Segur que molts us n’haureu adonat. Cada dia 14 apareix a la secció de necrològiques de La Vanguardia (i em sembla que també a El Periódico) una esquela molt especial. De les que no passen desapercebudes. Per comptes de la creu o altra simbologia religiosa l’encapçalament és el logotip que il·lustra aquest apunt. A sota
Cada vegada tinc més clara l’abismal diferència que hi ha entre el que coneixem com opinió pública i l’opinió publicada. Entre el que la gent pensa realment i el que ocupa de manera majoritària els espais informatius. Jo no sóc periodista però no per això deixo d’imaginar-me el difícil que pot arribar a ser omplir cada
La d’avui no és la primera vegada que parlo de Salvador Sostres. Tampoc serà la darrera, n’estic segur. Amb aquest xicot em passa una cosa molt curiosa: sóc incapaç d’escatir fins a quin punt en tot el que exposa en els seus articles hi ha un rerefons d’opinió veritablement sentida o fins a quin punt hi ha només ganes d’escandalitzar al personal.
Tota la vida m’he sentit atret pels quioscos de premsa. I sempre he tingut la sort de tenir-ne un a prop. A la plaça Goya quan vivia amb els pares, a Mare de Déu de Montserrat quan vivíem al Guinardó, ara a la plaça Sanllehí. Una altra sort ha estat que des de fa una pila
Em truca l’amic Salvador per dir-me si vaig veure diumenge passat a l’Avui la que segons ell és la fotografia de l’any. És a la secció de Societat, acompanya la informació sobre la caiguda d’un dels quarts premis de la Loteria a un barri de Mataró i certament és una imatge ben singular. Jutgeu si no;
No voldria per res del món llançar coets abans d’hora perquè potser resulta que és una cosa efímera d’avui només. D’altra banda, demà és un dels tres dies de l’any que no surten diaris i, per tant, caldrà una mica de paciència per demorar vint-i-quatre hores més la comprovació del que diré però el cert és que aquest
Llegeixo a la portada de l’edició del passat dissabte d’El Periódico -aquest graaan diari català- que el dia abans la ministra Carme Chacón es va casar d’incògnit a l’ajuntament d’Esplugues de Llobregat. El diumenge l’esmentat diari ens va fer descansar. O no del tot perquè, de fet, ens explicava -a la portada també, és clar- que
A part de ser l’autor d’un divertit llibre que es diu "Criatura i companyia" (La Campana), guanyador del premi Pere Quart d’humor i sàtira de 1999, Carles Capdevila és el director i el conductor del programa dels diumenges al matí a Catalunya Ràdio "Eduquem les criatures".Per donar una idea del seu nivell de qualitat i interès només diré
Quan es combinen amb l’atzar són francament curiosos, els mecanismes del record. Fa un parell de setmanes m’arribava la notícia de la concessió per part del Ministeri de Cultura del Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil 2007 a Jordi Sierra i Fabra (vegeu aquí). I fa molts pocs dies vaig saber que a mitjans de
La notícia corria des de fa dies "sotto voce" però ara ja és oficial i definitiva: després de quasi dotze anys al front de l’Avui Vicent Sanchis deixa la direcció del diari i a partir de demà serà Xavier Bosch, periodista i escriptor (vegeu aquí què en diu el "Qui és qui"), qui agafarà el relleu. Com ja vaig escriure
Dues notícies que llegeixo al diari d’avui mentre sóc a l’ambulatori esperant que em facin la recepta per a les pastilles contra el colesterol. La primera (vegeu-la íntegra aquí) és que el fill de Gaddafi -el Guia de la Revolució de Líbia- reconeix ara que els sanitaris búlgars que varen estar vuit anys en captivitat acusats
Una de les feines obligades després de dues setmanes lluny de casa és el repàs del que han dit els diaris. Una feina en la qual ara mateix estic immers i que em permet contemplar coses tan curioses -que m’abstinc de comentar perquè no cal- com les valoracions que el dijous 2 d’agost feien dels resultats del Festival Grec de Barcelona. (n’hi
(la sèrie comença aquí) Ho dic tal com ho sento: si el meu nom té alguna petita rellevància en el món de la literatura catalana actual no tinc cap dubte que ho dec a la meva presència en el suplement de Cultura de l’Avui. Tot el que faig o he fet ha vingut després i gràcies
La notícia jo la coneixia des de fa unes setmanes però no m’havia semblat correcte dir-ne res fins avui que ja s’ha fet pública: després de divuit anys David Castillo deixa la direcció del suplement cultural del diari Avui. Un fet que em sembla prou important com perquè no passi desapercebut entre l’allau de notícies i calamitats que cada dia
Ni en els meus somnis més delirants podia imaginar que l’apunt del diumenge passat en el que reproduïa fragments d’un article de les pàgines salmó de La Vanguardia sobre els músics al carrer (vegeu aquí) de la ciutat de la perpètua samba aplegaria tants comentaris de suport com els que m’han arribat a la bústia o personalment des