Totxanes, totxos i maons

Segur que molts us n’haureu adonat. Cada dia 14 apareix a la secció de necrològiques de La Vanguardia (i em sembla que també a El Periódico) una esquela molt especial. De les que no passen desapercebudes.

Per comptes de la creu o altra simbologia religiosa l’encapçalament és el logotip que il·lustra aquest apunt. A sota un nom i dos cognoms en lletres grans: Manuel Martínez Calderón.

I més avall un parell de frases més: “Siempre seremos cuatro”, destacada en negretes, i “Falleció en Barcelona el 14 de mayo de 2001”.

Aquest ritual es repeteix cada dia 14 sense interrupcions. Només amb una excepció: el 14 de maig -aniversari del traspàs- l’esquela es transforma en un recordatori amb els mateixos mots i elements gràfics però a pàgina completa, cosa que crida encara més l’atenció.

Demà és 14 de maig -cada any m’anoto la data a l’agenda- i espero, per tant, veure una vegada més aquest curiós i singular recordatori sobre les interioritats del qual no sé res però que intueixo que preserva una història tendra i plena de complicitats.

Una història que, de fet, només coneixen plenament els supervivents d’aquests “cuatro” (la muller? els fills? els germans?) que malgrat el pas del temps un bon dia es deurien conjurar per demostrar una fidelitat i una estimació mútua que, si més no, commou.

D’altra banda, pels qui, com jo, hem treballat en el ram de la construcció aquest logotip no ens ha de ser gens desconegut. Correspon a una empresa que en els seus inicis es deia “Derribos Martínez” (parlo de finals dels 60 i dels primers anys 70) i que poc després es va convertir en “Enderrocs Martínez” alhora que en la seva imatge de marca s’hi incorporaven els colors de la senyera.

Vaig conèixer de prop l’etapa “Derribos”. Era una empresa petita de caire familiar -crec recordar que la portaven dos o tres germans Martínez- amb mitja dotzena de camions i una pala excavadora a tot estirar. Després vaig ser testimoni més llunyà del creixement de l’empresa i quan jo vaig plegar de fer cases, l’any 1980, ja era la capdavantera en el sector dels enderrocs i les excavacions. Gairebé un imperi. Si més no a Barcelona.

Algú m’ha dit que una branca familiar es va dedicar al negoci dels jocs recreatius: escurabutxaques, bingos… Pot ser veritat. Però aquí jo ja em perdo.

Prefereixo quedar-me amb la idea que em sembla que hi ha darrere d’aquest “Siempre seremos cuatro”. És bonica i entranyable.

(I si algú coneix la història i me la vol explicar que no se n’estigui (*). Prometo escriure, si s’hi escau, un altre apunt sobre el tema)

—————————————————————————————–

(*) Feu clic damunt del “jotajotai” que trobareu sota el títol de l’apunt i allí trobareu la meva cara i el meu correu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!