El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Tal dia com avui de fa un bon grapat d?anys, la bonhomiosa i sempre amatent Àvia, orfe i mare, va començar el merescut viatge que prenen les anònimes heroïnes de tots els temps vers l?eterna felicitat del record perenne de parents, amics, coneguts i saludats. Jo en servo el meu bocinet, ben guardat en un racó del meu terrat. Un terrat que mira a la Serra de Taradell, que mira en direcció al Montseny, al sempre bell i acollir Montseny.

Tal dia com avui, el record de l?àvia, es vesteix de càlides llums maternals, tal com marca la tradició mariana, la variant més pirinenca de tradició cristiana que pugui haver-hi en l?arrodonit món que ens acull.

Tal dia com avui, però dels anys acabats en 1, el calendari casteller
depara als constructors efímers d?arreu una agradable sorpresa: la
possibilitat d?actuar en vila vallenca, en el bressol d?una tradició
tant popular com d?origen incert.
Tal dia com avui, l?óssa pallaresa i andorrana
obra un ull per clissar el temps de fora i ?si fa fred, riu, perquè
l?hivern encara és viu i podrà fer el ronsa una mica més.? Però ?si fa
bon temps, plora com una beneïta, perquè sap per experiència que
l?hivern l?enganya i que el fred vindrà més tard?.

Tal dia com avui, també, la saviesa popular pren el pols a l?hivern:

Si la Candelera plora, l’hivern ja és fora
Si la Candelera riu, l’hivern és viu

I
com que la Candelera, si més no per allà on jo m?he bellugat, ens ha
mostrat el seu rostre més rialler i enjugassat, deu ser que l’hivern
encara no s’ha acabat.

Saps què?

Crec que per treure?n l?entrellat, aquest dissabte aniré a veure que me’n diuen les bruixes de tot plegat.

Eps!
Que en una de les branques de la família vam tenir una mossa cremada en
la foguera i tot. Així ho deia la Revista degana en llengua catalana en
un número reculat sobre una de les xicotetes del mas on nasqué la meva
sempre bonhomiosa i amatent àvia.