El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Casserres viu a la vora d’una de tantes rieres tributàries del Llobregat. Enclau estratègic per controlar el pas del riu, Casserres va tenir castell i llarga anomenada. Avui per avui, però, el poble resta en l’angoixant tranquil·litat dels indrets assetjats pel progrés d’una comarca massa atractiva per defugir el creixement post-modern.

La casa, on passem aquest cap de setmana de finals de maig, forma
part d’una granja ramadera. Ben a la vora, frisones encaixonades
aixequen el musell i ens treuen una llengua de pam que fa corre els més
menuts i encurioseix els més grans. Un xic enllà, entre esclarissats
arbres que amaguen el silvestre xampinyó, vaques brunes rumien i
passegen, alienes al futur que els espera ben aviat. Dins una nau grisa
i llarga, esgüellen els porcs privats de les vistes que alegren la
contrada. Sota els peus, una piscina moderna s’ha menjat la vella bassa
on es banyava la menudalla de pagès. Arreu, pistes de terra rodegen
prats de colonitzadora i pol·linitzadora xeixa, que s’escampa entre els
boscos del veïnat. Amb aqueix blat diuen que es feia el millor pa del
món, ara és per consum del bestiar.

A l’antiga masoveria,
llicenciada com a Residència – Casa de Pagès, s’han aprofitat racons i
raconades: Les antigues quadres de la planta baixa presenten un parell
de zones de descans, per a lectors empedreïts o amants de l’art de
l’agulla; una taula de ping-pong, per esportistes d’interior; i dues
habitacions àmplies, força senyorívoles i estèticament aconseguides per
al gaudi dels seus estadants. Al cap damunt d’una escala d’esglaons
arrodonits, l’antiga planta noble s’ha trinxat per encabir-hi una
galeria tancada amb llar de foc i televisor, un menjador un xic menut
per la colada que compartim un parell de dies de les nostres vides, una
cuina gran, però d’estris que ja han tocat massa mans hores d’ara, i
altres tantes habitacions amb lavabo inclòs.

La rusticitat del mas malda per recuperar l’espai que l’hi ha robat
la modern mà dels dissenyadors d’interiors que tan agraden als clients
habituals d’aquests allotjaments: Cada espai té personalitat pròpia,
cada raconada presenta les traces de la museística d’estar per casa.
Mobles antics o que s’ho fan, finestres velles o envellides, parets de
pedra immensa que deixen clotets per a què hi nií la sociable cuereta.
Quan hom surt al balconet, aquests ocells s’envolen i miren curiosament
l’intrús que les separa de la niada. Dins les parets, la menudalla
piula afamada.

Alçant els ulls horitzó enllà, els núvols amaguen i mostren i tornen
a amagar els Rasos de Peguera. De nit, enmig de la foscor, el Santuari
de Queralt sembla voler baixar a saltar la remullada Patum berguedana.

Dins
la casa, la quitxalla corre i juga i cau i s’aixeca, mares i pares
cuiden als més menuts i es miren els grans de lluny. La goma de la vida
es barreja en llaços d’amistat més antics que els murs de la casa que
els acull. Plou i torna a ploure sobre mullat, i les rialles omplen la
taula on les cartes dansen la brisca i les paraules s’aixequen en
animalades pròpies de qui es deixa anar sense falses inhibicions. N’hi
ha un que dorm, algú se’l mira. I és que…, que lluny que resta el món
quan t’atrapa la gaubança!