Totxanes, totxos i maons

Vet aquí un article de llarga història. Me’l va encarregar el novembre de 2020 la Junta d’aleshores del PEN de cara a l’elaboració d’un llibre commemoratiu del centenari de l’entitat que s’esqueia el 2022. Les circumstàncies, però, són les que al final imposen la seva llei i la realitat és que el llibre en qüestió ha acabat sortint, editat -i de manera excel·lent- per Comanegra el mes de març de 2023.

Pel que fa a l’article -que us reprodueixo a continuació- explica un episodi que fins ara era molt poc conegut, tot i la seva transcendència en la vida del PEN Català. No cal que us asseguri (suposo que es nota) que m’ho vaig passar molt bé buscant informacions i escrivint-lo.

La coberta del llibre

PEN Català, 1973: una assemblea en un autocar

Desembre de 2020. Soc a casa de Joan Rendé, al Poble Nou. Intuïa que ell em podria explicar coses d’un episodi molt poc conegut de la història del PEN Català i, certament, no em vaig equivocar. “Fa mig segle de tot allò, érem joves i teníem pressa per guanyar-ho tot…”, em diu. I per una associació d’idees em ve al cap la gent del col·lectiu ‘Trencavel’, aquell grup que es va donar a conèixer durant els primers anys setanta pels seus articles a ‘Canigó’ i que després va ser l’impulsor d’experiències importants com ‘Ofèlia Dracs’ i unes quantes iniciatives més. Parlo de Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Quim Soler, Xavier Romeu, Pep Albanell, Oriol Pi de Cabanyes, Guillem-Jordi Graells, Biel Mesquida (al principi, després es va allunyar del grup) i del mateix Joan Rendé que m’ha obert les portes dels seus records.

‘Trencavel’ és una part notable, però no tota, de la gent que fa cinquanta anys va començar a moure’s amb dos objectius molt clars. Primerament, tapar el gran buit de la guerra tot establint ponts entre la seva generació (la ‘generació dels 70’, com l’havien denominat tres anys abans Graells i Pi de Cabanyes en el seu estudi-enquesta a vint-i-cinc escriptors nascuts entre 1939 i 1949 [1]) i els darrers grans noms de la literatura catalana anteriors al conflicte que encara eren vius. I segonament, fixar les bases del que podríem definir com la professionalització de l’ofici d’escriptor tot diversificant-ne els camps d’actuació cap a àmbits com el periodisme, el guionatge, la dignificació dels gèneres literaris, etc. ‘A diferència del que sol ser habitual -em diu Rendé–, els fills no vàrem matar els pares; hi vàrem cooperar perquè els uns i els altres ens necessitàvem mútuament’.

Jo havia rebut un encàrrec de la direcció del PEN perquè, aprofitant l’avinentesa del centenari del Centre Català, esbrinés fins on fos possible de quina manera es va gestar i com es va desenvolupar l’assemblea refundacional del PEN Català, celebrada el diumenge 4 de febrer de 1973. Una assemblea que per raons de seguretat es va haver de celebrar damunt d’un autocar contractat per fer el recorregut d’anada i de tornada entre Barcelona i l’Espluga de Francolí. La mítica ‘assemblea de l’autocar’ [2] que alguns, molt pocs, recorden, i que la majoria de la gent del ram desconeix totalment.

Els records de Tísner

De fet, si alguna cosa sabem d’aquell esdeveniment és gràcies als records de Tísner, un dels principals protagonistes de l’episodi, que en l’últim de les seves memòries, ‘Viure i veure’ [3] ens en parla. La seva versió comença a la pàgina 91, amb un epígraf titulat “El folklòric autocar” i es clou a la 117 amb l’epígraf “Uns estatuts que només servien per anar amb autocar”. Vint-i-sis pàgines en total que, de fet, en són cinc o sis menys ja que, entremig, l’entranyable Tísner hi entafora uns quants fets en absolut relacionats amb el PEN.

