El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquesta setmana va fer 40 anys que el món va perdre la tendra creativitat d?un gegant. La presència física del qual es desfeia entre els llençols d?un Hospital de Long Island. Segons diuen alguns biògrafs, la seva fuga va ser causada per l?excés d?alcohol i heroïna. Era el 17 de juliol de 1967. El mateix any que naixia un altre gegant del jazz: En Xavi Maureta. Qui, per cert, actua aquest cap de setmana a la Plaça Reial.

Carrer 43 de Nova York. Xafogós estiu del 2001. Capvespre
Aquell primer estiu a Nova York s?estava acabant. Feia tant sols un parell o tres de dies que m?havia trobat amb en Jordi i la Imma. Fèiem el relleu. Jo, després d?un mes a la ciutat, tornava cap a Barcelona. Ells es quedaven encara uns dies a Nova York.

Vam entrar al Birdland quan la Karrin Allyson entonava el primer tema del seu darrer àlbum. A la bateria, hi havia en Lewis Nash. El coneixíem de referències. En Xavi n?havia estat alumne durant una temporada i aquest nom, ens havia fet acostar a un dels locals de jazz més turístics de la ciutat dels gratacels.

Aquell vespre vam poder gaudir d?un munt de versions de temes d?en John. La sala era plena i, nosaltres, havíem hagut de quedar-nos a la zona de bar, però ens ho passàvem bé. La pesada sensibilitat del geni s?acoblava a la perfecció amb la sensual veu de la deessa.

Aquesta setmana en Trane hagués complert 81 anys…

Moltes felicitats, John!
Els pirates encara et recordem:

– Uff, mama. Que no arribarem mai a la vall de les pastures verdes? –diu el pollí a l’euga que, de tant en tant, l’empeny amorosament amb el musell perquè no s’aturi i segueixi muntanya amunt.

Pel nounat pollí tot és nou, és la primera vegada que el menen cap a la muntanya de Rojà. De fet, deu ser la primera caminada que fa el nostre jove protagonista. Ara, després d’aturar-se a veure l’aigua del torrent de la Font de Fra Joan, el camí s’enfila fort cap al coll de Pal. El pollí no es queixa, però està cansat. I es que puja de Molló!

És dissabte al matí i el ramader i la seva filla porten tres eugues i un
parell de pollins cap a les pastures del Conflent que els foren
reconegudes per les Actes del Tractat dels Pirineus. Aquell Tractat
que, l’any 1659, cloïa la Guerra dels Segadors i deixava molts pobles i
ciutats sota el governament del Regne de França, va mantenir les
tradicionals pastures del municipi ripollès.

Arribem al coll de Pal, a les envistes de la Font del Tec i de les
màgiques esquerdes de Rojà, i el ramader i la pubilla que menen els
cavalls s’aturen a fer un mos.

– Ja n’és hora – pensa el pollí, tot ajaçant-se a l’herba d’aquest coll.

La gran transhumància del bestiar de Molló es va fer el dimarts, dos
dies després de Sant Joan. Però el nostre protagonista encara era a la
panxa de sa mare i van haver de retardar la sortida. Gràcies a
aquesta feta, me’ls he trobat amldant per recuperar el ramat. El nostre protagonista, com a molt, té
quatre dies! No és estrany, doncs, que, en aturar la marxa, s’ajagui a
terra i amagui el cap en l’ombra d’una roca propera. La mare, l’euga,
no es mou del seu costat, amb el cap alt, amatent a qualsevol senyal de
perill.

De cop, baixen tres “corre-camins” per la banda del Roca Colom i van
directe als cavalls. Dos d’ells ja se separen del grupet. El pollí ja
s’aixeca. El pastor no renega, però pren el llaç i s’apropa als cavalls
que s’allunyen i lliga al cap del grup. Un lligat, tots el segueixen.

Els “excursionistes” parlen amb el pastor i aquest, que
demostra més senderi que els nouvinguts, els respon amablement a les
seves preguntes. No paga la pena emprenyar-se, la molèstia ja és feta.
Els “esportistes” ja enfilen el camí del Costabona. El perill s’alleuja.

Passat l’ensurt, el pollí té gana i mama de sa mare que l’acull
dolçament. És hora de fer camí, rodejar la capçalera del Tec sense
perdre alçada i prendre la porta de la muntanya de Rojà. Quina
meravella!

– Mama, mama. Goita quants cavalls! – diu el pollí aixecant el cap per veure aquell bé de Déu de bestiar a la plana llunyana.

A la vall hi ha molts veïns de Molló. Se senten crits i xiulets i
renills de cavalls a la carrera. Els esquellots dels èquids ressonen per
tota la vall i jo, me’ls miro embadalit, assegut en una roca d’aquesta
màgica carena.

Una nova vida, la primera visita a la muntanya de Rojà, als pasturatges
que els ramaders de Molló serven des de temps immemorials.

