marginàlies

Fa uns dies, una colla, o esbart , o grup de cigales han pres possessió d’un arbre a tocar de casa i d’aleshores ençà, tot acompanyant el sol, arraconen el silenci casolà. I per ventura no és ni grup, ni colla ni esbart, sinó només un,  perquè només els mascles de cigala tenen les membranes xerricoses. I ho fan per cridar l’atenció de la femella. No sé si un cop s’ha aconseguit atraure una cigala i folgar amb ella s’ha acabat el soroll turmentós, o bé, en acabat, hi torna perquè són insaciables. El fet és que el mascle de cigala que tenc de veí provisional, com si fos un turista en habitatge vacacional, adesiara fa pauses. Sents com es desinfla com una xeremia, calla una estona i hi torna com si tornàs a inflar el sac de gemecs.

A moments, quan altres sorolls competeixen amb ell, el reclam de la cigala mascle pren aire cinematogràfic i es torna més suportable. No costa reviure qualsevol de les pel·lícules del nostre entorn que incorporen aquest xerric penetrant quan volen indicar que el sol cau emplomat.

I quan torna a imposar-se als altres sorolls més acceptables, hom entén perfectament el significat de “fer la cigala”, que vol dir xerrar molt i animosament. “Tenir mort de cigala”, per altra banda, vol dir morir rebentat fent cas a la brama popular que diu que les cigales mascles rebenten de tant “cantar”. No té cap fonament, la creença, però són molts els que desitgen que rebentin farts de tanta escandalera.