Voldria saber compondre una peça per a piano que descrivís punyentment aquest punt d’angúnia que no el deixa fer a plaer, que l’intimida, que li mostra ribells de sang encara calenta perquè s’anguniegi; aquest dit poderós ficat dins la llaga que fa que tot el que l’envolta l’agredeixi, que la pensa en tumult no trobi
Entre esmaperduts, vagarejants, sacrificats, consumits i altres consumats detritus pudents que no provoquen cap reacció s’excita l’esclavitud, proclama l’oracle just entrar a la ciutat que ha deixat de ser bella. Ningú no l’escolta i no és a temps a esquivar els retrets i els insults que li cerquen els ulls. Exhibeix tacons alts i cos
Qui diu que no seria convenient esqueixar tots els versos que ens han ensucrat la rebel·lia i omplir de grafits obscens els excusats de casa? Qui i per què em pot impedir que xerri fins a perdre l’alè, que obri tants corredors de la mort com enemics intueixo i se’m declaren, que demani clemència per
Entra una mosca molt renouera –aventura que és vironera- a l’estudi on llegeix amb fruïció i fart de la plaga d’insectes voladors –mosques, moscards de tota casta, formigues amb ales- que sembla que li han declarat la guerra, enrabiat, pren l’insecticida, es fa trons a la contribució que fa al desgast de la capa d’ozó
Una mar de boira quieta deixa clar que la por és la anormalitat. I que per amor es pot arribar al fàstic, de la mateixa manera que per amor s’enganxa la vida a la cua resplendent d’un cometa. És la boira feta mar que et recorda que els senglars que arriben a ancians, abans de
S’ajup teatralment i amb una emoció amb caires infantils pren una grapada de terra i l’olora com si hagués d’inhalar una dosi generosa i necessària de temperància i de saviesa. N’hauria de menjar, de terra; no hauria de sentir l’oi just pensar-ho. De nin la tastà, però sa mare ben aviat li rentà la boca
Llaurar la terra és com crear-la de bell nou, quelcom semblant a fer-nos dignes de la vida, pensava en el bar estibat de gent i de renou aficadís, bevent-se sense ganes una cervesa no prou freda per contradir suficientment tant la set com la calor i maleint l’instant que decidí comprar el llibre que, lluny
Costa tant com cansa, viure del funambulisme, es deia fent el cafè amb llet sense quemullar en el bar acostumat. Anar anant alerta a no trepitjar els ous que t’encatifen la ruta, rebenta, pensava amb inquietud. I de cop se sentí al front un unicorn escuat i sense crinera cercant desesperadament la sortida d’un dèdal.
Des del coll es veu la badia i amb prou nitidesa la precipitació de la nuvolada atapeïda que enjogassa el cel. La mar, en contrast, està emmirallada i per això es pot veure on desemboquen els col·lectors de les aigües brutes. El color merdós que infecta els entorns de la rada indica que és allí,
La lectura del poemari no li plau, però no l’abandona confiat que, de cop, un vers o una imatge el rescatarà de la conformitat condormida i per això no atén l’avís de missatge del telèfon. Segueix llegint sense voler prestant més atenció al lieder de Liszt que l’acompanya i que no coneixia que a l’absència
Quan ho donava a la memòria mai no sabia què hi pesava més, el temps que s’havia imaginat que vivia o el que, certament, havia viscut. Sobretot quan s’entretenia a intentar reviure els instants vells en què el dolor que no sabia tractar perquè no feria a cap punt concret, sinó que ho adoloria tot,
La claror del dia no portava gens de rancúnia ni es deixava endur per cap prejudici. Fendint l’horitzó que li permetia no tenir cap pensament tèrbol ni atribolat, no es planyia de no conèixer cap discjòquei de renom, ni cap cantant de reggaeton, ni d’haver entrat mai a cap discoteca enorme plena fins a vessar
Voldria saber fer dir punyentment a un piano el punt d’angúnia que no el deixa fer a plaer, que l’amenaça i l’intimida, que li mostra ribells de sang encara calenta perquè s’anguniegi; que li separi el dit poderós de la llaga mare que fa que tot el que l’envolta li tiri pedres. Voldria expressar en
La por és el principi i la fi de l’alenada, la força que mou els detalls necessaris perquè la vida defugi les sogues. Està escrit des de fa una eternitat d’eternitats en el front de qui enraona, en el frec de les ales amb l’aire, en el calfred d’un vers. Por a la bellesa que
Saber moltes coses no mena, inexorablement, a la saviesa ni és signe d’haver assolit un alt grau d’intel·ligència. En temps d’enciclopèdies en paper, la gent que sabia moltes coses era molt preuada perquè, per segons què, t’estalviava una consulta enciclopèdica que, en general, feia vessa. És clar que saber moltes coses també és altament discutible