A valgut la pena fer la caminada fins aquestes estribacions. De ben
segur que, aquest estiu, tornaré a donar una volta per aquests verals
i, des de la distància, intentaré escatir el nou amic que em va
ensenyar camins de transhumància, que em va mostrar el sabor de la
muntanya, que em va fer veure la veritable natura de les pastures i
d’un Pirineu sense fronteres, un Pirineu de germans.
_________________________________________________________________

“A finals de juny, per Sant Joan, els ramaders de Molló fan la
transhumància del bestiar equí i boví, des del nucli de Molló i fins a
la muntanya de Rojà (pròxim al massís del Canigó, a la comarca del
Conflent), on aquests conserven els drets de pastura, reconeguts per
les Actes del Tractat dels Pirineus (1659). El bestiar passa els mesos
de juliol, agost i setembre en aquesta muntanya nord-catalana, vigilats
pel Cisco del Carol, un veí de Molló de més de vuitanta anys, que
segueix la tradició de custodiar el bestiar durant els mesos d’estiu.
Aquest passa els tres mesos en un refugi situat a la mateixa muntanya
de Rojà, completament sol, i vigila i es preocupa del bestiar que els
ramaders de Molló hi han deixat.”
(Font: Memòria explicativa tria de Mulats d’Espinavell)

Quan les víctimes són considerades botxins, val la pena donar un cop d?ull a la història:

Si no veus la pantalla, accedeix aquí:
Montjuïc, 2 de juliol de 1977: 150.000 persones.

Massa potència potser? Qui va inventar-se el cas Scala per fer-los callar?

En Jofre no ho enten. Sempre ha volgut viure de l’escriptura, però no te esma per voltar la llengua. No sap prou de lletra i tothom li recorda i el tusta per aquest fet.

En Jofre està cansat. Cansat que li diguin que ho fa tot malament. Ell s?ho creu i pateix. Pateix sempre que li recorden que no sap fer res de res. De fet, pensa que la vida moderna és lleugera i que ell és massa pesat, massa profund per un món tant i tant làs.

En Jofre viu d?un banc. Sap que, poc abans de morir-se, quan ja sigui vell i no tingui forces, aquell tros de món particular serà ben seu. Ara, però, engreixa un sistema que, si ell pogues, titllaria de podrit i barroer. Però no te esma per fer-ho. De fet, no li agraden les cotilles estètiques i filosòfiques d?aquells que s?oposen a aquest món d?ara.

En Jofre diu que no te sort amb les mosses, però sap que no és això. Recorda anys massa joves i l?amor no admet idealismes passats. Cerca en elles la imatge que es va construïr del seu primer amor i no es pot viure en el món dels records.

Em Jofre es rebela en la intimitat. Ho fa com molts d’altres. A vegades, no fa una cosa per rebelia, però tan sols és un joc pervers que acaba per retornar-li amb escreix.

ENFURRUNYAR v. tr.
Irritar sordament; posar de mal tremp; cast. enfurruñar.
Ses teues paraules em revoltaven; estava tota enfurrunyada i m’enfurrunyava més, Ruyra Pinya, ii, 196.
Diccionari català – valencià – balear

No fa massa, hom va tenir la bona pensada de definir el caràcter de l?autor d’aquest bloc des de la seva òptica urbana i aparentment cosmopolita de la persona en qüestió. Atenia més a les conseqüències que no pas a les causes d’una resposta, mirava la febre i actuava sobre la febre i no sobre la causa vírica producte d’aquesta situació. Quantes vegades succeeix això en tants i tants àmbits de la vida?

Més enllà de molestar-me el fet en sí, em va fer pena. Em va fer pena la lectura d’una situació generalitzada i la impossibilitat manifestada d’enfilar el camí dels remeis necessaris per redreçar la situació. I no em va molestar gràcies, com sempre, a les caminades i la lectura. La lectura un d?aquests llibres que et dónen un cop de mà i que tenen la capacitat de concentrar les essències del món en un grapat de fulls impressos i enquadernats.

El que em llençava a la cara en aquella conversa no era un retret personal vers la meva manera de treballar, sinó més aviat era la mostra més evident del divorci existent entre aquells a qui els estudis i el coneixement han afinat la pell i s’han fet una capsa a mida de les seves pors i frustracions d’aquells que encara mantenen l’escalfor de la terra, la valorització de la gent per la gent mateixa i l’amor pel sol gitano i l?ursa maior. És la fina línia que separa aquells éssers que es creuen superiors per llurs estudis i posició social, d’aquells que ho són a peu pla i a la vora el bosc. Entre la por i el valor. Entre els pixafins i els orcs.

L?enamorat de l?óssa major de Sergiusz Piasecki tracta justament d?això, de la vida amb tots els ets i uts enfront de les plàstiques existències irreals de les ciutats (impagable la visió que de la ciutat i els ciutadans mostra el protagonista en visitar Vilnius). I ho fa amb una prosa directe, contundent, esbalaidora, que deixa al lector sense parla i amb el cap ple de les sonoritats de balalaikes i acordions en cabanes vora el bosc.

Malauradament, hom no té els coneixements de polonès necessaris per llegir-ne la versió original, que deu ser força espectacular i directe, i s?ha tingut de contentar amb la versió que quaderns Crema va publicar fa cosa de sis anys. Però l?essència de l?obra sembla mantenir-se en aquesta versió que permet als catalans recuperar allò que tenim de pirenaics, de muntanyencs. Ens permet viure les aventures de l?autor polonès en el nostre país, en la nostra falsa frontera, vorejant les nostra muga, la falsa muga imposada pels estats, però que a banda i banda sempre ha estat punt de contacte.

