Totxanes, totxos i maons

Cada vegada tinc més clara l’abismal diferència que hi ha entre el que coneixem com opinió pública i l’opinió publicada. Entre el que la gent pensa realment i el que ocupa de manera majoritària els espais informatius.

Jo no sóc periodista però no per això deixo d’imaginar-me el difícil que pot arribar a ser omplir cada dia la graella informativa amb notícies suficientment consistents per justificar l’espai que se’ls dedica i, alhora, suficientment llampants com per captar l’atenció i la fidelitat del públic. Això fa que moltes vegades passi per notícia persistent allò que, com a molt, mereixeria acaparar l’atenció de la gent un parell de dies i prou.  (n’hi ha més)

Posaré tres exemples. Quan va entrar en vigor l’euro -crec que va ser l’any 2002- durant vint o vint-i-cinc dies de gener tots els mitjans dedicaven un espai notori a explicar-nos amb quina proporció la gent bescanviava als bancs les antigues pessetes per la nova unitat monetària. ¿De debò ens importava tant als ciutadans l’evolució d’aquestes xifres? Juraria que més enllà del quart dia gairebé a ningú.

Més cap aquí, quan es va implantar el carnet per punts, vàrem tenir una ració similar: els nostres periodistes van considerar que l’opinió pública necessitava conèixer detalladament cada dia quants conductors enxampaven amb infraccions penalitzades amb pèrdua de punts. Així ens hi vàrem estar ben bé un parell de setmanes.

I ara mateix patim una passa similar. En aquest cas és el nombre de conductors que els agents de l’autoritat atrapen conduint sense carnet des del passat dia 1. Amb el complement de saber quants d’aquests passen a judici ràpid i el corresponent detall de les multes i els dies de treball comunitari que els imposen. Algú pensarà que tot plegat deu formar part d’una catequesi oficial no escrita encaminada a acollonir el personal a base de penitències en costelles alienes. Catequesi molt pròpia, d’altra banda, dels règims que ens governen. Aquí i allà.

Potser sí que hi ha alguna cosa d’això -certament el nivell de la nostra classe política no dóna per a gaire més- però jo més aviat m’inclino a atribuir la moda al perfil gairebé pla d’una bona part dels periodistes que tenim en actiu i dels que surten cada any de les facultats.

Aquesta dimensió espúria del que coneixem com opinió publicada deu ser una de les raons de l’èxit dels Blocs i d’altres plataformes d’expressió individual que la xarxa fa possible i que dibuixen d’una manera molt més fidel el retrat de l’opinió de la gent. La veritable opinió pública, vaja.

Malgrat els polítics i els periodistes, per aquí sí que avancem…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!