Hi ha dies que t’adones que llegeixes els diaris acostumats en paper com si repassassis el facebook, el twitter, l’instagram o qualsevol altra xarxa social: girant els fulls mecànicament -com fas anar el dit per damunt l’aparell- reparant fugaçment en els titulars o en les fotos. En arribar a les pàgines d’opinió, tot dependent del
La Llibreria Embat m’ha acollit avui, des de les sis a les set de l’horabaixa, al seu estand de la Fira del Llibre de Palma per signar “Venes d’aram”. Un goig immens compartir instants amb llibreters de raça i lectors àvids. I encara més amb qui, havent llegit l’obra, et diu què n’ha trobat, et
En una branca del llorer jove del corral hi descansa una papallona exhausta (una vanessa atalanta o papallona rei) que no diu d’on ve ni adverteix cap on anirà un cop recuperada, si és que encara li resten forces per seguir tastant ortigues. Té el semblant envellit i el color negre apagat, com si estigués
El vintè poema de “Si entra la boira no tendré on anar”, d’Antoni Vidal Ferrando, premi Carles Riba 2021, diu així: Avui el temps passat té el regust de les urnes funeràries i dels amors impossibles. Hi ha ecos de cianur i de ciclops metafòrics que furiosos escanyen les estrelles de mar. Hi ha màscares,
La muntanya s’engoleix el tren estibat de badocaires vinguts de lluny quan les ombres encara cerquen els volums, just en el moment en què les tortugues donen per acabada la còpula. Qui ha obert, neguitós, la finestra no para esment en res d’això, només acluca els ulls per tornar a sentir ben nítid el so
Havia perdut l’adjectiu primcernut i no sap ben bé per què l’ha trobat contemplant les clívies. No són lligadores, les flors acampanades i l’adjectiu, per molt que s’afanyi a trobar-hi el detall o el motiu que els encolli. En no ser l’efecte penetrant de la bellesa que exhalen les flors, que s’hi mira a l’hora
Escrius només amb tu mateix, preferentment en el lloc on més a plaer et sents i voltat dels objectes que més t’ajuden a expressar adretament. Després venen els lectors amb qui més confies per saber si el manuscrit obre qualque porta per tafanejar per l’espai que clou o en tanca; o ho tanca tot. I
La maleïda guerra d’Ucraïna i el conseqüent èxode de més de tres milions i mig de persones –fins ara- ha provocat arreu d’Europa una allau aclaparadora de suport a aquests refugiats. Des del primer moment, per iniciativa pròpia o coordinadament, els recapte de tot tipus de material d’emergència es va fer arribar a Ucraïna. De
Les tortugues deixen la hivernació i ho fan tastanejant, com quan hom s’aixeca en haver dormit arreu un bon grapat d’hores: pensant-se que el seu cos està fet d’aire, li costa mantenir l’equilibri i obrir suficientment els ulls per evitar topades o travelades. En el cas de les tortugues el trontoll no és tan escandalós,
Avui, i des de fa 30 anys justs, se celebra el Dia Mundial de l’Aigua, instituït per l’ONU, amb la intenció de conscienciar-nos de la greu crisi mundial de l’aigua (prop de 2200 milions de persones malviuen sense accés a l’aigua de boca) i de l’apressant necessitat de prendre les mesures necessàries per tal que
Hi ha festes sorpresa, per ventura la majoria, que no ho acaben sent perquè de bocamolls el món i l’infern en van plens. No obstant, escadusseres vegades, l’objectiu es compleix i a l’homenatjada o homenatjat li calen uns quants pessics per assegurar que el sarau no és cap miratge i ella o ell és l’objecte
La vida no té espera, pensa el pare tot mirant com son fill puja apressat al tobogan com si ascendís al cim més alt de la terra. Mira amunt, la criatura, no mira on posa els peus, no tem les passes en fals ni el cansament de l’ascensió. L’empeny tan sols el goig que sentirà
Més de quatre-cents anys al voltant d’una taula, quatre anys el menut, vuitanta-nou la venerable. Només hi falta la mar per fruir de l’albaïna que més s’anhela. S’imposen els ulls més tendres i la dispersió entendridora de la més gran. Només hi manca una ària barroca per exaltar la calidesa, que es plany de la
Ara que tot és guerra, angúnia i fàstic. Ara que els miserables decreten l’horror i armen la feredat. Ara que ens rebolcam en l’oprobi i ens omplim de vergonya. Ara que el crit no eixorda, Felícia Fuster segueix dient: Que poca cosa és tot. I jo voldria ser mar, donar-te, pinyó madur, la vida, en
Contava ma mare que no vaig haver de menester ningú, per néixer; que me vaig avançar a la comare, a qui havia anat a cercar mon pare. Per paga, vivíem a Ca na Vidre, una casa tan encantadora com encimbellada que, per arribar-hi, exigeix molts d’alens espessos. Amb mi i ma mare hi havia les