Les dotze i mitja i alguns segons, hores asèptiques, marcades en un tros amagat de paret hospitalària i intranquil·litzadorament blanca, com si no es volgués fer càrrec del dolor i del patiment que desprèn el temps medicat i amb respiració assistida. El rellotge blanc, clar, perquè és acollidor -encara que valora en alt grau la
Des del coll es veu la badia i amb prou nitidesa la precipitació de la nuvolada atapeïda que enjogassa el cel revellit a manta. La mar, en contrast, està emmirallada i per això es pot veure on desemboquen els col·lectors de les aigües brutes. El color merdós que infecta els entorns de la rada indica
A les set del matí, anant cap al migjorn, un roig apagat retallava amb precisió el perfil dels puigs i turons que acompanyen més que no preserven. I observant-los com qui cerca el detall que dignifiqui el panorama, la lluna feta parpella a mig cloure l’ull. Se sent la Follia de Corelli per confirmar que
Sempre s’ha sentit el cos com si fos un derelicte; com el tros, el deixant o un membre desprès d’un organisme majestuós desaparegut que ha cercat infructuosament des que prengué sa boca, abans de tastar el calostre, com una rada oferta a les naus enfrontades a una tempesta. Creu que és d’esponja, el seu cos,
Denejar paraules és millor que captar-ne. De vegades, el pànic no apareix davant un full en blanc que espera una torrentada de lletres, sinó quan, acarat al caramull de mots que fa goig, el descart s’imposa, aquí los bons i su-allà els que no ho són tant. Poques coses hi ha més enjogassades, estimulants i
Ara que tot indica que no passa res, que els rellotges dubten de seguir comptant el temps; ara que la casa d’arreus de més de cent-cinquanta anys, sense cap esquerda ni cap teula girada, vol mineralitzar els colors de l’aire en un quadre; ara que sembla que la vida es distreu, és quan més coses
Escriu a l’ombra dels pensaments, a l’empara de la llum de marbre i tanmateix és incapaç de dir res resplendent, d’encetar dilemes o de dir cosa a allò que no coneix i ho voldria per sortir de la immobilització que li imposa l’atordiment que no deixa. Sent què li diu l’adagio per a cordes de
Es poden fer totes les composicions de lloc que es vulguin, escenificar l’impossible, xiular la melodia més exigent i fer sermons, discursos i seminaris, màsters i carreres; témer davallar a les zones abissals perquè la por tostemps guanya o jugar amb els estels creient-nos creadors; fer els versos més revoltosos jamai composts i escriure obres
El seu més que amic, amant retut dels boleros i altres cantautors pretesament tocats per la poesia, li havia escrit un missatge que deia: “un llamp blau ha inundat la meva estança d’un ardent desig roig”, i de l’atac de rialles que li ha provocat ha estat molta d’estona a contestar-li per dir-li simplement i
Encara hi és, es diu en veu baixa perquè no el senti ningú i no el comprometi, per oferir la boca fresca a un glop de vi blanc o una nafra a un dit indiscret; o la mà esquerra per qui no filtra la ràbia o la dreta per espantar mosques. Encara hi és per
La llum és una rella que no té pressa, escriu el mestre que llegeix Homer exposant la closca al sol que surt després d’una tempesta que en un quart d’hora ha fet davallar quaranta litres per metre quadrats. I de cop suspèn la mirada enllà del llibre i recorda el tren que li portava històries
Parets engrutades, terres sense esterrossar, serps amb barret, colors encesos morts de set i orfes de camp per calcinar. Magranes tudades, remors de plors d’infant, sospites d’ulls secrets que fiten talment bisturís, i un tren que arriba a l’hora que considera més prudent xiulant emperesit. En l’escenari ideal sempre hi ha d’haver trens que passen,
Escriu a raig i a l’ombra del pensament en no ser capaç de dir en vers resplendent allò que no li passa o el que li ha passat sense deixar missatge ni penyora. O una cosa així, escriu amb tota la claror. I vet aquí la cosa, segueix enlletrant, el dilema i el repte, la
Ara que ja té els anys que calen perquè la gravetat faci estralls en el seu cos que declina, que es vincle vençut, que es torna petit petit com un Cigronet escapat del museu de la memòria tot esperant el bou que se l’ha de menjar, segueix sense suportar el plor d’un infant ni escenes
Pot aixafar amb el dit gros de la mà esquerra el moscard que el pica i la sang que deixa en el ventre de la cama li recorda el mapa de l’illa. L’illa ensangonada, pensa de cop. Li falta sang, a l’illa, per ser absolutament cobejada pels trusts sense escrúpols, es diu esbossant un somriure