Totxanes, totxos i maons

Tota la vida m’he sentit atret pels quioscos de premsa. I sempre he tingut la sort de tenir-ne un a prop. A la plaça Goya quan vivia amb els pares, a Mare de Déu de Montserrat quan vivíem al Guinardó, ara a la plaça Sanllehí.

Una altra sort ha estat que des de fa una pila d’anys treballo a la Rambla i a tocar del despatx tinc el que no dubto a qualificar com el quiosc més ben assortit de tots els que hi ha entre la plaça de Catalunya i el Portal de la Pau (*), a tocar del monument a Colom. Una zona, per cert, plena de quioscos que estan magníficament assortits.

A força de tafanejar tants anys pels quioscos he anat desenvolupant un sisè sentit que m’ajuda a detectar amb un simple cop d’ull les novetats que em poden interessar. I comprar-les, és clar. Més d’una vegada he pensat que el dia que jo ja no hi sigui si algú s’entreté a remenar les nombroses carpetes i caixes d’arxiu que ocupen els armaris de casa podrà seguir perfectament la meva biografia sentimental: Fotogramas, Destino, Disco Express, Vibraciones, Arreu, Canigó, Triunfo, La Calle, Salut les Copains, Rolling Stone, Lletra de Canvi, Por Favor, Gaceta Ilustrada, Mundo Joven, El Víbora, Cairo (col·leccions completes en alguns casos, números solts especials en altres)… i m’aturo aquí per no allargar innecessàriament l’apunt.

Quan una revista m’interessa miro de seguir-la fidelment. Des de fa una pila d’anys sóc comprador d’El Temps. I gràcies a la meva feina a la Rambla i a la meva tirada a matinar crec que puc assegurar que n’era el primer comprador a Barcelona: el dilluns cap a dos quarts de vuit del matí ja la tenia dins la cartera. El mateix em passava amb la revista Enderrock: arribava el 3 o el 4 de cada mes i de seguida la comprava (ja sé que aquestes darreres frases les he escrit amb els verbs en temps passat; de seguida explicaré el motiu).

Amb aquests antecedents a ningú li estranyarà si dic que sóc bastant refractari a subscriure’m a publicacions perquè, a diferència dels diaris que quan surto de casa cada matí ja són damunt del taulell de la portera, la distribució a subscriptors de revistes setmanals o mensuals és un veritable calvari. Vull dir que no hi ha res que em rebenti tant com veure que el quiosc ja té una revista que, amb sort, m’arribarà a casa amb quatre o cinc dies de retard, si és un setmanari, o amb setmana i mitja si és de periodicitat mensual.

En aquest sentit he de dir que la revista Serra d’Or és exemplar ja que, pel que em va explicar l’enyorat Jordi Sarsanedas quan n’era el redactor en cap, la primera tirada va directa als subscriptors i així el decalatge amb l’arribada a les llibreries és pràcticament nul. Per això fa molt temps que sóc subscriptor de Serra d’Or.

Fa un parell d’anys vaig decidir subscriure’m a Enderrock i de seguida me’n vaig penedir perquè entre la data que la veia al quiosc i la que m’arribava a casa podien passar ben bé dotze o quinze dies. La gentilesa del director, l’amic Lluïs Gendrau, va fer que el meu problema particular es resolgués i per això hi continuo subscrit tot i que sóc conscient que el fons de l’assumpte continua latent.

A finals de desembre vaig decidir donar suport a El Temps i a tot el que representa d’una manera més solemne que la de la meva fidel compra setmanal i m’hi vaig subscriure. Lamento dir que ja me’n penedeixo perquè la revista que arriba al quiosc el dilluns, o el dimarts com a molt tard, a casa meva no arriba fins dijous o divendres.

En una revista mensual com Serra d’Or o Enderrock o de periodicitat més dilatada -com Els Marges, Transversal o Caràcters de les quals sóc també subscriptor- una demora d’una setmana té una importància molt menor que una demora de quatre dies en un setmanari. Poso l’exemple del darrer número d’El Temps: des del dimarts molts mitjans es feien ressò del treball que s’hi publicava sobre la possible carrera política de Jan Laporta quan deixi la presidència del Barça… I jo esperant com un imbècil fins al divendres que és quan em va arribar l’exemplar.

Subscriure’s a una publicació és un acte de confiança del lector que ara com ara trobo que no és compensat de manera recíproca per la publicació tret del petit descompte econòmic que comporta. Potser tot plegat no és tan greu com jo ho pinto. D’acord, sóc una mica raret. Però, oi que m’enteneu?

——————————————————————————————-

FERRAN TORRENT: M’he passat el dissabte llegint “Només socis”, la nova novel·la de Ferran Torrent que es posarà a la venda els primers dies de febrer i he de dir que m’ha semblat una magnífica novel·la. L’argument és una continuació de “Judici final”, el llibre anterior, i aplega Toni Butxana i l’excomissari Tordera amb els germans Josep i Ferran Torres que ja coneixíem de “Gràcies per la propina” i “La mirada del tafur” en una trama marcada pel desig de venjança del magnat Joan Lloris -conegut de l’anterior trilogia sobre l’actualitat valenciana- i que, tot i tancar-se de manera ben rodona, deixa algunes pistes per pensar que la història i els seus personatges podria tenir una continuació.
Un consell: mentre espereu que es publiqui “Només socis” repasseu “Judici final” i així tindreu frescos els antecedents d’aquesta nova història de Torrent. I si us interessa l’ofici d’escriure agafeu paper i llapis per prendre notes i fixeu-vos en els diàlegs: en la utilització d’aquest recurs literari no dubto gens a qualificar El Tigre de Sedaví com un autèntic mestre. El número u.

——————————————————————————————-

(*) A propòsit del Portal de la Pau no em sé resistir a la temptació d’explicar una anècdota que fa uns dies em va comentar l’escriptor Miquel de Palol. Sembla que el nom original d’aquesta esplanada on hi ha el monument a Colom i l’inici de la Rambla era “Portal del Pas” ja que justament allí va ser on es va obrir una porta d’accés a la muralla l’any 1850. A principis del segle XX i amb la muralla ja enderrocada, la gent va anar deformant el nom fins a transformar el pas en pau. El Nomenclàtor municipal de 1980 no dóna gaires detalls però el de 1996 explica que va ser una referència dels ciutadans a la pau que va portar el Marquès del Duero, Capità General. A mi, però, m’agrada més la versió de l’amic Palol…