“… però ell sempre em deia que calia enregistrar episodis especials per poder-los reviure més endavant. Què seríem si no, sense records?”. Llegir “Mammalia”, d’Elisenda Solsona, editat per Males Herbes, és seguir la ruta que marquen els records per intentar saber què i qui s’és, d’on es ve i de qui; i com, s’és, i
Llegir Mircea Cărtărescu és entrar en un món on res no toca vores però que tot convergeix en un únic punt: l’individu i la seva solitud que busca incessantment en la mirada pròpia i aliena per no donar-se a l’extinció. És així que a “L’ala esquerra”, editat per Edicions el Periscopi i traduït per l’eivissenca
Pau Vadell i Vallbona acaba de presentar el poemari “Uralita”, editat per LaBreu Edicions a la seva col·lecció Alabatre. El títol -que porta el nom del ”material per a la construcció, constituït per una barreja de ciment pòrtland i fibres d’asbest o d’amiant, d’elevada resistència mecànica, ininflamable i molt resistent als agents atmosfèrics”, segons el
“Per explicar coses grans, calen paraules petites”, ens adverteix d’entrada l’autora, i val a dir que seguint aquesta determinació ha aconseguit bastir un text que es fa llegir, que interessa a través d’una manera molt personal d’expressar-se que no descuida en cap moment ni la poètica -inclou referències a poetes i a poemes- ni l’emoció;
Víctor Gayà és un autor més que sòlid que començà editant el 1990 i que fins ara ha presentat una vintena d’obres, les darreres de les quals els reculls poètics “Retorn a l’obert” (2019) i “Thàlamos” (2021) -convertida en cantata per Mercè Pons- i la novel·la “Cabres” (2023). Ara, a Lleonard Muntaner, editor, presenta el
17 hores en un lloc, en una possessió o en un mas que acaba de vendre’s i el que sent i hi viu una dona que hi va néixer i s’hi va fer, en un intent gairebé desesperat per rehabitar un temps esvanit que no troba consol en el present. Aquest podria ser el marc
“Sigui merescuda o no, honrada o sòrdida, la pobresa sempre fa pudor. Sí, fa pudor, com una cambra a nivell de terra que dona a un pati de llum o com la roba que no es canvia prou sovint. Un mateix fa pudor com si fos una pila de fems. I no te la pots
“Cavall, atleta, ocell”, de Manuel Baixauli, és un text excel·lent i per certificar aquesta afirmació categòrica basta llegir-lo, entrar sense cap protecció dins les “artèries del sistema circulatori d’una terra vívida”, que altra cosa no és aquesta història fascinant; com ho són totes les d’aquest autor. No hi fa falta cap apuntalament per convocar a
El teatre, a Bunyola, en els darrers setanta anys -per això de posar un nombre rodó- ha estat un dels grans actius culturals que s’hi han forjat. Han estat moltes les persones que al llarg d’aquest temps han après i fruït de la cinquantena de muntatges que s’han representat. De la mateixa manera, ha estat
“La casa tapiada” és una meravella i no caldria dir-ne res més per cridar-ne la lectura. Una obra que pren el lector des de bon començament i el fa entrar amb tota mena de dades i dates en l’auge d’un barri d’una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona entre els anys seixanta i setanta del
Hem de llegir poesia tothora -això vol dir viure-la- per descobrir els intersticis on s’hi amaga la claror que s’afaiçona, per desballestar tota mena de confort. Ens cal molt deixar-nos dur pel to, pel temps, pel tremp, per la música, pels camins fondos que tracen els versos que mai no s’acaben, que sempre hi són
La murada, el mur, la muralla -fins i tot la dansaire, la que es belluga amb més o menys harmonia- com a ésser viu que allibera l’esperit, les ombres i els misteris que coronen l’existència. Quelcom així ens presenta Haruki Murakami a “La ciutat i les seves muralles incertes”, traduït directament del japonès per Albert
-Penso en tu del matí a la nit. Munto i desmunto les peces com en aquell lloc en què es formen paraules amb les lletres que es van traient d’una capsa, i sempre em falta alguna lletra. Mai no puc trobar el teu cor. Ho diu John Lennox a la seva promesa Marian Everett al
Quan entres en un llibre desconeixent-ne l’autora o l’autor i sense fer part de les llistes dels recomanats, instintivament s’activen totes les defenses; si més no -per ventura no és ajustat parlar de murades defensives- les prevencions. Quan aquesta aventura, pàgina a pàgina, va adquirint interès, frueixes gairebé més de veure com cauen totes les
Qualcú principal va dir aprofitant no record quina ocasió que per mantenir ben actiu el cervell i ben esmolada la llengua hauria de ser obligació, independentment de l’edat, llegir cada dia una de les rondalles recollides i tractades per mossèn Alcover i passades per la sornegueria, la saviesa i la trapelleria de Francesc de B.