El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Deixes el cotxe a l’aparcament de Sant Marçal. És d’hora. Núvols i ombres. La boira matinera intenta creuar el coll, però resta atrapada com sempre en aquest tranquil racó. Hi ets sol. Encara no hi ha ningú que volti les contrades. Pacient, comproves el material: Bastons, motxilla i càmera; gorra i menges per esmorzar; de postres, la farmaciola; i també els fòtils de navegar. Alces els ulls: Les Agudes, comences a caminar.

Ho fas a pas lleuger, et trobes bé, la pista és plana i el paisatge et permet fixar els ulls en les alçades desitjades. Un borrissol de dubte et creua pel magí, hi veus força neu i t’imagines la tartera ben glaçada, les roques a punt d’escopir-te muntanya avall. Però els raigs de les raons fan fora la boira estranya: Arribaràs on arribis. T’ho hauràs de prendre en calma. Sotges el teu entorn i els arbres et mostren el vestit que van teixint en aquests inicis de primavera. Les fulles són d’un verd clar, gairebé translúcid. Ja tindran temps d’enfosquir-se, de crear, de generar el gran teatre de tardor, l’espectacle multicolor del fullatge de la vellesa. Ara, les infantívoles fulles encara no han començat a cridar. El vent encara no les dansa. Són joves. Ja es gronxaran.

Comença l’enfiladissa, el camí es fa costa amunt, les giragonses el suavitzen. De cop, el mantell de fulles seques mostren clapes blanques entre elles. Ara ja és el blanc el que domina. La neu és fa senyora de l’obaga de Sant Marçal.

El risc s’entortolliga amb arrels i pedres. El perill s’amaga sota un mantell blanc. T’ho prens amb calma. La neu es va espessint quan enfiles la tartera. Tempteges amb el bastó i colpeges la neu amb la punta del peu. De tant en tant, una clapa mal fixada es trenca i s’esllavissa. La precaució s’hi val.

De clapa en clapa, de roca en roca, gairebé ja ets dalt. És el que et penses, però no era això. El desig s’ha avançat a la realitat que t’envolta. Et cal esperar i treballar. Pica punta, clava bastó i repeteix la funció.

La tartera fuig i esdevé roca dura. Les fites et marquen les passes. Poses els bastons a l’esquena. És l’hora de les mans. Per arribar a la carena, et cal grimpar i vigilar.

Ara sí, flanqueges cim. El coll s’apropa. Ja veus la creu. Ja t’hi enfiles. Ja ets dalt.

Prens aire i respires: el neguit ha fugit. Mires l’hora i et sorprens: Tant sols hora i mitja? Ets conscient que el camí fet és de poc menys de tres hores i creus que el rellotge t’enganya, n’ets segur i no t’estranya. Hi ha una parella que esmorzen. Preguntes l’hora. S’ho miren i et responen. És veritat! 90 minuts! El temps és un fat capriciós a la muntanya. Per tu has viscut una arriscada eternitat, però les hores no es movien.

De dalt estant, et mires els cúmuls que cobreixen tot llevant. El Pirineu, ben clar fa poca estona, es va tapant de núvols blancs, gegants. La Plana encara dorm sota un llençol de boira primaveral.

Com ovelles carregades de llana, ramats de núvols ombregen el Matagalls. El Turó de l’Home se’t mostra albat. El teu cim, alpí i salvatgejat. T’asseus i esmorzes i t’enfiles pensaments amunt. Dalt dels núvols de l’horitzó et veus molt avall i dónes voltes.

Dónes voltes i reflexiones i penses i et preguntes: Com m’ho faig per tornar avall?

Canvies les previssions: la vols circular. I enfiles el camí que, entre roques i cornises, et mena a Ses Farreres. Des d’aquí dalt et sembla de més bon anar. Menys desnivell i més alçada que baixa amb suavitat.

Amb calma i decisió, desfàs per aquí, desfàs per allà. T’asseus, t’aixeques, desgrimpes entre neu i roca i una mica de mullena i la glaçada negra que tempteges amb el bastó des d’una segura distància. No es veu. Sembla roca molla. Però si hi poses el peu, avall t’en vas i ja no tornes.

El camí ja és més planer. La neu fuig del teu pas. Alces als braços. Li dónes gràcies. Et marides amb l’obaga que tant t’ha deixat gaudir amb el seu minúscul tast alpí.

De Ses Farreres a Sant Marçal hi ha un camí com cal: Un xic de carretera, un poc de sendera i un tram de pista que et deixa al costat de l’ermita-hostal.

¿Una altra cop són les hores les que han jugat amb tu? Hora i mitja de pujada. Hora i mitja de baixada. I has estat el mateix temps! T’ho mires i te n’estranyes. Ho confirmes i és de debó.

Assegut al setial del bisbe de la Plana, et convences que l’obaga t’ha gastat una bromada. Són les bruixes? Potser els follets? Els misteris del Montseny aprofiten la ocasió per fer-se veure altra vegada amb curiosa decisió.