Sovint diem això és la fi, cap música ja no controla les nostres esperances. Però hi ha ulls que no coneixem que escruten l’horitzó, llavis que xiuxiuegen. Orelles que perceben, que amatents escolten allà al fons de la nit. Aquesta és la força que busquem, l’amor que aprenem a sostenir contra el caire del temps.
El general i regidor de l’Ajuntament de Palma va dir que Antònia Font només canten en català i a penes se’ls coneix, raó per la qual considerava poc menys que un disbarat la contractació del grup com a plat fort de les festes de Sant Sebastià, patró de Ciutat. Ho va dir en castellà i
“El dia de Nadal a la tarda mon pare em solia dur a les títeres. Una vegada em vaig engrescar amb una trapezista rodoneta i musculada que semblava tenir ales. El temps de sopar em va abellir comentar-ho: –A mi la que me ha gustado ha sido la del pelo azul. Em digueren que no
Per ventura n’hauria d’estar empegueït, però fins avui no havia sentit mai el mot “quetsémper”. Ho he descobert en un llibre extraordinari: “Llengua i territori. Estudis de lèxic mariner, romanç andalusí, geolingüística i toponímia”, del doctor santanyiner Cosme Aguiló, que el 2019 edità Lleonard Muntaner, en el treball “Solatges mariners en el parlar de Santanyí”.
“… perquè les ganes d’escriure congrien ganes de viure… ». Ho va dir Blai Bonet el 30 d’abril de 1987 en el parlament amb el que agraí que es posàs el seu nom a la que fins aleshores era l’Escola Graduada de Santanyí. Tota una declaració de vitalitat que rebla en cloure així la intervenció: “Voldria
Els Reis ja fa hores que reparteixen regals i la innocència s’esforça per fer-los llum. Per poc que t’hi esforcis, pots veure torxes i altres punts de llum màgica que segueixen el camí que marca el dringueig els manats de claus que obren totes les cases de la vila. I tanmateix res no distreu que
Avui fa vint-i-quatre anys que decidí partir per sempre Joan Brossa. Des d’aleshores ens toca viure’l. Serveixi aquest “Nocturnàlia” per xitar-lo: Pura contra la nit la meva mà, Riquesa i força em tiraré a l’espatlla; Busco la calma en el que puc pensar I on recompença el plany traço una ratlla. L’home i el seu
Avui fa 89 anys que morí Francesc Macià. I 74 que ho va fer Pompeu Fabra. I 39 que perdérem Joan Miró. Tres excepcionalitats el legat de les quals hauria de ser servat molt millor –amb molt més mirament i prospecció- del que ho és ara mateix. El primer, l’abril de 1931, proclamà la República
Anant a la vetlla de Lola, la mare dels meus germans de causa i d’ànima (a causa de l’ànima), Miquel Àngel i Cati, del pendrive amb la música que més m’agrada, no sé si atzarosament o per intercessió de Lola, ha sonat el sonet “Desolació”, de Joan Alcover, cantat per Maria del Mar Bonet. I
Sempre ho paga, tornar als clàssics, desfent tots els nusos que ens imposen el temps i la memòria. Avui fa cent vint-i-quatre anys, no és cap nombre rodó, ja ho sé, que va néixer Marià Manent, prosista, poeta i traductor de Yeats, Percy Shelley, Dylan Thomas, Emily Dickinson i T.S. Eliot entre d’altres. Fa bé
Ha mort Pablo Milanés, el cantautor –i trovador– cubà que fascinà a molts joves d’ara fa una bona pila d’anys. Cofundador, amb Silvio Rodríguez i Noel Nicola, entre d’altres, de la “Nueva Trova Cubana”, nascuda en els inicis dels anys seixanta i a recer de la revolució cubana, que agermanava la trova tradicional amb el
La tardor no vol venir o no la deixen arribar, qui sap. El món, l’alienament de la gent, la cobdícia i la maldat dels poderosos, i les circumstàncies tan imprevisibles com incontestables ens mantenen estacats en una perplexitat que pot acabar fent-nos tornar boiets a tots o a bona part dels sàpiens, en clara recessió
El moix el mira fix com si li volgués retreure res o l’acusàs de qualque malifeta. El mira com si se sentís el rei de la casa i li fes a saber que ell, el seu amo, a la casa, és el darrer mot del credo. És clar que no li fa por, a l’amo,
Rellegir m’agrada i hi procur dedicar temps, malauradament sempre breu. Avui he tornat al poemari de Víctor Gayà “Porta trencada”, el número 7 de la col·lecció La Fosca, de Lleonard Muntaner editor. Un text que em va tocar de veres i que, atzarosament, vaig comprar dia 24 de maig de 2011, dies després que la
S’han trobat les restes d’Aurora Picornell, la sindicalista que els feixistes mataren quan només tenia 24 anys la vigília dels Reis de 1937, al cementiri manacorí de Son Coletes. Tres trets al cap. A la fossa comuna, entre les restes, una ploma estilogràfica suposadament seva. S’ha trobat el cos però mai no sabrem qui l’assassinà.