Aquest dies es commemora els cinquanta anys de la publicació d’un disc que encara avui escolto amb admiració: ‘Tubular Bells’, de Mike Oldfield (vegeu aquí). Escolteu i vegeu el tema central, el de les campanes tubulars (tocades com veureu pel mateix Oldfield), en un concert de 1992 a Edimburg amb gran orquestra. Visca la música! I
Ja és tradició que cada vegada que arriba la revista El Temps a casa la comenci a llegir pel final. Un espai que durant molts anys va ocupar l’article de Joan F. Mira, que després va ocupar Martí Domínguez i que des del desembre de l’any passat ocupa Manuel Baixauli, un dels escriptors més interessants
Aquesta tarda es jugarà a l’estadi del Barça l’últim partit abans de la remodelació profunda a què es sotmetrà durant els propers dos anys. Com que jo vaig ser (amb mon pare, és clar, que jo tenia 7 anys) el dia de fa seixanta-sis anys que es va inaugurar us deixo la crònica que vaig
(La sèrie comença aquí) Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu
Barcelona, Colau i el cotxe (Joan B. Culla; diari Ara, dimarts 22 de maig) (llegiu-lo també aquí) Abril de 2020. Mentre la pandèmia de covid 19 desplegava la seva primera onada, el confinament decretat pel govern Sánchez havia paralitzat gairebé del tot la vida social i l’activitat productiva. És en aquest context preapocalíptic que la
Imagineu-vos que esteu en una llibreria badant, sense buscar res en concret i que en un racó trobeu un llibre que es titula ‘Tot el camp és un clam’. Per poc que us interessi el futbol -i el Barça, és clar- segur que aquell llibre l’agafareu, el fullejareu i és bastant possible que tard o d’hora
(La sèrie comença aquí) Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu
Dies estranys. Temps de sentir-se ensopit. Desajustat. I tot per culpa d’un refredat que sembla instal·lat definitivament dintre meu i que no hi ha manera de foragitar. La vida, però, segueix. I els compromisos que, malgrat tot, he d’anar preparant per no fallar a la meva reputació de persona complidora. I alhora el desig (que
Si heu llegit amb interès el que Marta Vallverdú explica a ‘Seixantisme’ (vegeu aquí i també aquí), o senzillament, si per edat vàreu ser testimonis d’aquell temps recordareu que la dels anys seixanta va ser la dècada en la qual vàrem començar a conèixer novetats que ens arribaven d’Amèrica. L’inventari seria molt extens i inclouria,
Mai he acabat d’entendre aquell neguit que cap a mitja tarda del dia de Sant Jordi li agafa a la majoria dels mitjans per publicar la llista dels llibres que s’han venut més al llarg de la jornada. Talment com si la gent necessités saber de seguida si l’ha encertat en la seva compra o
Dies enrere, més concretament el dimarts 9 de maig, la secció ‘El lector escriu’ del diari El Punt Avui va publicar una carta (vegeu-la aquí) que em va semblar summament interessant ja que parlava d’una mania que tenim tots bastant interioritzada i que em sembla que fóra bo que comencéssim a deixar de banda. Em
(La sèrie comença aquí) Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu
Vet aquí un article de llarga història. Me’l va encarregar el novembre de 2020 la Junta d’aleshores del PEN de cara a l’elaboració d’un llibre commemoratiu del centenari de l’entitat que s’esqueia el 2022. Les circumstàncies, però, són les que al final imposen la seva llei i la realitat és que el llibre en qüestió
Potser encara són reminiscències del trentè aniversari de la revista Enderrock que el mes passat vàrem celebrar, però el fet és que aquests dies penso molt en el guitarrista Marc Grau (vegeu aquí) que ens va deixar de manera molt prematura el 1999, un càncer als 44 anys, quan es trobava en el punt àlgid
En l’apunt d’ahir, en el qual passava revista a uns quants indrets d’Itàlia que encara no coneixem, vaig incórrer en un oblit gairebé imperdonable: l’Alguer. Completo, doncs, l’apunt que queda tal com podeu llegir aquí sota. La Itàlia que (encara) ens queda: repertori de desitjos i bones intencions. Aquests dies penso molt en Itàlia. Per