Creuar la frontera, les fronteres, totes les fronteres i ser capaç de jugar dia rere dia esborrant les falses línies de la nostra ment, com deia Benjamin Franklin, amb passa decidida i ferma. Tenir principis i viure?ls fins les darreres conseqüències. Viure a cor que vols en boscos i fondalades, conèixer el territori natural que, pels pixapins i els toixarruts, és salvatge i perillós, …

Molts dels comentaris de la novel·la que circulen per internet es queden amb la quantitat de vodka que veuen els protagonistes d?aquesta història. Per cert, un relat basat en fets real que va ajudar a passar els anys de presidi del seu autor i el van fer famós arreu del país. Aquells que, anegats per l?alcohol, són incapaços de seguir el fil de la narració i llur significat, mostren un allunyament snob, elitista, urbanita, hipòcrita, fals. L?allunyament que tenen aquells que han convertit la terra, el món aliè a les ciutats, en un territori on encabir-hi totes les seves pors.

Com diu un dels protagonistes del llibre: ?De por i de fred, com més se?n té, més se n?admet? Mentrestant lluny de les ciutats i dels pixafins empolaïnats i porugs segueixen brillant els set diamants de l?Ursa Maior, la mare dels óssos; i les mil cares del sol gitano, l?estimada lluna que té cura de les salvatgines, de les beneurades i plaens bestioles del bosc, d’aquelles que no es deixen vèncer per la irrealitat del món dels humans.

Ara que diuen que hi ha ?menys
dones TIC?, potser és el moment de recordar la bohemia filla del
bohemi, la tormentosa història de l?encantadora de números, les
maravelles d?aquella que va convertir les matemàtiques en poesia i que,
possiblement, va crear el primer llenguatge de programació.

Augusta Ada Byron King tant sols va viure 36 anys, pero ha esdevingut l?heroïna romàntica de les xifres. Possiblement, la societat victoriana i la seva rígida estructura de classes van ajudar la jove anglesa a desenvolupar-se en el món de la incipient informàtica i la sempiterna bohemia. Ada, l?encantadora enclaustrada, va heretar la feblesa del seu pare ? a qui tant sols va conèixer pels seus poemes i les seves cartes-. Una feblesa vital que, com pasa tantes i tantes vegades, empeny els i les genis a un estat de bojeria i malestar continuat. Un estat de rebelia contra tot i de no saber estar quiets que els empeny a l?obscur i sempre tenebrós món de l?alcohol i les drogues. Una afició que ?l?encantadora de números? va completar amb l?esbentrament continuat de cors masculins a través de la lletra escrita. Ada era una impulsiva sentimental en les relacions personals, enamoradissa de mena, estimava i es deixava estimar. Com son pare. Va tenir dos fills i dues filles. Però només una, fruit d?una passional relació esxtramatrimonial, va seguir les passes dels Byron i es va dedicar al món de l?art i les computadores. Fou Scherezada, la partidaria d?aplicar l?anàlisi lògica a la creació artística.

Ada va morir víctima d?un càncer uterí i Scherezada com a conseqüència de la depressió provocada per un món que no l?entenia. Ambdues van morir amb 36 anys, com Lord Byron, el poeta, el pare, l?avi, el referent.

Però que va fer l?Ada per la informàtica? Doncs, escriure les instruccions per al bon funcionament d?una màquina analítica, la de Charles Babbage, que no va veure mai la llum. Seus són, també, conceptes com el conjunt d?instruccions que permeten que d?altres instruccions es repeteixin en un bucle o subrutina o l?invent d?una notació per descriure els algoritmes de la màquina analítica, el que, per molts, suposa el primer llenguatge de programació.

Més informació sobre l?Ada en espanyol a:
– www.laflecha.net/perfiles/tecnologia/ada_lovelace

Més informació sobre l?Ada en anglès a:
– www.agnesscott.edu/lriddle/WOMEN/love.htm
– www.sdsc.edu/ScienceWomen/lovelace.html
– www.ada-lovelace.com
– www.adabyron.org
– www.adapower.com
– www.adahome.com
– www.awc-hq.org/lovelace/whowas.htm

És ben curiosa la manera aquesta que tenen els humans de viure la vida com en Met de Ribes. Sempre riu avall, amb l?aigua al coll.

Com en Met de Ribes tenen poca estona per ser amb la gent. Tant sols el
temps de respondre aquell llagoter ?anar fent? i poca cosa més. I és
que els humans, deuen tenir memòria de peix, perquè sembla que estiguin
dins d?un d?aquests jocs d?ordinador que tant utilitzen els cadells més
joves i somiadors de la raça. Sabeu quins vull dir, oi? Aquells en que
es van passant pantalles i guanyant punts per arribar al final del joc
que no és més que la passa prèvia per començar-ne un altre. Ells fan el
mateix, de nens juguen amb una collada, de joves es busquen en una
altra colleta i així anar reduint i reduint les amistats fins que tant
sols en queden dos, si hi ha prou sort.

