podria resumir -si és que convé reduir a la mínima expressió per dir amb la màxima potència- el seu recull “El llibre del mercuri (1975-1985)”, editat a la col·lecció “La fosca” de Lleonard Muntaner, editor. Aquest text reuneix els