El Cau de l'Ós Bru de Taradell

En Jofre portava força dies esgotat. Aquell cap de setmana havia de baixar a ciutat a fer castells, però no li restava ni el més lleu brí d?esma per baixar al cap i casal. Fatigat, s?ho pensà dues i més vegades. Res a fer.

Divendres al vespre, en Jofre va participar en un acte públic a la seva vila adoptiva. Com un membre més de la jove i il·lusionada candidatura municipal, en Jofre havia mirat de desar l?esgotament d?una nerviosa setmana de feina, però no se n?havia sortit prou bé. En Jofre traspuava cansament pels quatre costats i no tenia forces per anar a sopar amb les companyes i els companys d?agrupació local. Tot xino xano, havia tornat a casa amb el cap giravoltant com una baldufa i anant d?ací d?allà per seu terrós laboral sense trobar-ne la sortida: Què feia malament? Quines eren les seves errades? Què el feia acabar fet un pallaringa setmana rere setmana?

Al matí següent, en Jofre es va llevar exhaust. El cap s?havia passat tota la santa nit barrinant feina. Per primera vegada, haver fitxat en plegar, no havia servit per desar les preocupacions laborals a les portes del renovellat manicomi. Una escletxa de lucidesa, però, el va fer sortir de casa. Les cabòries s?entortolligaven al magí mentre les passes el conduïen pel camí de Penedes i els ulls començaven a captar la bellesa del Pirineu proper. Una bellesa que no arribava a escolar-se a la seua ment.

Els lladrucs dels gossos de la casa van deixondir-li les cavil·lacions. Les vaques se?l van mirar mansoies i els eixerits burrets semblava que vulguessin foragitar-li les precupacions del cap amb aquella mirada tant fixa i dolça. En arribar a Santugènia, la feina començava a barrejar-se amb projectes impossibles i alguna que altra escadussera il·lusió fugissera. A les envistes del polígon, les il·lusions i alguna mossa es disputàven el lloc d?honor en la ment conscient d?en Jofre. En passar per davant la Casa Nova de Plantalamor ja era la mossa la que prenia la davantera i les neurones començaven a lligar versos que no veurien mai la llum. Esmaperdut, en Jofre s?atura. Guaita les testes nevades del Pirineu i en recita els noms tot lligant-los amb rimes cantades que no sap d?on li venen.

La menuda capella que porta anys saludant els vianants que arriben a la ciutat de Vic, també el veu prendre el carrer de Sant Francesc. Cases antigues. En Jofre comença a empescar-se?n una d?aquelles de bruixes i bandolers que tant li agraden. Al Pont de Queralt, ja hi veu passar un monjo amb una ase que se?n va amb les prèdiques a una altra banda. Pels carrers que volten la catedral, dones de faldilla ampla i mocador al coll, carreguen gavadals plens de plats per rentar-los al riu. Entre elles, els homes traginen bestiar camí de mercat. Alguns reneguen com carreters, d?altres se senyen com capellans. De cop, però, en Jofre topa amb la dura realitat.

Desembocat en un transitat carrer comercial, els pensaments s?esfumen i es troba rodejat de gent que córre i té pressa. És dia de mercat, de mercat de calces i sostents i d?alguna martingala. Sense saber per què, apresa la passa. La gent el contagia? Travessa la plaça com bonament pot, tombant d?ací d?allà entre desconeguts i s?entafora pel carrer de la llibreria.

Obra les portes del seu paradís i se sent com a casa. Allí, en aquell refugi de lletraferits, en Jofre recull el diabòlic estri que el menarà per un Pirineu antic, màgic, místic. Quan torna cap a casa, barreja les imatges del seu Montseny amb les llegendes que han bastit el Pirineu de vida. I és que, tot i que el cos, enfila el camí de Taradell, en Jofre segueix les passes d?aquell que ?després d?incansables giragonses costa amunt,? arriba ?a les primeres roques que flanquejen el portell pel cantó de l?obaga?. Sap que llegirà i rellegirà la llegendística pirinenca recollida pel mestre de Pessonada i sap, també. que tornarà a restar penjat dels mots d?aquells que tenen el dó de la paraula.