No és cert que els atrevits s’hi enganxin els dits: la vida és una successió constant d’atreviments que convé acomplir si interessa viure –o dur a terme qualsevol comesa- amb cert decòrum. En canvi ho és, ben cert, que qui no s’arrisca no pisca. Quelcom així he pensat en haver llegit “Maria”, de Txema Martínez,
Avui França celebra la seva festa nacional tot commemorant l’assalt popular de la presó parisenca de la Bastilla, el 14 de juliol de 1789, que marcarà l’inici de la Revolució Francesa. I en parlar d’aquesta sacsada francesa que capgirà, a la llarga, tots els poders europeus i fou mirall per a altres alliberaments, no puc
Llegint la poesia d’Antònia Vicenç hom s’adona que no es poden obrir més panorames fulgurants dels que ella obre amb les paraules triades i comptades perquè facin l’efecte que percaça. D’aquesta manera, tots els poemes, amb més o menys intensitat, esdevenen atracaments, això vol dir que el vers s’acosta al lector amb sigil i encanteri
“Perquè no: llegir no sempre, necessàriament, ens fa millors persones. Llegir no aprima, ni tonifica, ni implica avantatges fiscals. Llegir no ens fa automàticament més intel·ligents ni sensibles. Per molt que alguns s’hi entestin, en vista d’alguns eslògans més propis d’agència de turisme que d’editorials o institucions, llegir tampoc no fa viatjar. Llegir no és
Lleonard Muntaner, editor, acaba de presentar a la seva col·lecció de poesia La Fosca “De quatre a quatre i altres textos”, del poeta gallec Manoel Antonio, traduït i anotat per Joan Puigdefàbrega. Manoel Antonio va morir massa d’hora, als trenta anys, i va deixar una obra breu però capital en la literatura gallega dels darrers
És molt més que encoratjador, en trescar pel món del llibre, trobar un text que t’agrada, d’autor reconegut i que, a més, està fet en una editorial independent, ben arrelada al seu entorn i tocada del bon gust que cal per seduir amb força i raó. Així he descobert “A la llum del dia”, un
El botxí de París, el que feia anar la guillotina, durant el ple de la Revolució Francesa –temps esplendorós per a aquest aparell executador adorat tant que se’n feien penjolls i arracades- era en Charles-Henri Sanson, el “Grand Sanson”, fill de botxí i més tard pare i padrí de botxins, una dinastia botxina que s’inicià
Mentre hom intenta cercar la paraula que necessita per dir precisament i exacte allò que se sent carn i veu endins, no s’adona que el temps mai no pardaleja i que, prop i lluny del seu camp gravitacional, la vida va coent comèdies i tragèdies que tard o d’hora, d’una manera o altra, l’acabaran afectant.
El pes d’una culpa que s’imposa i que es converteix en el vol d’una falena dominada per la llum que interromp la foscor; la densitat de la solitud enterca que sols troba conhort en la lectura; la vida fràgil de qui ha estat ignorat per la sort acarada al desconcert i a la determinació de
Amb una mamballeta he aixafat el primer moscard de l’any. Feia estona que m’advertia que era amb mi, llegint, amb el seu brunzit desagradable i inconfusible a toc de timpà. En sentir el primer avís m’he dit que eren prou llestos, aquests dípters del dimoni, que no desaprofiten la primera assolellada de la primavera per
En acabar de llegir “Els nois de la Nickel”, de Colson Whitehead, Edicions del Periscopi, tens mal cos; a un lloc que no pots acabar de precisar et notes una incomoditat desficiosa. Et sents signat o ferit perquè al llarg de tota la història t’has hagut d’acarar amb l’expressió màxima de la dolentia que, seguint
A “Carpe Momentum”, Biel Mesquida fa que les paraules siguin prènsils, a més de mesurables, accessibles al tacte, perquè, com proclama, Escric amb totes les parts del cos. Pels seus versos, així, s’hi pot grimpar i apedregar tot allò que indignifica l’ésser humà: Per la drecera dels angles morts esdevindré / l’escala de socors que
El dissabte és el dia més agradós de tots per a aquells que tenim la immensa sort d’acabar la feina el divendres. Sobretot les hores capvesprals són les que es fan més endins de la calma, del profit i també de l’atreviment. De les nocturnes, uns en frueixen més que d’altres, es clar, tot depenent
Anit, al Casal Balaguer de Ciutat, s’ha presentat “Carpe momentum”, de Biel Mesquida, obra editada per Jardins de Samarcanda, que uneix Cafè Central i Eumo Editorial. Àngels Àlvarez, Miquel Cardell, Mateu Coll, Nicolau Dols, Elisenda Farré, Laia Martínez i Sebastià Perelló han obert el pòrtic –i la gola- de l’obra dient i sentint Mesquida. També
Antoni Martí Monterde presenta a la col·lecció Speculum Mundi, de Lleonard Muntaner editor, l’assaig “Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa”, una capbussada profunda en l’obra més negligida de l’autor vienès per poder llegir-lo amb totes les dades a la mà, tot fugint de la simplificació. Per això, Martí Monterde estudia un conjunt d’articles escrits el