I és que la vida dels humans sovint s?acaba d?aquesta manera. Cadascú
té un sol amic o una sola amiga i viuen junts i tenen canalla i envien
el món a pastar fang i tant sols el veuen per una finestra estúpida on
d?altres humans li masteguen el món a la seva manera.

La vida és qüestió de temps. Tothom corre cap aquí i cap allà i no
s?atura a pensar que potser aturant-se i pensant les coses poden
rutllar millor. Però clar, arriba el progrés. S?ha d?anar progressant.
Sense saber ben bé cap a on- Això, aixó és una de les coses més
curioses dels humans. Cap on es progressa aquesta gent? Es pot ser
tecnològic i innovar alhora que respectuós amb el medi ambient? Les
salvatgines no entenem com poden cercar el respecte per l?entorn amb
l?electricitat que necessiten per innovar i utilitzar fòtils
tecnològics. En la seva constant cerca del descans fill de la mandra,
acaben trobant l?estrès i el descans etern abans d?hora.

Fins aquí, ja s?ho faran, no? Però, ondrimes! És que darrera les seves
presses, fins i tot les bèsties acabem patint l?estrès de l?innovador
cosmopolita i tecnològic que lloa xarlatans forans i pretén parlar en
anglès. Com en Met de Ribes, baixen per un riu cabalós que, de ben
segur, l?acaba menant a la mar salada, com a tothom, però potser més
ràpid. Vatua l?olla quina llopada! Quan n?aprenguin, potser serà massa
tard, però clar sent tant joves com són, no entenen d?aquestes coses.
Porten tant poc temps trepitjant terra i se n?han allunyat tant. Si
fins i tot per mirar el temps, utilitzen estris incomprensibles i
simuladors estrambòtics!

Ara estan preocupats pel canvi climàtic i l?investiguen amb màquines
que consumeixen energia, energia que passa per canuts de llum que
substitueixen els arbres, arbres que es menjen contaminació,
contaminació que va amunt i que, ai carai, resulta que és la causa
d?allò que els porta tant de corcoll. Eps! Opinió de cadell de bestiola
estúpida, eh! No sentesim càtedra.

Va. Els óssos som massa mansois. Ja s?ho faran! Jo me’n vaig a
emprenyar les abelles trafegudes i a cardar-lis la mel i que Déu els
agafi confessats.

Mmmmhhh! Això si que és vida.

Bihotz, buztinezko Bihotz

Cor, argilenc cor

Etxe ttiki bat zara

ets com una petita casa

Ahula, hauskorra, lau gelatako

dèbil, fràgil, de quatre habitacions

Lau, lau gelatan Bihotz

les teves quatre habitacions, cor

Zenbat mamu dauzkazun

són plenes de fantasmes

Nola ikaratzen zaren, gauean

que t’espanten en la nit

Gau, gau batzutan Bihotz

Algunes nit, cor

Hautsi egiten zara

et trenques

Lurrera jausi eltzetxo baten gisan

com una guardiola llançada a terra

Bihotz, jausitako Bihotz

cor, cansant cor

Ari zara intzirika

gemegues

Kexu zara, negar zara, oi Bihotz

et queixes i plores, oh cor

Zer, zer diozu Bihotz

De què estàs fet, cor

Ez zaitut konprenitzen

que no puc comprendre

Zure hitza arrotza zait, bitxia

la teva estranya llengua

Zeit, Einsamen Helian

Temps, heliant solitari

Abens grauen flammendes

capvespres grisos, flamejants

Ez zaitut konprenitzen, oi ene Bihotz

que no puc comprendre, oh cor meu

Der Tod ist ein Meister

La mort és un mestre

Und du, zur Linken, du

i tu, tu tan sinistre

Ez zaitut konprenitzen, oi ene Bihotz

que no puc comprendre, oh cor meu

Der, des menschen Sinn

L’esperit dels homes és

Von zweifeln voll

ple de dubtes

Ez zaitut konprenitzen, oi ene Bihotz

que no puc comprendre, oh cor meu

Bihotz, antzinako Bihotz

Cor, arcaic cor

Ez al zara zaharregi

No ets massa vell

Eta ilun, eta itxu, barregarri

obscur, cec, ridícul

Ilun, ez da dena ilun

fosc, no tot és fosc

Begirazazu leihotik

Mira per la finestra

Ikustazu baso hori,berdatzen

Contempla el bosc com reverdeja

Berde, zein berde dauden

Verds, com són de verds

Basoko garo zuhaitzak

Els arbres i les falgueres del bosc

Zein ixil eta lasai, arratsean

Què plàcid i tranquil és el capvespre

Arrats, arrats hontan Baso

Al capvespre, endinsat en el bosc

Hartzazu ene Bihotza

Vell cor

Buztinetik sortua da, zu bezala

Va sorgir de l’argila, com tu

En Jofre portava força dies esgotat. Aquell cap de setmana havia de baixar a ciutat a fer castells, però no li restava ni el més lleu brí d?esma per baixar al cap i casal. Fatigat, s?ho pensà dues i més vegades. Res a fer.

