Agafant tot l’aire que pot per poder emprendre amb les màximes condicions possibles la costa més empinada de la vila que mena a ca seva, a les 6 de l’horabaixa, quan la calor calciga les ombres i tot, s’imagina una caterva de bicicletes sense mans que davallen talment com si dansessin, harmònicament i sense presses.
Amb certa estridència, amb les primeres calorades, retornen precipitadament les ombrel·les per protegir el maquillatge facial i les clepses aviciades de les escopinades dels enzes apoderats que esputen en aspersió i cada cop amb més força. I també s’anuncia sotto voce el retorn dels trens de fum que encara perduren per ennegrir molt més la
Si som, res som, a tot estirar una punyeta que no arriba a borra, deia per ell tirant la cara a l’aire, la boca ben oberta confiat que hi entraria l’aire més pur, sense cap mena de filtre, per oxigenar-li el carcabòs. A innocent i a empassafalòrnies ni li guanya ningú. Sí, es repeteix, els
Ses mans encara li fan olor de peix, una olor que considera ofensiva, després d’haver-se-les rentat un grapat de vegades –el vinagre, la llimona, el sabó i l’oli hi ha fet poca cosa-, quan mira fixament la fotografia d’ella, mig cos en amunt, davant una serralada de verd sumptuós que li costa situar. Feia anys,
Només són dos moscards, els tenc ben controlats. No em deixen llegir, em sobrevolen el cap com si hi dugués una merda acabada de fer. Adesiara, em brunzen a les orelles impertinentment, com si m’advertissin que a qualsevol instant poden atacar . El seu brunzit desesperant entra al cervell com si fos ca seva. El
No s’hi veu cap horitzó en el pensament que li temperi l’ànim i per molt que s’hi esforci dins el seu cap només hi veu la paret del torrent que travessa la vila ocupada per un esbarzer esplendorós que el convida a menjar mores quan no n’és el temps. Vol entrar en la peça de
Sí: tota persona és un enigma, una cova fosca inexpugnable per a qualsevol altra persona. Un cor bategant que amaga l’origen i el desenvolupament dels pensaments que volen adir-se amb la claror. I un silenci secret que només s’insinua feblement quan canvia d’amagatall i de negror, tot deixant a l’aire un regust d’angoixa i desassossec.
Pren el suc d’una llimona en mig tassó d’aigua tèbia i un perfum de mel de taronger; només un símbol, de mel, que has de sentir prou l’acidesa de la llimona, l’esmussament del paladar i dels ulls. T’ajudarà a pair les lectures que per poc no et guanyen, et desintoxicarà de tanta beneitura, un poc
Quan sent el despertador, just a les sis del matí, i que apaga mecànicament en sentir les primeres notes de la peça de música clàssica que no identifica, somnia que és a l’illa de Santa Helena, dia cinc de maig de l’any 1821, assistint a la mort de Napoleó. Ell és membre del servei de
La pluja espanta els vianants, que abandonen els carrers escampant bubotes per tot el poble, i no hauria de ser així. Ens preservam d’ella, sobretot de la de sementer, sense cap motiu i el silenci amb què la rebem tenyit d’irritació tanmateix es rebel·la. Pluja de maig, collita segura, encara que sigui la del primer
I tanmateix els instants viuen i ho manifesten incontinentment. Anam com qui xafa ous i, no obstant, els feim en terra, als ous, damunt l’asfalt, lluny dels recers i l’escalfor germinal. Ens veim com un ou entre dues pedres i malgrat això l’arenal no defuig mai la pluja. Mentrestant, els martells esperen i no la
Una galipàndria pròpia d’aquest temps destrempat que tan aviat glaça l’alè com convida a treure les mànigues curtes i que m’obliga a mocar-me adesiara, m’ha fet pensar en la quotidianitat, no fa tants d’anys, dels mocadors “de mocar”. Era un regal molt corrent i usual que portessin gravades les lletres inicials del nom i cognoms
Si plou, és hora d’estendre els llibres, pensa quan s’acaba de servir el tercer cafè de l’horabaixa. Somriu per l’ocurrència mentre mira els fils d’estendre que sembla que exposin a la calamitat la fragilitat de les gotes d’aigua, de vida extremadament breu. I no pot evitar pensar quins llibres estendria com si fossin llençols i
El voltor de Rüppell és capaç de volar fins als 11.000 metres (l’Everest, més el Puig Major i altres set-cents set metres damunt) i a una velocitat de més de 30 quilòmetres per hora. Un animal prodigiós dotat d’una vista excepcional, altament sociable i a punt de l’extinció com tot allò que escampa bellesa sense
En obrir el llibre no sentí l’olor d’impremta que esperava, sinó la flaire de pobre amb un toc ben coneixedor de cos engrutat. I el llibre era tret d’obrador, pràcticament; l’havia comprat feia dos dies i el llibreter el va treure de la capsa de les novetats que acabava de rebre. No havia voltat tant,