El llibre va aparèixer quatre anys abans del traspàs de l’autor, que ja aleshores es trobava en una situació de salut una mica complicada -havia perdut gairebé tota la visió de l’únic ull bo que li quedava- i, per tant, el que arriba al lector és un text dictat, no escrit directament per ell. Aquest fet, combinat amb la seva reconeguda tirada cap a la fantasia, fa que tot el que s’hi diu sigui bastant fiable pel que fa a la successió dels fets, però no tant pel que fa a les dates, ja que, per exemple, en la pàgina 108 llegim que el viatge en autocar es va fer el ‘diumenge dos d’abril de 1971’ (sobretot si tenim en compte que aquell dia era divendres). L’error de Tísner no és pas menor: es desvia quasi dos anys de la data correcta ja que aquella assemblea tan insòlita es va celebrar realment el diumenge 4 de febrer de 1973. Això fa que els primers contactes seus amb Batista i Roca els hàgim de situar en un moment indeterminat dels últims mesos de 1972. No abans.

Deixant de banda aquestes imprecisions, no gens trivials però ja esmenades, Tísner ens explica també el seu viatge a Cambridge, comissionat pels escriptors d’aquí, per visitar el doctor Josep Maria Batista i Roca, que el va rebre amb reticències ja que, per a ell, qualsevol escriptor que vingués de l’interior era persona suspecta de col·laboracionisme amb el règim de Franco. El cert, però, era que Batista -home de caràcter complicat- tenia un cert ascendent amb la premsa internacional i no convenia portar la relació a cap trencadissa de la qual la part que en sortiria més perjudicada no seria pas la seva, precisament. [4]

També especula Tísner amb el fet que Franco mai no va dissoldre el PEN Català per la senzilla raó que n’ignorava l’existència, una situació a la qual va contribuir de manera decisiva Ramon Aramon, cap visible del PEN a l’interior al llarg dels anys seixanta, amb una obstinada reserva a facilitar cap tipus d’informació que, segons conta a les memòries, Tísner va saber resoldre amb una visita que li va fer acompanyat de Montserrat Roig i que va acabar amb el descobriment que el Centre Català del PEN Club Internacional –aquest era el seu nom oficial- existia en l’exterior, més concretament en l’exili britànic amb el qual Aramon mantenia una relació fluïda.

Sabedor d’aquest important detall, l’astúcia de Tísner -que solia actuar bastant pel seu compte, però que en aquesta ocasió la va encertar de ple- el va portar a visitar prèviament la Glebe House, la seu del PEN Club Internacional a Londres, per parlar amb els principals responsables de l’entitat i fer-se una primera idea de la situació. Allí va assabentar-se de diverses coses: que Batista i Roca tenia un prestigi incommovible, que a ells ningú els havia donat notícia que es treballés per posar en marxa un PEN de l’interior i que el Centre de Cambridge amb el qual es relacionaven els de Londres era un nen aviciat, per bé que ja havia començat a caure en desgràcia perquè devia una gran quantitat de diners en quotes, deute que havia posat el Centre Català del PEN Club Internacional a frec de la cancel·lació definitiva.

Amb aquesta informació, Tísner va preferir tornar de seguida a casa per explicar fil per randa la situació als companys i veure com calia procedir. La conclusió va ser unànime: calia tornar a la Gran Bretanya, però aquesta vegada anar directament a Cambridge per afrontar el problema. Pel que conta, la reunió va ser molt dura perquè Batista i Roca era irreductible en les seves idees i posicions. Finalment, però, va donar el seu braç a tòrcer i la iniciativa va obtenir llum verda. L’endemà mateix Tísner va tornar a la Glebe House, aquesta vegada acompanyat per Batista, i després d’algunes escenes divertides que il·lustren el tarannà conspirador innat de Batista, va poder tornar finalment a Catalunya amb totes les benediccions oficials. És a dir, documents, estatuts, segells, instruccions, carnets i altres requisits per aconseguir que el PEN Català que era a punt de refundar-se a l’interior disposés de tot el que li calia per a la seva homologació internacional.

El següent pas, doncs, era redactar uns estatuts adaptats a la situació d’aquí -que redactarien Maurici Serrahima i Francesc Vallverdú, advocats de professió- i planificar l’organització de l’assemblea que fundaria novament, i ara ja amb tots els ets i uts, el PEN Català. Un requisit, val a dir, no gaire fàcil de complir en aquella època en què la paraula ‘assemblea’ era considerada sinònim d’activitat subversiva i, doncs, mereixedora de persecució. En aquest punt és on, segons llegim a ‘Viure i veure’, intervé l’atzar a la cafeteria de sota d’on vivia Tísner.

