És una taca un poc més gran que el cap negre d’una agulla però podria ser un avenc, un xuclador d’animals malalts o un aspirador de llum. És només una taca negra sobre fons blanc però com més l’examina més hi veu la feblesa que l’assetja, el resplendor en fuga, el bolígraf que no escriu,
Secretejant en el sofà que, vell i tot, conserva gairebé intacte el senyoriu i l’amatença, a l’emissora de ràdio preferent que escolten en deixar anar les presses, els empaits i els aclaparaments, comença la cantata de Bach “El temps de Déu és el millor moment”, en traducció aproximada de l’alemany, i ell demana de posar
Queda més d’una hora per sortir de la fosca negra i veure com matina el dia quan es topa amb la veïna jove que, en ser a la seva alçada, es retura, el mira amb l’entremaliadura que li dicta el bon veïnatge, li pica l’ullet i tot seguit esbufega tot dient-li que és massa dematí
El cocarroi que ha demanat en un atreviment impropi de la seva naturalesa esquiterella i en un bar impersonal no té gust de res -d’arena?- i el cafè amb llet que l’acompanya podria passar per un abstracte de ruda. I no obstant això no deixa res ni d’una cosa ni de l’altre, que ell és
Tant li fa que avui sigui sant Malaquies, profeta menor, ni que fos tan barbut com sant Pau ermità, sant Maür, sant Honorat o sant Antoni sense que el seu nom aparegui a la setmana que se’ls dedica. Se’n fot igualment del fred que promet trepanar d’aquí a poc i que temps enrere gelava els
Es considera un escriptor de treball constant i treballat en un cert desordre que no interessa gens ni al mercat ni al seu cercle més immediat de relació. Des de feia molt de temps, massa temps, es planyia, treballava en la història d’un retorn tràgic en el que imatges feridores estratègicament situades al llarg del
Mira la foto de la seva Primera Comunió i només hi veu una mirada que cerca l’esquena de qui la mira. Sap on l’hi varen fer i que no era exactament el dia que va combregar per primera vegada, era el diumenge següent, perquè l’oncle fotògraf, no recorda perquè, no va poder assistir a la
El que ara creia un vers que fregava la sublimitat, suara sols hi veia l’esborrany d’una crida publicitària. I llanguia com un adolescent davant un desengany. Amb la vista perduda en qualsevol dels heptasíl·labs que escrivia amb fervor, gairebé sense pensar-hi, i que no resistien ni una lectura viva, es convencia que ni per fer
Fa set anys que va saber que la terra pesa 6.600 trilions de tones, segons conclogué Henry Cavendish el 1789, i d’aleshores ençà, molt regularment, la dada li ve al cap -debades es demana per què tanta insistència- i intenta fer-se una idea del seu abast. En cap cas no ho aconsegueix. Per al càlcul
El temps és nostre, només nostre, i sempre ho serà per molt que no tingui espera, com els carrers i la destrucció del planeta, escriu de pressa a la llibreta nova de trinca i, en acabat, fent un glop al cafè amb llet que ha demanat ben calent a la cambrera d’un català correctíssim, s’embadaleix
Repetint els gestos de quan fumava -fa vint-i-sis anys, nou mesos i un dia que va deixar de fumar i d’aleshores ençà no ha tornat a provar el tabac- es demana incòmodament amb quina música traduiria el seu pensament que sempre desatén les seves fretures i que mai acaba de considerar propi. I repeteix com
Els dies sense ombra, el silenci s’esqueixa. Ho escriu sense gens de convicció mentre fa el darrer glop de cafè, que considera excessivament fred, entretingut amb Al Pacino fent l’al·legat final de defensa de Mildred Elizabeth Gillars, acusada de deu càrrecs de traïció per haver col·laborat amb els nazis, en la pel·lícula “American Traitor: The
Amb Ovidi -el moix negre que li conté la neurastènia- a la falda, contempla la caiguda de les flors de l’orquídia i podria convertir en dibuix, si en tingués talent, els efectes que li produeix a la gola, la mena d’aspror que deixa la pena amb gotes d’angoixa. No el distreuen de la cabòria els
Acaba de somniar que era un excel·lent cornac versat en poesia, deixeble avantatjat de Vātsyāyana, l’autor del “Kama Sutra”, adorador impenitent de la deessa Saraswati, a qui li demanava sempre seguit que pogués compondre els millors versos per seduir les dones més desitjades. I que també era molt bo fent parlar papagais i estornells, i
Cap estimulant químic no el motiva a fer d’artesà de res ni el raig de ginebra li dicta poemes. Cerca ben debades les rieres on abocar-hi les escòries de la peresa que el claven a l’estupor. Ni borratxo de voluntat aconsegueix entonar cap himne que l’animi a engegar llavors de confiança. Ni que veiés deambular