Totxanes, totxos i maons

A part de ser l’autor d’un divertit llibre que es diu "Criatura i companyia" (La Campana), guanyador del premi Pere Quart d’humor i sàtira de 1999, Carles Capdevila és el director i el conductor del programa dels diumenges al matí a Catalunya Ràdio "Eduquem les criatures".
Per donar una idea del seu nivell de qualitat i interès només diré que si la direcció de Catalunya Ràdio continués en mans de la senyora Montserrat Minobis -una dona que va demostrar a bastament ser més letal que una piranya en un bidet- no duraria ni tres setmanes en antena. Se m’entén, oi?  (n’hi ha més)

Ahir, com cada dimecres, Capdevila publicava el seu article setmanal a la darrera plana de l’Avui i val a dir que no és pas aquesta la primera vegada que destaco les coses que escriu. Busqueu, si no, en el meu apartat "Per a la carpeta dels retalls".
L’article -titulat "Mínim esforç" m’ha semblat tan digne de remarca que, per facilitar-ne al màxim la lectura he preferit reproduir-lo íntegrament per comptes de copiar-ne un paràgraf i posar un enllaç al text íntegre en la versió digital del diari. 
Aquí el teniu. Llegiu-lo amb calma i ja m’ho sabreu dir:

"MÍNIM ESFORÇ

Quan des de l’escola arriben males notícies tots reclamem la solució miraculosa: "la cultura de l’esforç". I ens esforcem a repartir culpes, tot cultivant l’autèntica cultura de moda: esquivar responsabilitats.

1. El que passa més gana s’esforça més. No ho fa per cultura de l’esforç, ho fa per cultura de supervivència. Per això diuen que surten futbolistes millors de països on hi ha misèria, i per això quan ja van tips se n’atipen, d’esforçar-se.

2. És perillós caure en el parany de la nostàlgia que ens paralitza. "Abans sí que educàvem en l’austeritat". Els que van ser pares sense tenir ni un cèntim no tenien alternativa. Ara hem d’aprendre a dir que no quan el sí és possible, a dir "et menges això o res" sabent que la nevera és plena.

3. És igualment perillós caure en el plany frustrador. Educar ara és més difícil, però no impossible. Abans era més fàcil dir que no, però a canvi d’aquesta facilitat passaven misèria. Si poguéssim triar quan néixer, no triaríem fer-ho ara? I com que, a més a més, no ho podem triar, deixem-nos de romanços, arremanguem-nos i intentem-ho fer bé avui, que casualment és quan ens toca.

4. Cada minut que els pares dediquem a donar la culpa als mestres, a la societat, a la tele o al sistema, fins i tot quan tenim raó, és un minut que podríem dedicar a fer la nostra feina millor, que no és que n’anem sobrats, de temps. Tants anys de reclamar drets ens fan oblidar el deure essencial de qui els va parir, el deure de marcar-los límits i prioritats, preparar-los per assumir la frustració de no tenir-ho tot i fer-los entendre de forma didàctica, o pràctica, la diferència entre pencar i ser un penques.

5. L’esforç de dir a un jove de 16 anys que per Setmana Santa, Nadal o l’estiu haurà de treballar només el fan les famílies que necessiten els diners, o sigui que en realitat no és que s’hi esforcin, ho fan per força. Des de la sort de no necessitar-ho, ¿tant d’esforç suposa fer-ho per tenir-los ocupats, perquè valorin el que costa guanyar diners, perquè celebrin la sort de poder estudiar i de passada respectin la gent que fa aquesta feina de cambrer o dependent tot l’any, en lloc de tractar-los amb menyspreu?

Postdata. Per cultivar l’esforç cal que aquest tingui recompensa. Els que es van esforçar per fer president Zapatero perquè ens aprovaria l’Estatut que volguéssim, veuen que s’acaba la legislatura i ara ens diuen que si ens esforcem perquè torni a guanyar Zapatero, al final potser el tindrem. Per tenir la meitat de l’Estatut que volíem ens haurem d’esforçar el doble. Això sí que és cultivar la cultura de l’esforç, la resta són punyetes."

És savi, en Capdevila…