Divendres al vespre, en Jofre va participar en un acte públic a la seva vila adoptiva. Com un membre més de la jove i il·lusionada candidatura municipal, en Jofre havia mirat de desar l?esgotament d?una nerviosa setmana de feina, però no se n?havia sortit prou bé. En Jofre traspuava cansament pels quatre costats i no tenia forces per anar a sopar amb les companyes i els companys d?agrupació local. Tot xino xano, havia tornat a casa amb el cap giravoltant com una baldufa i anant d?ací d?allà per seu terrós laboral sense trobar-ne la sortida: Què feia malament? Quines eren les seves errades? Què el feia acabar fet un pallaringa setmana rere setmana?

Al matí següent, en Jofre es va llevar exhaust. El cap s?havia passat tota la santa nit barrinant feina. Per primera vegada, haver fitxat en plegar, no havia servit per desar les preocupacions laborals a les portes del renovellat manicomi. Una escletxa de lucidesa, però, el va fer sortir de casa. Les cabòries s?entortolligaven al magí mentre les passes el conduïen pel camí de Penedes i els ulls començaven a captar la bellesa del Pirineu proper. Una bellesa que no arribava a escolar-se a la seua ment.

Els lladrucs dels gossos de la casa van deixondir-li les cavil·lacions. Les vaques se?l van mirar mansoies i els eixerits burrets semblava que vulguessin foragitar-li les precupacions del cap amb aquella mirada tant fixa i dolça. En arribar a Santugènia, la feina començava a barrejar-se amb projectes impossibles i alguna que altra escadussera il·lusió fugissera. A les envistes del polígon, les il·lusions i alguna mossa es disputàven el lloc d?honor en la ment conscient d?en Jofre. En passar per davant la Casa Nova de Plantalamor ja era la mossa la que prenia la davantera i les neurones començaven a lligar versos que no veurien mai la llum. Esmaperdut, en Jofre s?atura. Guaita les testes nevades del Pirineu i en recita els noms tot lligant-los amb rimes cantades que no sap d?on li venen.

La menuda capella que porta anys saludant els vianants que arriben a la ciutat de Vic, també el veu prendre el carrer de Sant Francesc. Cases antigues. En Jofre comença a empescar-se?n una d?aquelles de bruixes i bandolers que tant li agraden. Al Pont de Queralt, ja hi veu passar un monjo amb una ase que se?n va amb les prèdiques a una altra banda. Pels carrers que volten la catedral, dones de faldilla ampla i mocador al coll, carreguen gavadals plens de plats per rentar-los al riu. Entre elles, els homes traginen bestiar camí de mercat. Alguns reneguen com carreters, d?altres se senyen com capellans. De cop, però, en Jofre topa amb la dura realitat.

Desembocat en un transitat carrer comercial, els pensaments s?esfumen i es troba rodejat de gent que córre i té pressa. És dia de mercat, de mercat de calces i sostents i d?alguna martingala. Sense saber per què, apresa la passa. La gent el contagia? Travessa la plaça com bonament pot, tombant d?ací d?allà entre desconeguts i s?entafora pel carrer de la llibreria.

Obra les portes del seu paradís i se sent com a casa. Allí, en aquell refugi de lletraferits, en Jofre recull el diabòlic estri que el menarà per un Pirineu antic, màgic, místic. Quan torna cap a casa, barreja les imatges del seu Montseny amb les llegendes que han bastit el Pirineu de vida. I és que, tot i que el cos, enfila el camí de Taradell, en Jofre segueix les passes d?aquell que ?després d?incansables giragonses costa amunt,? arriba ?a les primeres roques que flanquejen el portell pel cantó de l?obaga?. Sap que llegirà i rellegirà la llegendística pirinenca recollida pel mestre de Pessonada i sap, també. que tornarà a restar penjat dels mots d?aquells que tenen el dó de la paraula.

?Una nit, en una taverna d?un país qualsevol (en Nicet desconfiava de la geografia, basada com totes les ciències en dades verificables i no en realitats intangibles) va advertir quan menjava que el seu veï de taula no provaba cap aliment i, malgrat tot, semblava gaudir de tots els goigs gastronòmics del gourmet.?
Louis Aragon (1920) Anicet ou le panorama. Roman

Davant del Palau dels Folls,
s?obra el passeig de les esquelètiques mans en moviment.
Dits llargs,
immensos,
naturals,
primitius
que s?alcen damunt dels caps dels passavolants.
Des de les portes del vell Palau estant, s?albira
el gland brillant del diabòlic carall enjogassat!
Símbol del líquid esclavista!!
Mostra del suc desprès pel jou modern!!!

En aquest tel·lúric indret,
la sang de l?heroi no és recordada.
Per què?
Per què la ciutat s?entesta en honorar mares llunyanes?
Per què es prefereixen amagar les pròpies resistències?
La caça de l’home?

Mala plaça,
t?escupo cada dia!
T?escupo fins que,
sota les teves llambordes,
aparegui la sang innocent de l?home.

Sense tenir notícies de la detenció dels seus companys, el dia 30, es dirigeix cap a una cita. És a les onze del matí. És allà on el els passeigs Urrutia, Pi i Molist i Verdúm es donen la mà. Davant per davant de la porta principal del manicomi de Sant Andreus.