L’autocar del senyor Seoane

Un matí, mentre esmorzava, se li va presentar el propietari del negoci. Es deia Alberto Seoane i li va dir que sabia qui era perquè durant la guerra havia estat soldat de la seva divisió. Durant la conversa li va fer saber que la cafeteria no rendia prou i que arrodonia els ingressos familiars fent rutes d’acompanyament a turistes en un autocar de la seva propietat. En aquell moment Tísner va veure claríssimament que se li presentava una oportunitat magnífica que no podia desaprofitar.

I així va ser com el mecanisme preassembleari es va posar en marxa. L’autocar tenia capacitat per a quaranta viatgers més la plaça del conductor i la del guia. Atès el nombre d’escriptors que en aquell moment estaven conjurats en la nova fundació del PEN Català, a cada assistent de l’assemblea li corresponia la representació dels vots de tres socis més. Un extrem que deuria ser més nominal que real perquè a hores d’ara cap de les persones que he consultat recorda que portés cap delegació de companys absents.

La tria de la data -el diumenge 4 de febrer- va decidir-se ràpidament, així com la definició de l’itinerari entre Barcelona i l’Espluga de Francolí, amb parada per dinar i fer sobretaula a l’Hostal del Senglar -el mecenes Lluís Carulla n’era el propietari; era, doncs, ‘territori amic’– i tornada a la plaça de Castella de Barcelona, el mateix punt des d’on sortirien de bon matí. No cal dir que en aquella època, d’autopistes no n’hi havia i que, per tal d’evitar grans poblacions per motius de seguretat, l’itinerari que es va decidir passava per l’Ordal i Vilafranca i seguia cap a Sant Jaume dels Domenys i el Pla de Santa Maria (sembla que en el disseny de la logística hi varen tenir força protagonisme Santiago Pey, present a l’assemblea, i Joan Sales, que no hi va ser). La coartada va quedar també fixada: es tractava d’una expedició dominical de lletraferits que volien festejar la concessió del premi Carles Riba de poesia a Xavier Bru de Sala i del Sant Jordi de novel·la a Tísner el desembre anterior en la Nit de Santa Llúcia.

Quedava un serrell per pentinar que no era ni petit ni trivial: ¿com es faria el transport de la documentació que havia de discutir l’assemblea i que de cap manera no havia de caure en mans de la Guàrdia Civil si aturava el vehicle per fer-hi una inspecció, cosa no gens estranya en l’època? Finalment la solució va mantenir el nivell d’originalitat que caracteritzava tot el muntatge des del començament: una mica abans que l’autocar es posés en marxa, Joan Rendé va sortir de Barcelona amb el seu Citroën Dyane 6 carregat amb tots els papers. Al llarg del trajecte s’havien programat dues aturades -la primera en una benzinera després de Vilafranca; la segona en un descampat entre Sant Jaume dels Domenys i el Pla de Santa Maria– per bescanviar papers entre el portador extern i els assemblearis.

Pel que fa als ocupants de l’autocar, hi ha persones que, tot i que han estat esmentades per algun del informadors que he consultat, he pogut comprovar que no hi varen ser. És el cas de Marta Pessarrodona, que en aquelles dates era a Bristol, de Joaquim Carbó, que havia de ser-hi però una malaltia li ho va impedir en l’últim moment, i de Jordi Mir, que aquell diumenge trescava amunt i avall practicant el muntanyisme. Tampoc hi varen assistir per motius diversos Montserrat Bayà, Biel Mesquida, Àlex Broch, Jordi Coca, la parella Josep Maria Pujol-Montserrat Planas, Vicent Altaió i Jaume Creus. A les memòries, a més a més, Tísner esmenta dues absències remarcables: la d’Estanislau Torres, que li va dir sense embuts que en aquella excursió no li veurien el pèl, i la de Terenci Moix que, tot i presentar-se de bon matí al bar de la plaça de Castella que era el punt de trobada per a la sortida, finalment no va pujar a l’autocar.

El desenvolupament dels debats

Quan he preguntat als meus informadors sobre l’atmosfera general d’aquelles hores la impressió que m’arriba és que entre els presents hi havia força consciència d’estar protagonitzant fets importants, si no històrics, amb la particularitat d’una fraternitat i una eufòria compartida entre veterans i joves que lluitaven plegats per recuperar una mínima normalitat institucional. Una sensació que, tanmateix, no eliminava la certesa que l’endemà -ja sortits d’aquella bombolla momentània entre Barcelona i l’Espluga– se’ls girava a tots plegats un munt de feina.

