M’adono que en el meu comentari d’ahir vaig cometre una inexactitud. Quan em vaig referir als polítics com aquells personatges que mai admeten haver reculat quan analitzen els seus resultats electorals no vaig pensar en un altre gremi que també excel·leix en això d’estar convençut que mai no l’erra i que els equivocats són els
Com cada dilluns des de fa una pila d’anys a quarts de vuit del matí he comprat en el quiosc de la Rambla que tinc a tocar del despatx l’exemplar acabat de sortir d’impremta de la revista El Temps. I com cada dilluns he pogut comprovar una vegada més el fet miraculós (digne de ser estudiat a les
En la premsa d’avui detecto una curiosa coincidència a l’hora de titular les crítiques a l’òpera “Gaudí”, de Joan Guinjoan i Josep Maria Carandell, estrenada abans d’ahir al Liceu: “Gaudí, el turment i l’esquerda” (El Punt), “Una ópera con grietas” (El País) i “L’arquitecte esquerdat” (Avui). Si a això hi afegim que El Periódico titula
L’amiga que diu que m’aprecia molt i que dies enrere va ser protagonista d’aquest Bloc m’envia un e-mail acusant rebuda del meu comentari sobre Salvador Sostres i afegint-hi de passada unes quantes coses més… (n’hi ha més) En el seu missatge em diu exactament això: “Jotajota: no m’has fallat. Sabia que ets home de
Morbo, escàndol, vergonya aliena, “Escric molt bé”, pebrots, malastrugança…. en resum: Salvador Sostres. Els interessats pel desenvolupament d’aquest glossari ho tenen fàcil: només cal que activin l’opció de llegir la resta de l’article que hi ha justament aquí sota. Fins ara mateix, doncs. (n’hi ha més) * Morbo: El secret de l’èxit del “fenomen Sostres” rau, al
1a) Encara que de vegades ho sembli, ABC no vol dir Atacamos Brutalmente Cataluña. 2a) Tampoc significa Ahora Buscamos Consenso, encara que recentment hagin canviat de director. 3a) Curiós exemple de paradoxa, l’ABC: té un magnífic suplement cultural. 4a) Les necrològiques de l’ABC. Rara és la setmana en la que no hi surt un tinent coronel, una
El 31 de juliol aquest Bloc, sempre benintencionat i innocent, es feia ressò d’unes al·lusions que Alfons Quintà -chevalier servant de causes perdudes i, hélas!, enfant terrible del periodisme català- havia deixat anar en la seva secció diària a l’Avui. Unes al·lusions que, de manera no gaire subtil per cert, deixaven entendre que potser després de
Dies enrere el cronista Desclot es feia ressò en la seva columna de l’Avui d’un incendiari article contra els catalans a propòsit de l’adhesiu de l’ase que algú havia vist publicat a La Gaceta de Salamanca i al diari El Mundo. L’endemà mateix, però, el mateix cronista va haver de plegar veles en aquest article ja que s’havia demostrat que
Mesos -gairebé anys, vaja- fa que es parla de la possible compra del diari Avui per diversos grups del món de la comunicació. Anys -lustres, gairebé- fa que es parla del deute de Premsa Catalana, S.A. amb la Seguretat Social. (n’hi ha més) Amb el canvi de règim -aquí i allí- sembla, però, que s’ha