Makar Dévuixkin, el personatge de “Pobres”, de Fiódor Dostoievski, acaba el breu relat de la mort del fill petit dels Gorxkov, que malviuen amuntegats en una casa d’hostes, d’aquesta escruixidora manera: “La filla petita, la nena, està repenjada al taüt, pobrissona, i se la veu tan trista i encaboriada! A mi, Vàrenka, no m’agrada gens
El mes de maig de 1937, el llibreter Edmon Charlot edità a l’Alger el primer llibre d’Albert Camus, “L’envers et l’endroit”, el conjunt de cinc assaig –com els considerava l’autor- de marcat caràcter autobiogràfic. Fins al 1958, un any després d’haver estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, no va ser reeditat amb un
“És dolç, mentir al pare” pensa Junil, la jove protagonista de la novel·lassa “Junil a les terres dels bàrbars” de Joan-Lluís Lluís editada pel Club Editor. “No hi ha res més lent que una muntanya, i poca cosa més respectada”, dirà al seu torn l’esclau principal d’un llibreter que, sense voler, amb el seu infortuni
Adia edicions presentà fa uns mesos “Or vell. Autobiografia sense pretensions”, d’Andreu Estarelles Pascual, a cura de Rafel Perelló. “Or vell” es va escriure el 1946 i “Autobiografia sense pretensions” el 1965. Dues obres breus -la segona inacabada- d’aquest folklorista fill il·lustre de Bunyola que no són menors i en el que el vocabulari hi
“La culminació d’un amor palpable es manifesta en el fet d’apartar-se del camí que ja no es pot transitar; la generositat de desaparèixer, de dissipar-se per deixar tot l’espai i tot el temps a la vida”. Podria ser, aquest, un dels molts portells per entrar amb el peu bo a “Thálamos”, la darrera –i excel·lent,
“Antoni Vidal Ferrando. La mà de l’escriptor”, de Miquel Àngel Vidal, editat per Lleonard Muntaner, editor, a la seva col·lecció “En diàleg”, és una excel·lent guia de l’univers literari d’un dels millors escriptors en català dels darrers anys. Tant un com l’altre aconsegueixen dibuixar amb força precisió i detall el procés creatiu d’Antoni Vidal Ferrando,
No és cert que els atrevits s’hi enganxin els dits: la vida és una successió constant d’atreviments que convé acomplir si interessa viure –o dur a terme qualsevol comesa- amb cert decòrum. En canvi ho és, ben cert, que qui no s’arrisca no pisca. Quelcom així he pensat en haver llegit “Maria”, de Txema Martínez,
Avui França celebra la seva festa nacional tot commemorant l’assalt popular de la presó parisenca de la Bastilla, el 14 de juliol de 1789, que marcarà l’inici de la Revolució Francesa. I en parlar d’aquesta sacsada francesa que capgirà, a la llarga, tots els poders europeus i fou mirall per a altres alliberaments, no puc
Llegint la poesia d’Antònia Vicenç hom s’adona que no es poden obrir més panorames fulgurants dels que ella obre amb les paraules triades i comptades perquè facin l’efecte que percaça. D’aquesta manera, tots els poemes, amb més o menys intensitat, esdevenen atracaments, això vol dir que el vers s’acosta al lector amb sigil i encanteri
“Perquè no: llegir no sempre, necessàriament, ens fa millors persones. Llegir no aprima, ni tonifica, ni implica avantatges fiscals. Llegir no ens fa automàticament més intel·ligents ni sensibles. Per molt que alguns s’hi entestin, en vista d’alguns eslògans més propis d’agència de turisme que d’editorials o institucions, llegir tampoc no fa viatjar. Llegir no és
Lleonard Muntaner, editor, acaba de presentar a la seva col·lecció de poesia La Fosca “De quatre a quatre i altres textos”, del poeta gallec Manoel Antonio, traduït i anotat per Joan Puigdefàbrega. Manoel Antonio va morir massa d’hora, als trenta anys, i va deixar una obra breu però capital en la literatura gallega dels darrers
És molt més que encoratjador, en trescar pel món del llibre, trobar un text que t’agrada, d’autor reconegut i que, a més, està fet en una editorial independent, ben arrelada al seu entorn i tocada del bon gust que cal per seduir amb força i raó. Així he descobert “A la llum del dia”, un
El botxí de París, el que feia anar la guillotina, durant el ple de la Revolució Francesa –temps esplendorós per a aquest aparell executador adorat tant que se’n feien penjolls i arracades- era en Charles-Henri Sanson, el “Grand Sanson”, fill de botxí i més tard pare i padrí de botxins, una dinastia botxina que s’inicià
Mentre hom intenta cercar la paraula que necessita per dir precisament i exacte allò que se sent carn i veu endins, no s’adona que el temps mai no pardaleja i que, prop i lluny del seu camp gravitacional, la vida va coent comèdies i tragèdies que tard o d’hora, d’una manera o altra, l’acabaran afectant.
El pes d’una culpa que s’imposa i que es converteix en el vol d’una falena dominada per la llum que interromp la foscor; la densitat de la solitud enterca que sols troba conhort en la lectura; la vida fràgil de qui ha estat ignorat per la sort acarada al desconcert i a la determinació de