Els dies no fan més que recordar-nos que de viure no se n’aprèn mai i que hi ha forces molt més que poderoses que fan de tot perquè no visquem d’acord amb els nostres vents i les nostres deus. O quelcom així. La vida, malauradament, té més de passat que de present i costa d’enginyar
Dir una paraula per primera vegada ve molt de nou, és com si no cabés dins la boca i hi voltàs esbojarradament sense saber ben bé com ha de sortir de l’embolic. En la primera dicció sembla que no la dius bé, que s’escapa qualque detall important, que el so final no és exactament el
La innocència no es perd mai, paraula d’adult tirant a vell mil cops estafat per un sistema capolador que s’aprofita de la nostra inveterada confiança, dels nostres silencis i de les nostres renúncies. Hi pensava en veure els menuts que veien passar, molts d’ells emmascarats i molt de lluny, la cavalcada dels Reis. La tirada
El dia de santa Catalina (mare mare fina, penjau la gallina que Nadal ja ve) també ho és de l’eliminació de la violència contra les dones des de l’any 2008. És clar que l’ONU no pensà en santa Catalina d’Alexandria, o de la Roda, o la Gran Màrtir santa Catalina, a l’hora de datar aquest
Després de la pluja, amb l’aire net, sembla que es pugui dinamitzar l’oxigen, empaitat amb ferotgia per tota la porqueria que generam i tiram a qualsevol indret, com si hi hagués merdes anecdòtiques o n’eixissin de ventureres en els indrets més insospitats. O com si convertint un somier en barrera de tanca o una banyera
L’estiu amb milions de moscards, diu que ha passat, i es plany que encara hi són emprenyant quietuds i becaines, bèsties mortíferes que no donen cap benefici i es deleixen del mal que provoquen; existències letals que s’haurien d’extingir per avergonyir la naturalesa i estrebar la seva harmonia. A més d’exasperar-lo amb els seus brunzits
Un company de feina, cap al migdia, en veurem tot concentrat en la feina –res de l’altre món, però no calia badar-, m’ha advertit molt seriosament que no calia que me miràs tant en el que feia perquè avui la lluna fa el ple i ja se sap, m’ha dit, que en dies plenament enllunats
De tot el que s’esdevé i acompanya cada instant, només ens criden l’atenció punts gairebé inapreciables, espires de claror, inconsistències que s’imposen al panorama infinit per raons misterioses. Insignificances que, ben segur, ens distreuen del nucli de cada moment però que, a la vegada, generen altres vies d’interès no gens negligibles. Avui, per exemple, de
Ja hi ha vides, vegetals o no, que es disposen a mustiar-se, ara que se n’atansa el temps, entenent que la mort mai no és cap victòria. Entretant, l’amant, d’una mamballeta, mata un moscard indesitjable per fer avinent que adesiara s’ha de davallar dels romanços, la brusca llustra la closca de la tortuga que coneix
Des del 2007, el 2 d’octubre, l’aniversari del naixement de Ghandi –que avui faria cent cinquanta-dos anys-, se celebra el Dia Internacional de la No Violència. Ghandi considerava la no violència la força més gran a disposició de la humanitat. “És més poderosa que l’arma de destrucció més potent concebuda per l’enginy de l’home”, deia.
La vida no basta per res, se m’ha acudit dir tot pensant en les lectures que no hem fet, les que ens queden per fer necessàriament i les que ja no farem per manca de temps. I aquestes lectures permanentment en espera no es poden suplir amb crítiques més o menys ajustades, amb resums poc
La ministra espanyola de turisme no ha dubtat a qualificar d’espectacle meravellós l’erupció del volcà de La Palma; ni de presentar-lo, gairebé, com una esca ben suculenta per cridar turistes. Li han importat ben poc les deu mil persones que han hagut de ser evacuades i la destrucció de cases, conreus i altres infraestructures. Ja
Viviu i apreniu, es deia un temps, un imperatiu activador, certament, engrescador, també, i que obre el portam a tot de reflexions, líquides o denses, sobre la vida i l’aprenentatge, l’aprenentatge de la vida o la vida de l’aprenentatge. Tot està per saber, que deia aquell, i mai no ho sabrem tot. De totes les
No hi ha manera d’entendre que una persona pugui estar trempada (o alegra o eixerida) com un gínjol, quan aquest fruit no desperta cap simpatia especial ni presenta cap forma capriciosa que pugui referir-se a la joia o estat semblant. Estranyament també se sol córrer com un gínjol. Hi deu haver una explicació, per a
Li agradaria poder dir que el tel fosc de la nit li entabana l’atenció a qualsevol instant del dia; i que voldria tenir les mans tan hàbils com quan brodava sense descans per convertir-lo en fang i fer-ne d’ell la gibrella que sempre ha desitjat i mai no ha estat l’hora de fer-se amb ella.