Cap a les 11:15, li disparen. Ferit, es mira la cama dreta: Té el turmell fracturat. Tornen a disparar. S’incorpora amb dificultat, amb la idea de sortir d’aquell parany, es dóna suport al ventre en la barana propera i donant-se impuls amb les mans es deixa caure: quatre metres de desnivell, però l?home encara pot treure una bomba de mà, cercant els agressors. Són lluny. Són de cacera. Són amagats. Des d’unes finestres del carrer Nil sonen noves descàrregues d’armes automàtiques. El seu Cos cau immòbil, sense vida. Nou impactes de bala en òrgans vitals.

Una munió de policies i tot un destacament de la guàrdia civil, surten com conills de les seves llodrigueres. Esporuguits s?acosten al cos. Serà viu encara? La caça ha estat profitosa: el senglar és ben mort. La memòria dels fets resten en l?oblit d?una ciutat, d?un país; però n?hi ha que encara el recorden, tot i que massa sovint la seva lluita sembla que no va servir per a res.

Tal dia com avui de fa un bon grapat d?anys, la bonhomiosa i sempre amatent Àvia, orfe i mare, va començar el merescut viatge que prenen les anònimes heroïnes de tots els temps vers l?eterna felicitat del record perenne de parents, amics, coneguts i saludats. Jo en servo el meu bocinet, ben guardat en un racó del meu terrat. Un terrat que mira a la Serra de Taradell, que mira en direcció al Montseny, al sempre bell i acollir Montseny.

Tal dia com avui, el record de l?àvia, es vesteix de càlides llums maternals, tal com marca la tradició mariana, la variant més pirinenca de tradició cristiana que pugui haver-hi en l?arrodonit món que ens acull.

Tal dia com avui, però dels anys acabats en 1, el calendari casteller
depara als constructors efímers d?arreu una agradable sorpresa: la
possibilitat d?actuar en vila vallenca, en el bressol d?una tradició
tant popular com d?origen incert.
Tal dia com avui, l?óssa pallaresa i andorrana
obra un ull per clissar el temps de fora i ?si fa fred, riu, perquè
l?hivern encara és viu i podrà fer el ronsa una mica més.? Però ?si fa
bon temps, plora com una beneïta, perquè sap per experiència que
l?hivern l?enganya i que el fred vindrà més tard?.

Tal dia com avui, també, la saviesa popular pren el pols a l?hivern:

Si la Candelera plora, l’hivern ja és fora
Si la Candelera riu, l’hivern és viu

I
com que la Candelera, si més no per allà on jo m?he bellugat, ens ha
mostrat el seu rostre més rialler i enjugassat, deu ser que l’hivern
encara no s’ha acabat.

Saps què?

Crec que per treure?n l?entrellat, aquest dissabte aniré a veure que me’n diuen les bruixes de tot plegat.

Eps!
Que en una de les branques de la família vam tenir una mossa cremada en
la foguera i tot. Així ho deia la Revista degana en llengua catalana en
un número reculat sobre una de les xicotetes del mas on nasqué la meva
sempre bonhomiosa i amatent àvia.

– Aquí Unitat TCD04 preparada per executar.
– A veure ? va dir el llargarut Cap de Tot escrutant la nanocomputadora insertada a la seva retina de l?ull dret – Unitat TCD04. Sí. A veure. Aaaaaquí. Unitat TCD04 de la Sèrie RTC99. Unitat amb autonomia pròpia… Diligent i asertiva… Bé! Ui! No! Unitat TCD04 dirigiu-vos al Pavelló de Reajustaments Sensorials.
– Sí, amo. Al Pavelló de Reajustaments Sensorials. Gràcies.

Quan la Unitat va sortir del despatx del Cap de Tot, aquesta va
esdevenir una confortable i acollidora llar. El Cap de Tot havia pensat
en plaer familiar i allà era, enmig de la seva perfecte família de cinc
membres: Pare, mare, fill, filla i gos hermafrodita.

Mentrestant, la Unitat TCD04, tot just sortir del despatx, s?esqueia al Pavelló de Reajustaments Sensorials.

– Oh! Que ve. Quina maravella. Un de l?RTC99. Guau! Si! Bona sèrie
aquella. La dels rebotats robots. En queden pocs com aquells. A
veure… ? diu tot apropant-se en una immensa paret farcida de trilions
de diminuts pixels que contenen l?historial laboral de cada Unitat, de
cada Sèrie. L?historial de l?empresa ? Sí. Aquest. Ets aquest. Guau!
Quina maravella. Sí. Home! El submís! Bé. A veure que et toca. Sí,
això: Canviar la memòria de transversalitat. Bé, noi, no sé que deus
haver fet, però t?haig de canviar la memòria de transversalitat i
afegir-hi uns Giges de submissió sensorial i comportament laboral.
Sembla que no t?has portat massa bé darrerament, oi? Bé. No et
preocupis, és un momentet de res i… com nou!

El Doctor treu la mola cranial per accedir al cervell de la Unitat i
comença a manegar per allà dins com qui porta anys i panys fent el
mateix ofici.

