La lectura del poemari no li plau, però no l’abandona confiat que, de cop, un vers o una imatge el rescatarà de la conformitat condormida i per això no atén l’avís de missatge del telèfon. Segueix llegint sense voler prestant més atenció al lieder de Liszt que l’acompanya i que no coneixia que a l’absència
Quan ho donava a la memòria mai no sabia què hi pesava més, el temps que s’havia imaginat que vivia o el que, certament, havia viscut. Sobretot quan s’entretenia a intentar reviure els instants vells en què el dolor que no sabia tractar perquè no feria a cap punt concret, sinó que ho adoloria tot,
La claror del dia no portava gens de rancúnia ni es deixava endur per cap prejudici. Fendint l’horitzó que li permetia no tenir cap pensament tèrbol ni atribolat, no es planyia de no conèixer cap discjòquei de renom, ni cap cantant de reggaeton, ni d’haver entrat mai a cap discoteca enorme plena fins a vessar
Voldria saber fer dir punyentment a un piano el punt d’angúnia que no el deixa fer a plaer, que l’amenaça i l’intimida, que li mostra ribells de sang encara calenta perquè s’anguniegi; que li separi el dit poderós de la llaga mare que fa que tot el que l’envolta li tiri pedres. Voldria expressar en
La por és el principi i la fi de l’alenada, la força que mou els detalls necessaris perquè la vida defugi les sogues. Està escrit des de fa una eternitat d’eternitats en el front de qui enraona, en el frec de les ales amb l’aire, en el calfred d’un vers. Por a la bellesa que
Saber moltes coses no mena, inexorablement, a la saviesa ni és signe d’haver assolit un alt grau d’intel·ligència. En temps d’enciclopèdies en paper, la gent que sabia moltes coses era molt preuada perquè, per segons què, t’estalviava una consulta enciclopèdica que, en general, feia vessa. És clar que saber moltes coses també és altament discutible
Afina una teranyina en els darrers compassos de la badoqueria que segueix al cafè que clou el dinar i es plany de no ser més diligent en la neteja. Els indrets amb els que no es topa d’habitud amb la mirada també reclamen esment, es diu amb recança. I tanmateix, en aquell instant voldria ser
Enveja amb ràbia qui no oblida cap cara, qui es recorda de tot, dels detalls més determinants per retornar amb seguretat els records a la realitat. I més qui reconeix totes les olors, velles i noves, i sap definir-les, i les dates que hom espera que es recordin sempre. I encara més qui recorda poemes
No es pot dir brutor del que cobreix els nadons en acabar de néixer ni que l’olor que fa sigui desagradable, deia a qui el mirava com es preparava per pintar encara no sabia què. A l’estudi tot era llum i ell només hi veia els punts de pols que no es volien posar enlloc,
Trobà la nota quan feia mesos que l’havia donada definitivament per perduda. No recordava què hi deia, només que acabava l’escrit amb quatre versos que l’obligaren a deixar d’escriure i a parar esment al seu entorn. Per això recorda bé la fredor i l’olor del bar de just davant la llibreria que considerava seva, la
Les fotografies són les crosses dels records. Les més velles, les que ni poden retenir el color sípia, també perden nitidesa, com la història que contenen que, tanmateix, mai no calla, per molt que s’amagui dins capses de llauna que s’obliden allà on no hi arriba ni l’interès ni la claror. I per velles que
Dues claus que han perdut el pany i que no saben on han d’escondir la seva inutilitat vergonyant. Una xicra amb l’ansa trencada que desafia la fugacitat imposada als estris que contraforten la confortabilitat de l’adotzenament. Dit de passada, la lectura atenta dels seus pòsits precisarien el tarannà de qui acaba de beure-hi el darrer
I es troba mirant el foc de la foganya i demanant-li que s’estigui quiet una estona, que pari de bellugar-se uns instant, només, per poder-li entreveure la bastida o on amaga el fil de l’ànima. I un cop besllumada, que torni a voler ser una partita qualsevol de Bach per a clavicèmbal, com també ho
Considerava que la novel·la que llegia era insuportable però, a la vegada i incomprensiblement, li recava deixar de llegir-la, abandonar-la sense haver arribat al final. Sabia que no hi trobaria res que li picàs l’ullet de la curiositat, ni tan sol sols res digne de ser subratllat, però quelcom molt potent l’empenyia a seguir llegint,
En les converses –ja sé que fa pep dir-ho- hi juguen tant o més els gests i els posats que les paraules. També sabem que la gesticulació no engana mai: no cal cap interjecció o so qualsevol per detectar quan l’interlocutor no ens escolta, per exemple; o quan no ens entén; o quan no ens