Trucar els daus abans de tirar-los i fer de Juli Cèsar travessant la llera imaginària de qualsevol Rubicó inventat per fer anar de corcoll els historiadors i els mitòmans. Confiar-ho tot a la sort, que no compromet cap esforç ni estratègia. Tanmateix, la Mediterrània ja no és la nostra mar ni vol ser pont, ni
A la cafeteria tot són converses que col·lideixen amb les parets, les taules que coixegen ignorades per la propietat, la sullesa de les cambreres i la poca atenció de qui les hauria d’auscultar. Xerrameca que no aixeca el vol però que es posa com la pols sobre totes les superfícies, que gallineja, efímera, blana, sense
Pensa l’home que passeja sa cussa -filla d’una campiona mundial de la que no n’ha tret res i contra la que es rebel·la no reprimint mai la malla llet- que el cervell és una cova on hi van a morir les cabres i les idees les ratapinyades que alleten ses cries maleint la seva condició
La terra acabada de llaurar quan el dia encara no té cap hora li despert vivament el circuit de l’escolta. Com si del color terròs encès i oxigenat en sortissin veus per atendre degudament, sons per amanyagar, sensacions mai no sentides que l’envolten d’equilibri i en cada volta gens apressada li deixen sobre la pell
Just sortir de casa s’adonà de l’estranya i vehement potència de la serena, i tornà a pensar seriosament en la possibilitat que una altra força igual de poderosa ens pot censurar els somnis en considerar que feia massa temps que no en recordava cap i ell n’era un gran constructor. En el darrer, fa massa
Llegint qui més l’afecta sentia que les paraules formaven una corda que el fermava a la soca d’un arbre enorme desconegut que donava l’entrada a un bosc només d’arrels que desconeixien la petja humana, sense ulls a les branques convertides en llances fulgents d’acer disposada a fer sang. I lligats als arbres eixuts que maleïen
Hagués pogut viure de contar els somnis que vivia com si fossin peus nus en terra molla si hagués sabut les paraules necessàries per convertir-los en relats corrents i poder sortir, així, de la inexistència plena que aviciava, de la solitud que no volia agermanar-se amb cap altra soledat. El poder dels somnis l’havia deslliurat
Se li diu baticor al fet de bategar fortament el cor. L’Alcover-Moll hi afegeix desmai, desaparició transitòria de les forces vitals. Tenir un baticor, així, vol dir sentir-se molt accelerat el cor per un motiu més que justificat o no, o tenir la sensació de defallir en qualsevol moment. Ignor si d’aquest substantiu tan específic
Voldria ser vegetal, la finestra, poder fotosintetitzar tot el que veu i sent i les mirades que atén sense valorar qui mira a través d’ella. Tractar la claror com si fos fang i dar-li la forma d’estel o de molins d’aigua. Amanyagar la llum, convertir-la en nutrient per a més claror, però amb veu capaç
Fins al matí que a l’hora d’afaitar-se veié ben retratada en el seu rostre la solitud, havia dit sempre que havia nascut protegit i que aquella protecció adquirida just acarar-se amb l’aire, mai no l’abandonà. Fins a aquell matí que es va veure com l’esbaldrec d’un marge, com un arbre tombat per una ventada mostrant
Deia que tenia la sensació d’haver cedit la seva vida als altres perquè la visquessin com volguessin, que fessin d’ella el que els plagués, desviure-la i tot si volien, que ell es deixaria fer. Semblava, deia, que anava a remolc de qualsevol insinuació, de qualsevol suggeriment, de qualsevol caprici de quisvulla. Deixar-se viure, cedir a
Queda allò que llegeix, cada paraula una tessel·la al tel del pensament per formar el mosaic del que voldria sentir i amb quina intensitat. És sentint-se llibre que pot dir que es lliure, a la fi, i que no hi ha res impossible, que tots els desigs són a l’abast sense que calgui declarar cap
L’oblit es va fent seva molta vida, com un paràsit golafre, insadollable i incombatible. Ens l’imposam i ens l’imposen no atenent mai la seva alta toxicitat. Entre el que oblidam per comoditat, complicitat o autodefensa, i el toc de queda i oblit que el poder decreta i ens inocula, som molt més desmemòria que memoràndum.
Tenc un amic des de fa cinquanta-sis anys (que l’amistat s’hagi mantingut tant de temps és mèrit absolutament seu que no deixa passar molt de temps sense donar senyals de vida) a qui li agrada molt cuidar arbres fruiters i, en general, els fruits de la terra. Viu voltat de tarongers i llimoneres als que
Els vers paradisos són els delejats deixats a mans de la imaginació. I malaurat qui ja no en pugui enginyar, li faci vessa traçar-los o consideri que ja no n’està en l’edat, de crear tancats de delícies. Així d’encaboriat ha pres la llimona diferent, la que s’ha fet, sacrificant la rodonesa que defineix la seva