– Mira. Em caus bé. Tens el cervell força ben moblat. T?instal·laré un
programa de composició i record musical digitalitzat. Crec que
t?ajudarà força a reduir els nivells d?ansietat acumulativa. El dipòsit
d?ansietat està saturadot, eh! Vinga! Te?l buidaré, també!.

El Doctor va parlant mentre furga dins del cervell de la Unitat.

– Aixó, aquesta imatge t?ajudarà a baixar els nivells d?ansietat.
Perfecte! En moments de col·lapse, el record implantat d?aquesta
caminada combinat amb els sons d?una cançó tradicional en llemosí
t?ajudaran a destensar-te i respondre amb bonhomia qualsevol afront
laboral! A veure… Això va aquí. Allò… allí. Bé. Molt bé. T?estàs
portant com un heroi, noi! Ja veuràs com millorarà el teu rendiment
altra vegada. Tornaràs a ser novament la peça mestra de l?escaquer del
teu sector. Emocionat?

La Unitat, adormida pel suau tacte de les mans del Doctor remenant-li
el cervell, abandona la sala. Ara, és asseguda en el verd prat d?un
cimal que li resulta conegut, però dificil de definir.

– Aixó ja està! Noi. Som-m?hi! ? La veu del Doctor el va retornar a la seu de l?Empresa.
– Gràcies, Doctor.
– Des res, noi. Ja veuràs com tot va millor ara. Recordes que has de fer?
– Sí. Marxo a l?aeroport. Hi ha enviaments que tenen pista preparada per sortir.
– Això mateix! Bona, aquesta! Ai, la canalla! Vinga a córre que fas tard.

Davant la pantalla d?un vell ordinador, la Unitat TCD04 de la Sèrie
RTC99 segueix amb la mecànica del dia a dia, sense veu, sense vot, amb
la música implantada a tot drap i una unió còsmica i mística amb
l?Empresa que té allotjada per sempre en el seu jo més íntim. Tona a
ser la peça executora sobreexplotada i no imprescindible per
l?organització. Per qualsevol organització farcida d?Unitats
cibernètiques en aquell cosmic i irreal tombant de segle.

Divendres, un mantell daurat canviava tots els colors dels camps de Sant Jaume. El tren prenia per darrera vegada el camí de Sant Miquel de Balenyà. Jo estava més que convençut que aquest cap de setmana aniria a voltar fresques raconades a la caça de la instantània de glaç més hivernal possible. La freda posta de sol prometia bona cacera i, en arribar a casa, vaig preparar tots i cadascun dels fòtils que em permetrien preparar un nou mini-film.

Benvolgut Senyor Hurley no cal que em doni diners per la meva creativitat. Li ho ben asseguro. El seu servei ja m?està bé tal com és. Per què el meu lleure no és cobra. No ho sé. Però la seva oferta em fa pudor de socarrim.

Dissabte, però, s?estava massa bé al llit. Vols dir que no trobaré glaç una mica més tard? Em vaig llevar amb mal de cap i tot. Massa hores sota els llençols. La boira amagava el poble, els camps, el cel, els carrers. Silenci. Tan sols la blancor verdosa del camp proper. Eren les deu del matí i el termòmetre del balcó marcava poc menys de zero graus. No feia fred. L?aire passava per damunt la boira que, com un mantell, m?enbolcallava i em protegia. A baix, foc encès. Un parell de torrades, quatre retalls d?embotit i una bona beguda.

Agombolat per la saberuda boira, no sento els brams d?ase d?aquells que, entestats en velles i antigues raons, són incapaços d?albirar les escletxes d?una nau decadent i mundana. Ells, empunyant una espasa que els és impròpia, s?entesten en dividir-nos, incapaços de veure la via oberta per qui ha deixat de cridar, per treballar i convèncer, convèncer i, en democràcia, gestionar senders de llibertat.

Diumenge el sol s?aixeca espantat en un cel enllaganyat. Els llunyans gossos borden perseguint senglars i, de tant en tant, se sent el tret d?una arma taradallenca. Falta ben poc per tancar la temporada i, les xemeneies, no paren de bufar l?aire calent de les calderes modernes. El fred és intens i la boira, si n?hi ha, rau enclotada al fons de la Plana. Són les deu del matí i el termòmetre del balcó marca encara els cinc graus sota zero. Fa fred. Cal dir-ho? Dono una volteta breu per la riera de casa i torno al cau. Sense la boira, escombrada per la bufera del Matagalls, la capa gebradora protegeix camps i rieres, però no persones. A baix, no hi ha foc encès. Ni un parell de torrades. Tant sols retalls d?embotit i una mica de cansalada.

Tocat pels aires frescos del Montseny, deixo passar el cap de setmana tot sentint la dolça parla de la pau i la força regeneradora del diàleg. La tramuntana baixa la reconfortant escalforeta de Prada. El cru hivern, però, persisteix.

“El cercle s’haurà clos i, a la fi, m’hauré convertit en el simple pastor que, quan era infant, volia arribar a ser…”

Mai no estic menys sol que quan estic sol – va dir el vell de cabell blanc que pipejava vora el foc del rònec refugi.

