Pensar costa i quan penses sense llinya et perds per les bardisses dels pensaments. Fer anar el cervell no és costum; és més plaent deixar-lo fer, al cervell; deixar-te dur per la gola d’un callar eloqüent, d’una mirada interessada tan sols en l’impacte sempre lleu d’una altra mirada sense cap expressió on enganxar-te; deixar-te portar
Estimar costa; odiar no perquè ve de sèrie amb la naixença. Tenir aquest pensament just després de l’alba pensant alhora en com pot acabar el conflicte bèl·lic obert entre l’Iran i Israel, l’afeixuga enormement i estranya. No pot defugir la sensació que no és ell qui acaba d’elaborar una reflexió que no comparteix perquè la
L’emprenyadura és un estat -entre la inquietud i la susceptibilitat extremes- que apareix de sobte, sense avís previ i sense cap causa clara i determinant. És un enuig hom diria que en brut, germinal, maldestre per poderós i molt acusat que activa alhora totes les defenses i tots els sistemes d’arremesa. Lluny de ser esburbada,
En sentir la piuladissa matinera d’ocells que no sap determinar i que el traslladen a un sentir deslliurat de pues, recorda el temps d’infant que se sent gran en què volia carregar-se a l’esquena tots els mals i els pecats del món perquè tothom es compadís d’ell i del seu mirar almoinós permanentment a punt
“Dulce et decòrum est pro patria mori”, apareix just en acabar la pel·lícula “Johnny got his gun” -entre nosaltres “Johnny agafà el seu fusell”- escrit en vermell per més impactar, avançant-se als crèdits. I si la pel·lícula ha envaït la seva zona de confort fent-la malbé, el vers d’Ovidi no fa més que clavar-li la
Comença a caure -o a posar-se- el vespre, una hora poc propícia per als malenconiosos. Curiosa, la malenconia, coneguda també per “bilis negra”, és a dir, forma morbosa de la bilis que, segons els antics, influïa en el caràcter fent-lo tornar trist i irascible. I d’aquí la tristesa vaga, ombrívola i duradora, com també la
Clavant la mirada en el rellotge que corona la façana de l’església del poble que viu com un desig intens mai no acomplert, a l’hora en punt del migdia, li retorna feridorament la sensació de tenir, des de fa un temps que no pot concretar, les idees covardes. No creu que aquest sentir poruc paridor
He conegut el temps dels mocadors d’home de roba i la seva presència hom diria que massiva a les llars i a la vida en societat. Era un complement molt més que ordinari en la vestimenta masculina, raó per la qual se’n solien regalar i eren molt ben rebuts. N’hi havia de moltes marques i,
No acaba d’agafar el fil a la pel·lícula que el seu amic cinèfil li ha recomanat fervorosament i no sol equivocar-se. Veuràs com tracta el canibalisme, li ha dit, i tanmateix aquesta vegada no li arriba res on agafar-se, cap singlada que el tregui del tedi. No considera que els actors es creguin el que
Si plogués tant com vent fa ara mateix sortiríem de la sequera crítica, encara que no de la set ni de la terra exhausta; ni dels criminals que neguen l’aigua a qui no en té per no compartir color, ni pàtria, ni llengua, ni interessos. Ni tampoc no ens desempallegaríem, si diluviàs com es mereix
Què et reserva, la vida? No ho és més, vida, amb espelmes que s’encapritxin de les estilogràfiques i del vol no programat de les paraules? Davallen sense pressa fins a un llac que vol ser tinter els cristalls de la mirada, la lletrada de la correguda, la lletra lligada, el cansament del relat, el discurs
Diu que se sent un punt volat entre cella i cella, i que els matins s’aixeca rebentat perquè en somnis cava trinxeres des de fa setmanes: cada nit el mateix somni, ell sol cavant amb esforç extrem sota l’esclat d’obusos i vols rasants d’avions diminuts que ho metrallen tot. Avions que semblen de paper per
Sí ja és prou càstig considerar la peresa com a pecat capital (per a algunes religions cristianes si ets peresós te’n vas directament a l’infern), la definició, com a primera accepció, que fa el Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC no fa més que agreujar-lo, per mi: repugnància al treball, a l’acció. El Diccionari
La vida també es fa el jaç entre la porqueria en torrent, voltada de fem i nius de rata, i a les voreres dels malànimes que l’apallissen per pura diversió, com si fos un videojoc, encegades per la sang que troba la deu a ses orelles i els crits anguniosos en els ulls. La vida
Obre la capsa del medicament amb la màxima cura, com si desactivés un paquet bomba, desplega lentament el prospecte en acordió i el troba extremadament llarg i descortesament estret. No ha pogut resistir la temptació de mesurar-lo: 59×14 centímetres. Està escrit en castellà, res de nou, per les dues cares i en un tipus ben