Totxanes, totxos i maons

Ni en els meus somnis més delirants podia imaginar que l’apunt del diumenge passat en el que reproduïa fragments d’un article de les pàgines salmó de La Vanguardia sobre els músics al carrer (vegeu aquí) de la ciutat de la perpètua samba aplegaria tants comentaris de suport com els que m’han arribat a la bústia o personalment des de poca estona després que el pengés en aquest Bloc.  (n’hi ha més)

De tot el que se m’ha dit i explicat aquests dies destacaria el testimoni de la Jordina, veïna de la zona propera al Parc de la Ciutadella, que em diu que després de molta brega i nits de poc dormir la gent de la zona va aconseguir que l’Ajuntament habilités una zona pels tocatimbals a prop del Sot del Migdia de Montjuïc i que els primers dies de la prohibició una colla de desaprensius es va dedicar sistemàticament a buidar per terra el contenidors d’escombraries del veïnat al carrer. "No dic que fossin els mateixos músics, que consti. Però ja és coincidència, no?", em diu.

Un altre testimoni que em sembla interessant de reproduir és el que m’envia en Jaume: "Després de viure cinc anys a Gràcia, al bell mig de "la diversió i la diversitat", em vaig cansar que es pixessin a la porta de casa, de la música a tot volum, dels cotxes mal aparcats, dels "okupes" i de veure un munt de gent "cool", "guai" o com dimonis es digui envaint-ho tot. Vaig deixar la cosmopolita Gràcia per mudar-me a un barri treballador (Sant Andreu) on els veïns després de la feina fan una volta pel carrer gran, prenen una cervesa, a l’hora sopar se’n van cap a casa i quan toca anar a dormir dormen. Cada dia sóc menys cosmopolita i modern i més "provincià".

Sense comentaris.

Pel que fa a l’invent del "bicing" dia rere dia es demostra allò que deia Nèstor Luján en un dels seus llibres més celebrats: "La Rambla fa baixada". És a dir, que cada vegada observo més usuaris del "bicing" fent esses i traient el fetge per la boca quan circulen per la calçada ascendent de la Rambla i de la Rambla de Catalunya. Dues vies amb una rampa quasi imperceptible de tan suau que sembla però que seguit seguit trenca les cames dels qui s’han cregut la conya municipal que aquesta ciutat té la mateixa orografia que Amsterdam.

Això en el millor dels casos, perquè l’altra solució que cada vegada adopten més els bicingaires que van justets de forces és deixar de jugar-se la pell entre els cotxes… i enfilar-se a la vorera a fer eslàlom amb els vianants.

Sense comentaris.

I acabo ja aquest apunt -que sens dubte incrementarà la llista de fans meus entre la modernor del país- amb un toc tendre, que ja toca. Resulta que des de fa unes setmanes vaig pel món amb un nas de pallaso a la butxaca. Un nas que em col·loco alguna vegada quan estic aturat davant d’un semàfor amb el casc alçat i veig alguna criatura petita que travessa i se’m queda mirant.

Passa sovint, això que se’t quedin mirant els menuts. Deu ser per l’embalum del casc, pel color vermell de la  meva Vespa o perquè, senzillament, els fem gràcia. O així ens ho sembla a l’A. i a mi que ja comencem a formar part de la penya dels avis encara frustrats. Generalment els menuts van asseguts en el seu cotxet i a mesura que avancen es van girant per no perdre’t de vista. Va ser en una d’aquelles situacions quan vaig pensar què passaria si tingués a mà un nas vermell de pallasso per posar-me’l ràpidament i veure’n la reacció.

No cal dir que les tres o quatre vegades que ho he fet he triomfat i la criatura s’ha quedat de pedra. Una nena que plorava va aturar en sec el marraneig i una altra em va dedicar una mirada de sorpresa i meravella que encara recordo.

En fi… la imatge que il·lustra aquest apunt és una mostra de com es pot utilitzar d’altres maneres aquest nas vermell de pallasso que ara ja no m’abandona mai. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!