Després de la salutació de Jordi Carbonell, coordinador de l’assemblea, va prendre la paraula Joan Colomines, que havia estat present des dels primers intents de muntar, deu anys enrere, un PEN Català a l’interior, explicant als assistents la història de l’entitat i renunciant, de passada, a qualsevol responsabilitat directiva que se li volgués assignar. Parlava assegut al costat del xofer i amb el micròfon per als guies turístics. Alguns dels presents recorden que, a part de la discussió, sovint àrida, dels diversos articles dels estatuts un dels problemes sobre els quals el grup va prendre més consciència era que el nou Centre Català del PEN naixia amb una càrrega no gens còmoda: el deute acumulat amb el PEN Internacional per quotes no satisfetes des de feia molt de temps.

Un retall del Tele/eXprés

Un altre informador em diu que no recorda cap reacció especialment emotiva lligada amb l’aventura que s’estava desenvolupant aquell diumenge i que, ben al contrari, les votacions a mà alçada varen funcionar amb eficiència. En tot cas, em comenta, les versions infantils es varen fer després, quan va arribar el moment que algú va voler explicar les seves aventures d’aquell dia posant-hi segurament més pa que formatge.

Hi ha qui recorda una abrandada intervenció de Fèlix Cucurull amb una proposta d’esmena on es definia el concepte ‘escriptor català’ des d’una perspectiva que avui identificaríem com a independentista (o del PSAN, aleshores), però que va tenir poc recorregut. Entre altres raons per l’oposició no gaire subtil de la minoria ‘psuquera’ (amb Montserrat Roig com a cap visible) que va forçar un resultat final a la catalana: rebaixat i edulcorat. Val a dir, però, que el ritme de la presa de decisions es va alentir una mica a la tornada -després de l’àpat a l’Hostal del Senglar, recordem-ho- i especialment quan va arribar el moment de formar la primera junta directiva. Una junta per a la qual hi havia algunes candidatures presentades però que no cobrien totes les places previstes. Especialment pel que fa als càrrecs de vocals.

Sembla que a mesura que els assemblearis s’anaven engrescant van sortir a la palestra uns quants noms que varen ser sotmesos en cada cas a votació, en aquest cas secreta. Un dels informants em diu que anava anotant amb bolígraf a la portada del Tele/eXprés del dia abans -era un diari de tarda i els diumenges no sortia- l’evolució de les votacions i que quan va tornar a casa va guardar aquella pàgina plena d’anotacions en una carpeta amb papers importants que, dissortadament, amb els anys i els canvis de domicili s’ha acabat extraviant.

(Seria fantàstic, ara que hi penso, poder recuperar aquest tros de diari ple d’anotacions i prou emblemàtic com per ser el símbol perfecte de l’esperit general d’aquella assemblea de l’autocar; una mica en la mateixa línia de la cullereta de cafè que -l’any 1991 i, és clar, a Cullera– Joan Fuster va donar a Tísner, que el rellevava en la presidència de l’AELC.)

Finalment, la primera Junta del refundat PEN Català va quedar constituïda amb les persones següents:

• President: Joan Oliver
• Vicepresident: Maurici Serrahima
• Secretari: Tísner
• Vocal del País Valencià: Joan Fuster
• Vocal de les Illes: Josep Maria Llompart
• Vocals: Josep M. Benet i Jornet, Jordi Carbonell, Alexandre Cirici-Pellicer, Guillem-Jordi Graells, Jordi Melendres, Víctor Mora, Maria Antònia Oliver, Montserrat Roig i Francesc Vallverdú.

