El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Una riuada de gent alegre i riallera cau del vagó a l’estació de Jaume I. S’inicia la cursa vers la nit, la nit de Barcelona.

En Ventura, calmós i estirat com sempre, torna a anar d’hora, massa d’hora. La cita és d’aquí a una hora, però ell, enemic d’estressants velocitats, torna a anar sense atendre les hores. I és que li agrada tant de badar al pobre …

Li agrada badar, perquè diu que això el fa savi. Pobre home. Ho creu i avui ho exerceix pels carrers més vells de la ciutat dels prodigis. No n’espera res del tomb, tant sols bada. Bada perquè és un etern somiador. Si es menges totes les truites que somia, ara seria rodó com una bola de sabó i amb greus problemes de salut.

Aquesta ciutat antiga, romàntica, a voltes misteriosa, n’inflama la imaginació i li provoca ardents incendis de dificil solució. Entortolligat en el cabdell de ciments i humitats humanes d’un etorn tant antic i viu, unes notes de clavicèmbal l’estiren vers la Plaça del Rei. Allà, davant el Palau Reial, el barroc prèn vida instrumental i s’eleva aires amunt per escolar-se dins les orelles dels passavolants sense demanar permís ni atendre a raons.

En Ventura escolta, però és mundà, i s’avorreix.
S’avorreix fins que veu, de nou, les despulles d’en Canyamàs saltant damunt d’un rei esblanqueÏt pel terror d’una feta eterna. En Ventura gira els ulls. No ho pot veure. Tanta sang li fa mal i fuig.

Les gàrgoles de la Catedral se’l miren amb la suficiència de qui les ha vistes de tots colors. Inconscient, força el pas. Potser córre?

Al carrer del Bisbe es retroba amb la nit de Barcelona. Turistes perduts, veïns escopetejats, una parella es grapeja i un estol d’estudiants se senten els amos de l’univers desconegut. Porten un gat com un temple i fan tentines com quan eren menuts i la mare els acotxava. Ell i ella es graponejen aliens al món. L’altre no vol mirar-s’ho, però el cor esquinzat i la ferida oberta li volten la cara vers la dolça parella i ploren, els seus records encara no tancats ploren. En Ventura remou el cap i es diu: “La vida és molt bèstia”.

Feia vora vint anys que no es deixava seduir pels carrers de la Barcelona vella. Esperava veure’n canvis, esperava viure’n les espatarrants millores, però l’han sorprès les semblances. Turistes, estudiants, algun pobre, papers per terra, vidres trencats, Jean Genet. La nit de Barcelona segueix seduint amb el romanticisme de Jean Genet, però ell se’n desdiu. No li fa gràcia. I és que en vint anys han canviat algunes pedres, alguns llums, algunes fesomies. Potser, es diu, els locals cada cop són més semblants els uns als altres, però l’ànima burgesa i rebel de la ciutat, l’esperit perdut de sempre persisteix en les urbanitats que l’envolten. És la desolació dels desarrelats que viuen en el vertiginós món de les envejes i les renúncies i que troben llur salvació en la fosca nit de la ciutat que els empresona.

En Ventura no compren l’autisme dels ciutadans. La gent es belluga al seu voltant, però ningú es veu, ningú sembla entendre’s. On són les connivències? Tothom va a la seva. Molta gent i poques mirades. Molts rostres i pocs somriures. Cada inidvidu viu la seva ciutat, ningú veu la ciutat dels altres. En Ventura sent llàstima. Sent llàstima pel ramat, pel ramat desarrelat que l’envolta. Que l’envolta com l’amistat a patacades.

L’amistat a patacades que es prenen aquell parell de joves que, en la baralla, hi troben el plaer dels cadells de la llopada en creixement. Ningú se’ls mira. Ningú té remordiments? Estudiants d’arreu, ciutat d’Erasmus. Una guitarra, moltes veus. És la Rambla.

En Ventura la creua. Avui no li agrada i s’endinsa al Xino per no entrar al Raval. N’han espellat el rostre, l’hi han arrancat a cops d’obra per a farcir-lo de mamuts de disseny curulls de cultura moderna i contemporània. Ell és modernista i no ho entén.

En Ventura creu que perdre els origens manlleva la identitat, la identitat del país d’en Pepe, de la Charo i de l’enyorat Montalbán. En Ventura és un resistent, un sentimental, un creti -si se sap el que això vol dir-.

Al carrer del Notariat, en Ventura troba la neurona. La neurona que hi va deixar don Santiago Ramon y Cajal. La troba i s’enfila com un mico per les branques de l’arbre de la ciència. Ben a prop, l’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca Nacional omplen de cultura científica i recerca les velles instal•lacions d’un Hospital com cal. És de nit. La cultura es reclou a pany i forrellat. Els carrers viuen, viuen i dansen l’eterna farandola de terres ignotes aillades del seu voltant.

En Ventura somriu. És al carrer del Carme amb doctor Dou. I el lloc li torna a la memòria la tisneriana anècdota de la filla del prestigiós doctor: ¿Com devia odiar la mossa l’humor punyent de son pare? I és que l’eminent senyor l’havia batejada Clara. Clara Dou.