17 hores en un lloc, en una possessió o en un mas que acaba de vendre’s i el que sent i hi viu una dona que hi va néixer i s’hi va fer, en un intent gairebé desesperat per rehabitar un temps esvanit que no troba consol en el present. Aquest podria ser el marc
“Sigui merescuda o no, honrada o sòrdida, la pobresa sempre fa pudor. Sí, fa pudor, com una cambra a nivell de terra que dona a un pati de llum o com la roba que no es canvia prou sovint. Un mateix fa pudor com si fos una pila de fems. I no te la pots
“Cavall, atleta, ocell”, de Manuel Baixauli, és un text excel·lent i per certificar aquesta afirmació categòrica basta llegir-lo, entrar sense cap protecció dins les “artèries del sistema circulatori d’una terra vívida”, que altra cosa no és aquesta història fascinant; com ho són totes les d’aquest autor. No hi fa falta cap apuntalament per convocar a
El teatre, a Bunyola, en els darrers setanta anys -per això de posar un nombre rodó- ha estat un dels grans actius culturals que s’hi han forjat. Han estat moltes les persones que al llarg d’aquest temps han après i fruït de la cinquantena de muntatges que s’han representat. De la mateixa manera, ha estat
“La casa tapiada” és una meravella i no caldria dir-ne res més per cridar-ne la lectura. Una obra que pren el lector des de bon començament i el fa entrar amb tota mena de dades i dates en l’auge d’un barri d’una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona entre els anys seixanta i setanta del
Hem de llegir poesia tothora -això vol dir viure-la- per descobrir els intersticis on s’hi amaga la claror que s’afaiçona, per desballestar tota mena de confort. Ens cal molt deixar-nos dur pel to, pel temps, pel tremp, per la música, pels camins fondos que tracen els versos que mai no s’acaben, que sempre hi són
La murada, el mur, la muralla -fins i tot la dansaire, la que es belluga amb més o menys harmonia- com a ésser viu que allibera l’esperit, les ombres i els misteris que coronen l’existència. Quelcom així ens presenta Haruki Murakami a “La ciutat i les seves muralles incertes”, traduït directament del japonès per Albert
-Penso en tu del matí a la nit. Munto i desmunto les peces com en aquell lloc en què es formen paraules amb les lletres que es van traient d’una capsa, i sempre em falta alguna lletra. Mai no puc trobar el teu cor. Ho diu John Lennox a la seva promesa Marian Everett al
Quan entres en un llibre desconeixent-ne l’autora o l’autor i sense fer part de les llistes dels recomanats, instintivament s’activen totes les defenses; si més no -per ventura no és ajustat parlar de murades defensives- les prevencions. Quan aquesta aventura, pàgina a pàgina, va adquirint interès, frueixes gairebé més de veure com cauen totes les
Qualcú principal va dir aprofitant no record quina ocasió que per mantenir ben actiu el cervell i ben esmolada la llengua hauria de ser obligació, independentment de l’edat, llegir cada dia una de les rondalles recollides i tractades per mossèn Alcover i passades per la sornegueria, la saviesa i la trapelleria de Francesc de B.
Moll nova editorial acaba de publicar “Breus històries mallorquines”, de Robert Graves, la traducció que ha fet Nofre Moyà de “Majorcan shorts stories”. Moyà, per tal de precisar el marc en què s’escrigueren les històries, finals dels anys quaranta del segle passat, a cada una hi aporta nombroses notes que ajuden força a situar el
“Palma, entre la calma i el vent”, de Rosa Planas Ferrer, d’Edicions 4 de Cifra i produït per J.J. de Olañeta, és un gran poema sobre Palma. L’autora ve a confirmar-ho en dir: “La ciutat és un poeta despentinat que crida, des d’en Figuera les hores de la meva vida. Rellotge de pedra i de
Bartomeu Bennàssar i Vicens (Felanitx, 1937), prevere, moralista i escriptor, és un dels pensadors mallorquins més destacats dels darrers anys. Analista atent i precís, el 1966 es doctorà amb la tesi: Turismo y pastoral. Síntesis de teología de las vacaciones. El 2001 recollí totes les seves reflexions al voltant del turisme de masses i les
“Totes les cases del segle XVIII són així: sembla que hagin estat construïdes per a la recepció dels hostes i, en general, nosaltres no hi som altra cosa que visitants que s’hi senten incòmodes”. Ho diu Marguerite Yourcenar a “Alexis o el tractat del combat inútil” en traducció de Montserrat Gallart i edició de Lleonard
Sense voler ni fer-ne comptes, a la llibreria, cercant un títol que no trobes -segurament el deixares fugir i no ha tornat- te topes amb “La mort a Venècia” de Thomas Mann, traduïda per Joan Fontcuberta i editada el 1984 per Edicions Proa, i un impuls molt gran t’empeny a rellegir-la quaranta anys després de