Els que eren sopant a taula, se’l van mirar per sobre l’espatlla.

La freda nit de la muntanya cobria l’acollidor refugi lliure que allotjava els agosarats excursionistes en aquella plana erma.

– Voleu dir que hi toca gaire? – va demanar un jove tot reprenent el reconfortant àpat tot just escalfat a la foguera.
– No sé, tiu. És molt raru, no? – va dir una mossa de cuixa ferma i mirada viva i espavilada.

Un refugi ens retorna al nivell de la natura i ajusta els nostres comptes amb la societat – va deixar anar l’avi d’espardenyes brutes i pantalons de pana gruixuda.


– Quin royu de pavu, no?
– Tia, no n’hi ha per tant. Deixa’l fer i nosaltres a la nostra.
– Però és que fa pudor i tot!
– No, tia, no. Deixa’l estar, deu ser un pastor. No ho trobes emocionant!
– Emocionant? Compartir el refu amb aquest puiós?
– Sí, tia, sí. Ja veuràs la cara de la Cuqui quan li diguem que hem fet nit amb un salvatge!!
– Ui!! Siiiiiiiii!!! Que guai!!!!! Sa morirà d’anveja al gimnàs!!!!!

Una de les coses més agradables del món és anar a dar el vol, però m’agrada anar-hi sol. Sé gaudir de la companyia en una habitació, però a l’aire lliure en tinc prou amb la natura – va dir el jaio apuntant l’aresta de la seva llarga barba blanca en la intersecció exacta entre dues de les flames més juganeres de la llar de foc.

Llegint Hazlitt i Stevenson em va passar pel magí una trobada com aquesta. Una topada, més que una trobada. Una topada entre dos maneres d’anar a la muntanya: La dels narcicistes esportistes urbanites esporuguits i alienats que cerquen en la natura un bri d’espai on seguir jugant a qui porta les marques més guapes i els fòtils més inútils, amb una aparició d’altres temps. Potser seria el mateix Hazlitt. Un Hazlitt encara reposat, imaginatiu i amatent, però consumit, potser, per l’excès de fals progrés que l’envoltaria en aquest futur que vivim.

I és que el vell Hazlitt fou l’autor d’una de les sentències potser més versionades de la literatura muntanyenca. Una frase que se sol trobar referenciada en nom del seu reconegut deixeble, en Robert Louis Stevenson. Sí, sí, el mateix pare de L’illa del Tresor i del Doctor Jekyll fou un afamat excursionista.

La frase ve a dir una cosa així:

“Doneu-me el clar cel blau sobre el cap i el prat verd sota els peus, un sinuós camí i una caminada de tres hores abans de sopar… i, au! a rumiar!”

Com diu l’autor d’Edimbourgh, On going a journey de Hazlitt és “tant bó que caldria fer pagar un impost a tots aquells que no l’han llegit”.

I és que l’assaig de Hazlitt parla de l’art de caminar, de voltar món, de viure la natura, de captar-ne l’essència i treure’n tot el suc.

D’una manera romàntica i màgica, l’autor anglès mostra l’instrumental personal que permet sentir l’ànima dels cims, de les planes, de les fondalades, de la soledat i, també, per què no?, dels refugis i la bona companyia.

Aquest assaig, com la majoria de lectures que colpejen els sentits, ha estat un dels més inesperats presents que m’han vingut a buscar durant aquestes darreres festes de nadal. I ha vingut acompanyat d’un altre escrit. Aquest, però, del rei de la imaginació i les aventures: el gran Robert Louis.

Walking Tours, l’assaig d’Stevenson, és un comentari sobre l’obra de Hazlitt on l’escocés aprofita les seves experiències personals, com a excursionista solitari amb pipa als llavis, per reforçar o refutar cadascuna de les impressionants impressions del clàssic mestre anglès.

Les dues il·lustrades plomes britàniques teixeixen un cant coral als plaers de les excursions: Caminades que es perden enclotades sota capes de tècnica i falsa realitat: camps de golf, rectangles de polo, senders marcats, pistes d’esquí, hotels urbans en plena natura, … La falsament segura ciutat substituint el sempre temut camp. La victòria definitiva del noucentisme orsià sobre el modernisme dels Sots Ferèstecs!
On és la tranquil·la aventura?
On rau la solitària descoberta?
La natura menjada pel cronos de les presses postmodernes i les tècniques col·lectives. Descàrregues d’adrenalina en pocs segons.
Aventures embolcallades rere un forfait.
La natura, producte de consum humà.
Ai!
On és la muntanya en soledat?
On són els reductes aliens al feixuc pes del veloç dia a dia postmodern?
On podem, com diu Hazlitt, “demanar en prèstec una altra vida, per passar-la després a casa”?

Sempre he pensat que, en el món de la comunicació, allò més rellevant són els continguts. Però, donar-li una bona imatge sempre és agradable.

Fa temps que en Ramon Serra anava darrere d’un canvi en el mitjà editat per Ramon Serra, un d’aquells incansables del nostre país.

L’estètica no està renyida amb l’ètica i, per aixó, cal felicitar-nos per la renovada imatge d’un mitjà com RàdioCatalunya.ca