La fosca encara es creia senyora –tot i saber que li quedava poc temps de senyoriu en percebre la remor somorta de la primera llum matinera- permetent que el fred emperpalàs els alens i els mots. El silenci ho feia gairebé tot possible i el cafè amb llet a punt d’ebullició desfiava la valentia del
El mes de maig de 1937, el llibreter Edmon Charlot edità a l’Alger el primer llibre d’Albert Camus, “L’envers et l’endroit”, el conjunt de cinc assaig –com els considerava l’autor- de marcat caràcter autobiogràfic. Fins al 1958, un any després d’haver estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, no va ser reeditat amb un
Tomaso Albinoni era venecià, nascut el 8 de juny de 1671, fill de rics comerciants i un dels màxims exponents de la música barroca. De jove va estudiar cant i violí i excel·lí en les dues disciplines. Degut a la molt favorable situació econòmica en què va viure, no li calgué mai cap mecenatge i
Els dies no fan més que recordar-nos que de viure no se n’aprèn mai i que hi ha forces molt més que poderoses que fan de tot perquè no visquem d’acord amb els nostres vents i les nostres deus. O quelcom així. La vida, malauradament, té més de passat que de present i costa d’enginyar
Adia edicions presentà fa uns mesos “Or vell. Autobiografia sense pretensions”, d’Andreu Estarelles Pascual, a cura de Rafel Perelló. “Or vell” es va escriure el 1946 i “Autobiografia sense pretensions” el 1965. Dues obres breus -la segona inacabada- d’aquest folklorista fill il·lustre de Bunyola que no són menors i en el que el vocabulari hi
Avui fa noranta anys que morí Antoni Maria Alcover i Sureda, l’apòstol de la llengua catalana, l’impulsor i responsable de l’organització del Primer Congrés de la Llengua Catalana el 1906, el recopilador de rondalles de Mallorca i l’iniciador del Diccionari Català-Valencià-Balear, que culminà Francesc de Borja Moll amb l’ajut, entre d’altres, del filòleg valencià Manuel
Carlo Gestualdo era un llaütista molt bo, tenia una sòlida formació musical, però componia només per ell, sense atendre res més que els seus impulsos i les seves pulsions. Per això esdevé un punt i a part en la música del renaixement, a la que pertany per imperatius cronològics. I si podia fer la música
Sí, fidel servent del joc i de la màgia, de l’observació entre múrria i canalla, fenyedor de la ironia, de la veu, de les paraules, dels colors i de la matèria en eterna transformació. Caminant esforçat de totes les vies per crear, per expressar, per dir allò que costa de dir però que cal que
Ahir va fer 93 anys del naixement de Màrius Sampere. Me n’assabent avui, precisament després de consultar uns versos del seu poemari “L’estació dels espiadimonis” que l’any 2010 presentà Lleonard Muntaner editor. Una altra lectura que hi feia referencia m’hi ha duit i cercant una dada complementària he sabut que ahir hagués fet noranta-tres anys.
Gerard Segalelli va néixer a Parma el 1240, de nissaga humil. Als 20 anys no va ser admès a l’orde franciscana perquè consideraren els seus capitosts que estava boig i tanmateix va voler fer com Francesc d’Assís: va vendre l’única possessió que tenia, distribuí entre els pobles els guanys de la transacció i a partir
Ser dona i fer-se escoltar en el ball permanentment mascle de la França del mil set-cents té molt més que mèrit. Émilie de Breteuil, marquesa de Châtelet, ho aconseguí. Encetada la desena d’anys coneixia perfectament cinc idiomes i abans de fer el vint publicava en francès obres teatrals i filosòfiques gregues. Cert que va rebre
Jorge Luis Borges es demanava qui es pot conèixer més i millor que un cec. Diu en uns versos que colpegen: «repito que he perdido solamente / la vana superficie de las cosas» en el seu magnífic sonet «Un ciego». O aquests altres, els primers del «Poema de los dones»: «Nadie rebaje a lágrima o
Antoni Vidal Ferrando, nat a Santanyí el 1945, aconseguí ahir el Premi Carles Riba de Poesia, guardó que convoca anualment Òmnium Cultural. Digué en agrair la distinció que li feia molt de goig rebre aquest reconeixement perquè no es tractava d’un més dels molts premis de poesia, i tots prou meritoris, que es convoquen, sinó
Avui, santa Llúcia de Sicarusa, protectora de la vista, dels cecs, dels pobres, dels nins malalts, de les ciutats, dels camperols, dels electricistes, de les modistes, dels xofers, dels fotògrafs, dels esmoladors, dels vidriers, dels sastres, dels llanterners i dels escriptors -de tots els sexes i gèneres- fa 119 anys que s’inaugurà la presa egípcia
Faltava el vent, en aquests dies climatològicament destrempats, un fenomen meteorològic que, podent-ho fer de forma escrupolosa, mai no s’endú res: té més tirada a fer trencadissa, a fer mal a les branques i als arbres més vulnerables, i a girar teules, el molt canalla. I se’n podria dur molta brutor, certament, que no hi