Abans de fer anar el tallaungles, que ja apunta el dit gros dret, li costa imaginar-se els més de 23 centímetres que faria cada una de les seves ungles si mai no se les hagués tallat. Gairebé dos metres i mig d’ungles a les mans i altres tants als peus; més de cinc metres de
En el seu mirar de guix permanent s’hi podria veure la precisió del relator, la sagacitat del detectiu o la benvolença del confessor; de qui coneix prou bé les flaqueses d’un i els abrivaments arrauxats de l’altre. Sap prou bé qui dels dos que conversen a recer del seu esguard podria separar les aigües de
Considera la dona més vella de la vila, cent-tres anys que ja ni pensen en la mort, que hauria de tractar amb el dimoni abans de donar per finida la seva història dels dies. Per espavilar els estrúmbols i els bàmbols que li han fet la vida impossible i, ensems, parar els peus als arrogants
Prendre la fua dels corriols que no pensen acabar ni reconèixer cap final, sense encomanar-te a ningú, desafiant el benestar de la vulgaritat i enyorant brànquies, ales i urpes. Submergir-te en la mar fugint de disputes i ases, i, en sortir per prendre aire, foradar la terra milers de mestres endins sense pressa, amb la
Això que plau a vegades i no atenem, i el buit que cuita d’engolir-ho per deixar-nos sense cap panorama ni ansa; ni taumaturgs ni miraclers, ni creus florides. Totes les maniobres de distracció són legítimes, però tanmateix el desert i la sequera avancen, com ho fa la persecució de la llengua a la intempèrie o
Havia somniat un sagrari obert amb teranyines que li feien de sostre i a dins una sabata negra amb tacó d’agulla plena d’un líquid indeterminat, d’un blanc marcadament brut, que suposava llefiscós. I vora un dels canelobres de set dolles sense espelmes que l’esguardaven, un ca rater que s’esbutzava de riure amb la corona d’un
La mar és allà baix, callant com ho fan els confidents, seguint el carrer en costa que, de tant vell, no sap on comença però que mai no s’oblida sota quins peus d’ona acaba. N’arriba l’olor urbanitzada, de la mar, complint tots els requisits municipals, encara que, de sobte, es desordena i traülla al seu
Voldria que tornassin els trens de fum i sutja per tractar el temps de tu i sense contemplacions, diu fluixet i mirant en terra al nét que el visita, com si el que sent i no vol veure li entelàs el desig profund de no ser altra cosa que una bombolla de silenci tafaner. I
Deia que voldria topar-se amb una balena jonasiana per descansar més de tres dies en el seu ventre càlid i confortable, aïllat de la terra que ja és més roquissar que compost amable que permet que els peus s’endinsin en ell per entreveure l’efecte de la levitat. No enganya Déu –amb qui no hi té
Agafant tot l’aire que pot per poder emprendre amb les màximes condicions possibles la costa més empinada de la vila que mena a ca seva, a les 6 de l’horabaixa, quan la calor calciga les ombres i tot, s’imagina una caterva de bicicletes sense mans que davallen talment com si dansessin, harmònicament i sense presses.
Amb certa estridència, amb les primeres calorades, retornen precipitadament les ombrel·les per protegir el maquillatge facial i les clepses aviciades de les escopinades dels enzes apoderats que esputen en aspersió i cada cop amb més força. I també s’anuncia sotto voce el retorn dels trens de fum que encara perduren per ennegrir molt més la
Si som, res som, a tot estirar una punyeta que no arriba a borra, deia per ell tirant la cara a l’aire, la boca ben oberta confiat que hi entraria l’aire més pur, sense cap mena de filtre, per oxigenar-li el carcabòs. A innocent i a empassafalòrnies ni li guanya ningú. Sí, es repeteix, els
Ses mans encara li fan olor de peix, una olor que considera ofensiva, després d’haver-se-les rentat un grapat de vegades –el vinagre, la llimona, el sabó i l’oli hi ha fet poca cosa-, quan mira fixament la fotografia d’ella, mig cos en amunt, davant una serralada de verd sumptuós que li costa situar. Feia anys,
Només són dos moscards, els tenc ben controlats. No em deixen llegir, em sobrevolen el cap com si hi dugués una merda acabada de fer. Adesiara, em brunzen a les orelles impertinentment, com si m’advertissin que a qualsevol instant poden atacar . El seu brunzit desesperant entra al cervell com si fos ca seva. El
No s’hi veu cap horitzó en el pensament que li temperi l’ànim i per molt que s’hi esforci dins el seu cap només hi veu la paret del torrent que travessa la vila ocupada per un esbarzer esplendorós que el convida a menjar mores quan no n’és el temps. Vol entrar en la peça de