La realitat, però, imposava el seu pes i tan bon punt l’assemblea es va acabar calia posar-se en acció amb trellat i sense fer passes en fals. Novament els records de Tísner ens serveixen de pauta: el mateix Maurici Serrahima que els havia redactat va advertir que, sota les lleis franquistes en vigor, aquells estatuts no tenien el més mínim recorregut, però que la celebració de l’assemblea era un ritual absolutament necessari per començar fent les coses amb el màxim de rigor. Calia, doncs, preparar urgentment uns estatuts paral·lels, i redactats en castellà, que passessin sense gaires entrebancs el tràmit de la legalització i que, a més a més, seria molt convenient que fossin presentats per un advocat que no s’hagués significat en cap activitat de caire antifranquista. L’encarregat de fer aquesta feina va ser Octavi Saltor que coneixia molt bé els secrets de la burocràcia de Governació i que va elaborar un document aigualit que no tenia gaire relació amb el que s’havia discutit en l’assemblea de l’autocar, però que va obtenir el coixí legal que permetia al PEN Català sortir definitivament de la situació irregular que havia viscut fins aleshores.

La vida de l’entitat va començar a desenvolupar-se amb la màxima normalitat possible, malgrat alguna picabaralla provocada per l’abandó temporal dels estatuts aprovats el 4 de febrer. El primer pas va ser formalitzar la relació de tots els escriptors que fins al moment figuraven com a simpatitzants i dotar-los del corresponent carnet de soci. Aquella entranyable (i molt britànica) cartereta plegable que recorden els més veterans amb tapes dures de cartró marró en l’interior de la qual, en un costat, es reproduïen en anglès els quatre principis fonamentals de l’entitat i, a l’altre, la fotografia i les dades del soci encapçalades amb un ‘International P.E.N. Club’, l’adreça de la Glebe House, a Chelsea, i, sobretot, amb un llampant “Catalan Centre Barcelona” que resumia el fruit de tants i tants afanys anteriors.

Les fonts de tot plegat

El lector que ha arribat fins aquí haurà notat que una bona part de les dades que he utilitzat per confegir aquest relat provenen de dues fonts principals: les memòries de Tísner i els records de Joan Rendé.

També en diverses ocasions m’he referit als meus informadors, persones a les quals vull retre en aquest punt el corresponent homenatge de gratitud i de reconeixement. És el cas de Ramon Balasch, Xavier Bru de Sala, Anton Carrera, Miquel Desclot, Guillem-Jordi Graells, Oriol Pi de Cabanyes i l’enyorada Maria Antònia Oliver. Uns amb més prolixitat, altres amb menys, però sempre interessats, atents i encuriosits per tot el que podria sortir al final d’aquest intent de rescatar del pou de l’oblit aquelles ‘pàgines viscudes’.

Al llarg del text el lector trobarà altres noms corresponents a persones amb les quals he establert també contacte. A tothom, doncs, uns quants milers de gràcies per la gentilesa i la paciència que varen tenir amb mi. Aquest article que ara arriba al punt final també els pertany.

————————————————————————————–                                          

[1]  Oriol Pi de Cabanyes, Guillem-Jordi Graells, ‘La generació literària dels 70’. Pòrtic, 1971, (reedició Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, 2004).

[2]  Tot i que l’expressió ‘assemblea de l’autobús’ ha tingut fins ara un cert recorregut m’ha semblat més adient emprar el mot ’autocar’ a l’hora de referir-me al vehicle que va allotjar la trobada atès que –a diferència dels autobusos, que són cotxes de línia amb un trajecte sempre igual i amb diverses parades entremig perquè els passatgers pugin i baixin– al vehicle del senyor Seoane se’l va llogar per a un trajecte concret i discrecional. Pel que fa a Tisner, a les seves Memòries alterna els dos conceptes per bé que en la majoria dels casos es decanta, també, per ‘autocar’.

[3]  Avel·lí Artís Gener, Tísner, ‘Viure i veure/4’. Pòrtic, 1996 (col·lecció Vides i Memòries, 16).

[4]  La manera com es descriu a ‘Viure i veure/4’ l’actitud de Batista i Roca en tot aquest afer té a veure amb l’escassa tirada cap al matís i la subtilesa que ja és proverbial en Tísner. Val la pena recordar, però, que el doctor Batista i Roca, exiliat a Cambridge, va mantenir viva, per bé que irremeiablement somorta durant el llarg temps de la dictadura, la presència del Centre Català en el PEN Club Internacional. Més concretament, un dels meus informadors em diu: “La seva important tasca d’internacionalització del ‘cas dels catalans’ mereix tanta consideració per part del nostre petit gremi com la que li ha estat atorgada pel gremi dels polítics a Tarradellas, que segons com, reclamant-se president de la Generalitat a l’exili, també devia fer l’efecte de ser un tipus una mica fantasmagòric.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!