Avui fa quaranta anys d’una tupinada que, per molt que la crònica oficial indiqui que va fracassar, va aconseguir tots els objectius que es proposava: perpetuar l’enganyifa de la “transició”, una operació grotesca de Botox® al franquisme perquè seguís ben instal·lat –i blindat- en tots els òrgans de poder i decisió de l’Estat. Commemorar aquell
El 21 de febrer de 1952, estudiants i activistes del Moviment per la Llengua Bengalí varen ser tirotejats per la policia i els militars a la Universitat de Dhaka, a l’actual Bangla Desh, i tres d’ells moriren. Aleshores, tot i que el bengalí (o bangla)era majoritari a Bengala d’Orient (ara Bangla Desh), l’urdú, parlat per
Conten que en un poble mallorquí petit, en la part final del franquisme, un vilatà bo, vull dir amb cap vincle amb Falange i que sabia quin pes tenia la justícia en l’entrellat d’aquell “règim”, va ser elegit regidor pel “terç familiar” i se li van assignar els afers que tenien a veure amb l’educació.
Els nostres presos polítics han sortit en tercer grau i tots saben que d’aquí a poc -es poden fer travesses quant al nombre de dies que falten- el Tribunal Suprem anul·larà aquest tractament penitenciari pretextant qualsevol bajanada. Saben, i sabem, que pateixen una injustícia que, com més va, més s’apregona, i que ni el govern
Els salmons, tothom ho sap, de la mar estant cerquen la desembocadura dels rius i els remunten obstinadament gairebé fins al naixement i, un cop allà, es reprodueixen. Entercs, abandonen la profunditat esponerosa de l’aigua salada (alguns en dirien la zona de confort) per desafiar els capricis esvalotats i d’alt risc de l’aigua dolça. Durant
El món i tot el que el volta i el fa rutllar és dels infants i en ells s’hi concentra permanentment l’expressió màxima de la vida, que ells celebren amb intensitat i sense descans malgrat totes les dificultats naturals o provocades. I els adults emporcam el món, el feim malbé, de la manera més miserable.
A proposta de l’ONU, des del 1996, el 16 de novembre se celebra el «Dia Internacional per a la Tolerància» basant-se tant en la «Carta de les Nacions Unides» com en «Declaració Universal dels Drets Humans». És molt més que clar que la celebració de la majoria d’aquests «dies internacionals», a nivell popular, tenen poc
Entre l’absurd i capsigranyós canvi d’hora que força la fosca a fer via i la queda decretada a partir d’avui per la presidenta Armengol des de les onze de la nit a les sis del matí, els moixos de casa van esvalotats i del remuc que no cessen de marcar se’n dedueix que n’estan fins
La pols africana avui no ens ha permès fruir dels colors que encara juguen amb les darreries de la calor ni d’alenar a plaer. Els maldecaposos han tingut un dia pesat tirant a oiós i el cel s’ha hagut d’exiliar. Patint la bromosa atmosfera he parat a una altra pols que, sense ser africana, també
Una bubota, com bé informa el Diccionari Català-Valencià-Balear, és un ninot, o figura vestida imitant un home, que posen dreta o penjada per fer por als animals o a les persones. També pot ser un fantasma, figura molt tapada que s’apareix per fer por; o una persona de mal aspecte. Finalment, pot ser un núvol
A Bunyola, la meva vila, en el seu cementeri, avui han començat les obres per mirar de trobar les restes de 15 persones que varen ser assassinades pels feixistes i abandonades a les voreres d’alguns camins i carreteres del terme. Segons indica l’historiador Xavier Margais, els cadàvers d’aquestes persones foren enterrats al cementeri bunyolí entre
Marivent, la Sarsuela, l’emèrit que volta pel món sense rumb – ens volen fer creure-… Una doblerada insultant sense límits i massa palaus per a una sola família que pagam a preu de sang els i les eres, els ertos i les ertes, els autònoms (i les autònomes?), els sense feina i els sense res.
Avui fa 40 anys que moria Joan Ballester i Canals (Barcelona, 10 de febrer de 1913 – 27 de juliol de 1980) , un patriota en el sentit més ple de la paraula, que el 1970 la dictadura franquista va jutjat i condemnar per propaganda il·legal. De quina propaganda es tractava? Un mapa dels Països
He sentit –n’he tengut el sentiment, per precisar el sentit- Jordi Cuixart, president d’Òmnium, avui matí conversant amb Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. Escoltar-lo en directe reconfortava una mica, poca cosa, tanmateix, perquè segueix sent un pres polític per major vergonya d’un estat clarament en decadència. L’he sentit afermat, encoratjador, armat tant de valor com
A Can Gazà també maldam per sobreviure a la nova normalitat, com no podria ser d’altra manera. No obstant, com que la perplexitat i l’embadaliment presideixen el casal i cada cop amb més rotunditat, raó per la qual hem incorporat el dubte i l’estranyesa permanents a la nostra manera de viure el present, no ens