A “Ràbia”, la darrera novel·la publicada de Sebastià Alzamora i editada per Proa, un escriptor que deixa d’escriure perquè s’adona que no té “el talent que cal per donar-li a un text cap valor artístic i tampoc la capacitat d’expressar res que no se li pugui acudir a tothom”, conviu amb la seva gossa Taylor
Llegint no fa tanta calor. La lectura crea murs de contenció de la calda i aixeca l’aire que reconforta. I, de vegades, crea veritables bufades bonifàcies de vent, com per exemple: “Hi ha una llei secreta i per a mi incomprensible: només a través del patiment es pot trobar la felicitat. Em faig por, perquè
La guerra, des que s’instal·là entre els éssers de la raça humana, no ha fet més que sofisticar-se per apropar-se al més possible al paroxisme de la devastació, la crueltat i el terror. A més, les conseqüències d’un conflicte bèl·lic de primera magnitud en l’escala del mercat, com ara el d’Ucraïna, afecta la població mundial,
“El que teniu davant és un fragment d’un exercici d’estil que va començar l’any 1973 amb L’adolescent de sal. Un sol exercici d’estil és tota l’obra de Biel Mesquida i totes les obres de tots els escriptors d’ençà que el món és món. La diferencia entre Biel Mesquida i molts dels altres és que Biel
A voltes lamenta no saber jugar a escacs perquè considera des que usa la raó amb certa habilitat, i n’ignora les raons, que els escaquistes tracten el cervell de manera exquisida i per això n’extreuen el suc més essencial. Coneix els moviments que poden fer les peces però no sap sortir de manera ordenada ni
“De vegades, durant una temporada també es posaven a la venda altres bestioles: precisament aleshores hi havia una dotzena de sargantanes, originàries de Mallorca, fredes, negres, amb la panxa blava, que en Pilgram alimentava donant-los talls de cucs de la farina i, per postres, raïm”. Aquest paràgraf fa part del conte “L’aurelià”, de Vladímir Nabókov,
La veu poètica d’Antoni Vidal Ferrando és ben identificable. Una veu que sempre diu sense estridències, com si no trencàs cap plat, però que trepana sense misericòrdia; assenyala nítidament els dits i les llagues que cal furgar per imperatius de dignitat. I això fa a “Si entra boira no tendré on anar”, Premi Carles Riba
Hi ha novel·les que ens fan saber, que ens donen a conèixer detalls d’històries de la Història que ens concerneixen i que no sabíem o en sabíem poc i malament. Són les que més plauen, evidentment, les que es llegeixen amb més intensitat, les que més petges i penyores deixen. “El país de l’altra riba”,
Makar Dévuixkin, el personatge de “Pobres”, de Fiódor Dostoievski, acaba el breu relat de la mort del fill petit dels Gorxkov, que malviuen amuntegats en una casa d’hostes, d’aquesta escruixidora manera: “La filla petita, la nena, està repenjada al taüt, pobrissona, i se la veu tan trista i encaboriada! A mi, Vàrenka, no m’agrada gens
El mes de maig de 1937, el llibreter Edmon Charlot edità a l’Alger el primer llibre d’Albert Camus, “L’envers et l’endroit”, el conjunt de cinc assaig –com els considerava l’autor- de marcat caràcter autobiogràfic. Fins al 1958, un any després d’haver estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, no va ser reeditat amb un
“És dolç, mentir al pare” pensa Junil, la jove protagonista de la novel·lassa “Junil a les terres dels bàrbars” de Joan-Lluís Lluís editada pel Club Editor. “No hi ha res més lent que una muntanya, i poca cosa més respectada”, dirà al seu torn l’esclau principal d’un llibreter que, sense voler, amb el seu infortuni
Adia edicions presentà fa uns mesos “Or vell. Autobiografia sense pretensions”, d’Andreu Estarelles Pascual, a cura de Rafel Perelló. “Or vell” es va escriure el 1946 i “Autobiografia sense pretensions” el 1965. Dues obres breus -la segona inacabada- d’aquest folklorista fill il·lustre de Bunyola que no són menors i en el que el vocabulari hi
“La culminació d’un amor palpable es manifesta en el fet d’apartar-se del camí que ja no es pot transitar; la generositat de desaparèixer, de dissipar-se per deixar tot l’espai i tot el temps a la vida”. Podria ser, aquest, un dels molts portells per entrar amb el peu bo a “Thálamos”, la darrera –i excel·lent,
“Antoni Vidal Ferrando. La mà de l’escriptor”, de Miquel Àngel Vidal, editat per Lleonard Muntaner, editor, a la seva col·lecció “En diàleg”, és una excel·lent guia de l’univers literari d’un dels millors escriptors en català dels darrers anys. Tant un com l’altre aconsegueixen dibuixar amb força precisió i detall el procés creatiu d’Antoni Vidal Ferrando,
No és cert que els atrevits s’hi enganxin els dits: la vida és una successió constant d’atreviments que convé acomplir si interessa viure –o dur a terme qualsevol comesa- amb cert decòrum. En canvi ho és, ben cert, que qui no s’arrisca no pisca. Quelcom així he pensat en haver llegit “Maria”, de Txema Martínez,