|
09b. Lo Port  ¡Que estranya que és aquesta necessitat salvatge de locomoció veloç que arravata a gents de totes les nacions en el mateix instant! "Els morts se'n van ràpidament", diu la balada. Llavors, estem morts? O serà un pressentiment de la proximitat de l'esdevenir del nostre planeta, que ens posseeix i ens fa multiplicar els mitjans de transport de manera que puguem viatjar per tota llur superfície en el poc temps que ens és destinat? (Théophile Gautier - 1884) El carruatge de no sé quants cavalls de metall miniaturitzats en algun lloc desconegut del motor ens espera darrera Lo Corral. Són quarts de quatre de la tarda i hem d'iniciar el camí de retorn a la capital dels gratacels i la mar blava.  Despunta un nou jorn a la vall de Paüls. Els raucs deixen lloc a la variada orquestra d'ocells que saluden el nou dia. Al cel, una llum. Venus ens saluda des de les alçades i ens dóna la posició i el bon dia.
El motor d'un tractor amb retorna als camps propers. Borda un gos i se n'afageix un altre. Canta un gall. Les orenetes tornen al cel i les roques van mudant de color amb l'eterna i dolça parsimònia del temps que no es detura. Pausadament ordeno els fòtils de la marxa i omplo la cantimplora d'aigua. 
En obrir la porta de l'habitació em salten les llàgrimes: Llit ample, cadira de vimet, tauletes de nit, bany complert i, per damunt de tot, una taula d'escriptori acarada a la finestra amb immenses vistes als camps de cirerers i oliveres. D'horitzó un pany imponent de cims d'aquest Port. Per postres, les desaparegudes orenetes de la Plana s'envolen i giragonsen pels aires, tot saludant-me. Quina enveja de país aquell que encara és plaent a les orenetes!  El dia em troba, ulls clucs i orelles obertes, assegut en un banc de les portes del Refugi. La piuladissa dels moixonets és la millor dutxa que hom pot prendre al matí en qualsevol indret d'aquesta bola de roca que solca l'univers tot atraient-nos al seu centre.
L'esmorzar no el fem sols. Som set a taula. Com som set els que preparem les motxilles plegats just abans de començar a avançar els peus pel senderet que salva el collet de darrera el Refugi. Elles surten primer....  La mandra és a punt de vèncer la batalla, però l'autoimposada obligació ens fa aixecar-nos de la tova gespa d'aquest paradís terrenal i tornar a emprendre la marxa del dia més llarg. La pujada al Negrell tempta un dels estelats. Finalment, però, se'n desdiu i segueix caminant. Ja hi tornarà amb més temps i molta més calma. Una pista entre prats, de nou una sendera. Vistes que enamoren: Capats i Matarranya. Les restes d'un altar budista, esperits que hi moren.Fent camí, veuen la mar!  La dolça veu d'en Victor Jara em desperta pel matí. Obro els ulls i em descobreixo en casa forastera. Quina nit més plàcida. Amb les bateries carregades ens dirigim a la Fonda. Avui no hi podrem esmorzar. És molt d'hora per un poble que no es lleva fins les 9. Nosaltres tenim un llarg camí per recorrer. Avui no dormim a Font Farrera, hi passem camí de Caro. La distància és llarga i les presses per començar ens neguitegen fins al punt d'anar a la nostra davant el retard del nostre ciceró local. Als bars no hi ha pà. Marxem sense esmorzar?  Per fí, entrem pel capdamunt del barri de la Botera. El campanar de l’esglèsia de Sant Bartomeu és baix i rabassut i ens serveix de guia cap al centre del barri alt de Beseit.Abans d’arribar-hi, però, la temptació se’ns presenta en forma de taules, cadires i ombres. Asseguts, fem el got i xerrem una mica. Les nostres paraules, però, es van emmudint. Les nostres orelles són pendents d’aquest accent tant català que té la gent de la Franja. Callats, ens deixem gronxar per la saviesa que s’enfila en les veus dels autòctons que ens envolten.  "Sortim d'Arnes per la pista asfaltada que surt de sota l'ajuntament en direcció als Estrets..." llegeixo en la ressenya que ens ha donat la Marisa per il·luminar-nos el camí.
La mà de l'home ha amorosit el paisatge amb ametllers i oliveres. De tant en tant un camp de farratges farcit de gallarets. Bona salut la dels camps que fugen de pesticides moderns i conserven la mala herba més bella que hom pot trobar en els conreus del país. Els camins són vorejats de marges de roca seca que ordenen el terrós des de temps molt reculats.  Diuen que Arnes no fa pas massa temps era ferit de mort. Fins a principis del segle present - i d'això només fa vuit anys! - va anar perdent població i més població fins gairebé la total desaparició. Ara sembla que manté la seva gent i que, fins i tot, comença a créixer amb persones que cerquen tranquil·litat i natura.
Passejar pels seus carrers és tot un exercici de reposada i sàvia contemplació. I és que carrers i cases parlen d'un passat ric, d'un indret de pas en temps reculats, d'un poble d'abelles i ramats, de teixits i herbes remeieres. |
Categories
Els meus enllaços.
..
AIRE FRESC
AIRE TRANQUIL... O NO!
EL MISTERI DE LA LLETRA
GRUMETS D''UN VAIXELL PIRATA
Notícies VilaWeb
El bloc de la BibliotecaEl fet casteller vist pel TETE
politics&filmsÚltims 40 canvis
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
