Fa uns mesos vaig llegir amb força interès “Matilde E.”, de Maria Escalas, Premi Llorenç Villalonga Ciutat de Palma 2023 -editat per La Campana- que novel·la la vida de Matilde Escalas, una destacada i ignorada compositora mallorquina de finals del segle XIX que va ser alumna de Felip Pedrell. Arran d’aquest mestratge entrà en contacte
“Un poeta, sens dubte, ha de ser púdic, / però no cal que ho siguin els seus versos”. Això diu Catul (Gai Valeri) en el poema 16 de l’obra “Catul. Els poemes” publicada a Adesiara editorial i en traducció i a cura de Jaume Juan Castelló, que també signa el meritori estudi introductori. Passar un
Univers editorial s’ha fet càrrec de la novel·la “El llibre daurat”, de Lluís Llach, un text que interessa, que et pren de seguida i t’agombola; del que aprens i no et costa gens aprehendre. Clar que hi ajuda el temps en què transcorre la història (en el mateix ’univers que l’autor va descriure a “Escac
Quid Pro Quo edicions, molt encertadament enguany que celebram l’”Any Llompart”, acaba de publicar “Mentre em resti un bri d’alè. Josep Maria Llompart de la Peña: un home polifacètic al servei del país”, de Pilar Arnau i Segarra. Es tracta d’un treball acurat -finalment reeixit- que defineix amb precisió què pensava, què va dir i
LaBreu edicions acaba de presentar el volum poètic “Agafa la teva creu”, d’Antònia Vicens, la sisena aportació en vers a la seva producció literària. La il·lustració de la portada és de l’escriptor i pintor suecà Manuel Baixauli: una papallona de la que el seu refrec d’ales llunyà podrà ser mortal, com ens dirà l’autora. Antònia
La naturalesa té horror al buit i per això no falta qui busca clients per a la mort. Prou bé ho sabem, que la mort és la forma més alta de vida. De la mateixa manera, pertot està escrit que tota bala troba el seu destí i que la guerra i la pau depenen de
Les passes fugen del sol però no dels llibres que fan més de festa i estendard el migdia del diumenge a la plaça principal de Ciutat. Com les ombres, que no volen esmorteir els colors encesos i s’encatifen perquè els peus no es distreguin ni fugin de la ruta emparaulada. Del bar estant els versos
Segueix el genocidi palestí decretat per Binyamin Netanyahu i perquè sigui impecable vol matar de fam els gazians. I se’n sortirà, entre d’altres raons, perquè la deshumanització que fa dels palestins ha calat ben endins de la indiferència general. I ho aconseguirà, evidentment, per la complicitat indigna de la immensa majoria dels estats del món
Avui capvespre, al Museu de Mallorca, s’hi ha presentat el llibre “Carles Ponseti Verdaguer. Aire entre les notes”, de Víctor Gayà. A l’acte, que ha començat amb una peça per a violí a càrrec de Ramon Andreu, hi han intervingut Maria Muntaner, l’editora; Amèlia Forteza, cantaire i membre de “Studium”; Víctor Gayà, l’autor, i Carles
“Maripasoula”, de Blanca Llum Vidal, és la crònica d’un viatge a la part d’aquest nom de la Guaiana Francesa, sí, però és molt més que això. És endinsar-te en un temps que et permet anar i venir sense patir per les conseqüències, i en un espai vegetal que determina tant la llum com la pauta
Feia una hora -quart amunt, quart avall- que havia acabat de llegir “Xavals de carrer”, de Pasolini, en traducció de Joan Casas i editat per L’Agulla Daurada, quan el fum blanc que sortia de la Capella Sixtina anunciava que l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana ja tenia nou Papa i l’Estat del Vaticà nou Cap. La
Ahir horabaixa a la Llibreria Embat (establiment cinquantenari) Miquel Rayó va presentar “Hivern humit”, de Joan Perelló (Campos, 1953), recull poètic editat per Adia Edicions a la seva col·lecció “Ossos de sol”. “Hivern humit” pot considerar-se una crònica engegada “dins un parèntesi de la vida”, marcada per la “saliva del dolor”. O també una cavalcada
“… però ell sempre em deia que calia enregistrar episodis especials per poder-los reviure més endavant. Què seríem si no, sense records?”. Llegir “Mammalia”, d’Elisenda Solsona, editat per Males Herbes, és seguir la ruta que marquen els records per intentar saber què i qui s’és, d’on es ve i de qui; i com, s’és, i
Llegir Mircea Cărtărescu és entrar en un món on res no toca vores però que tot convergeix en un únic punt: l’individu i la seva solitud que busca incessantment en la mirada pròpia i aliena per no donar-se a l’extinció. És així que a “L’ala esquerra”, editat per Edicions el Periscopi i traduït per l’eivissenca
Pau Vadell i Vallbona acaba de presentar el poemari “Uralita”, editat per LaBreu Edicions a la seva col·lecció Alabatre. El títol -que porta el nom del ”material per a la construcció, constituït per una barreja de ciment pòrtland i fibres d’asbest o d’amiant, d’elevada resistència mecànica, ininflamable i molt resistent als agents atmosfèrics”, segons el