Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Benvinguts a Nuuk

La primera cosa bonica del dilluns 22 de maig de 2023 és Nuuk, la capital de Groenlàndia. Era un desert de gel, ara és un desert i aviat serà una de les ciutats del futur. Hi vaig ser fa uns quants anys per escriure sobre el canvi climàtic. Érem a juny i la temperatura era de 16 graus. La gent més gran conservava fotografies d’aquell mateix indret fetes cinquanta anys abans on se’ls veia amb abrics de pell de foca. No hi havia gaires coses a fer. Vaig llogar un cotxe, però la ciutat estava desconnectada de tot, l’envoltaves i prou. Els inuit cobraven la paga i durant tot el cap de setmana s’emborratxaven. El dilluns al matí se’ls havia d’arrossegar per portar-los a la feina. Un turc que feia pizzes en la seva rulot era l’únic que es mostrava entusiasta. Deia que amb els diners que guanyava es podia comprar tot l’amor que necessitava. Llegeixo en el llibre de Gaia Vince ‘Il secolo nomade’ (*) que “Nuuk ara és al llindar d’un gran desenvolupament econòmic”. Boom de la pesca i, en els terrenys abans coberts de gel, agricultura, extraccions minerals, petroli. El mal que en altres bandes es pateix aquí esdevé un benefici. És la roda del destí. O la mà equilibradora de la providència, ves a saber. Però més val que ens preparem per a una mudança. Emigrants? Tard o d’hora ens tocarà a tots.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Time

La primera cosa bonica del dimecres 24 de maig de 2023 és que el dimecres 24 de maig de 2023 no existeix. És una mera convenció. Un branquilló al qual ens aferrem perquè no se’ns emporti el remolí del temps. Penseu en quantes possibilitats tenim. El número pels anys o el nom que hem posat als mesos i els dies, tot convencions per no acabar engolits en l’implacable tsunami de l’eternitat. I aquí estem, afectats per la crisi de la mitja edat (com si sabéssim on és la meitat de la nostra vida), per les estacions (cada vegada més inexistents), amb un calendari que al llarg de la història els qui manaven han canviat quan els ha convingut. És la mateixa raó per la qual ens entretenim en bestieses (les nòmines dels càrrecs públics, les presumptes responsabilitats d’un cantant de rock) i no pels assumptes (pocs) que compten de debò. Com més envellim més ens enfrontem a la dolenteria, a la banalitat de la política entesa només com a forma de poder, a les tafaneries disfressades de records. L’única revolució veritable seria despertar-nos demà dintre d’un buit temporal, sense referències ni data de caducitat. Com els animals, els veritables amos del món.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Not in my dreams

La primera cosa bonica del dijous 25 de maig de 2023 és allò que cantava Bruce Springsteen cap al final del seu concert al Circo Massimo: tornar a veure en somnis algú que ja no hi és (*) i (**). Podria passar i no sé quin efecte em faria. Tenir les seves coses a l’habitació, arribar al final de l’estiu, tancar els ulls, somiar i esperar que torni. Però a l’entrada del meu somni hi ha un guàrdia que demana la documentació i només deixa passar als desconeguts. Gent que ha quedat impresa fugaçment a la meva retina enmig de la multitud, però cap d’aquells en qui he pensat mentre em deia que m’agradaria que poguessin ser aquí ballant, deixant-se anar. Ballen en la foscor i no els puc veure. Entren per la porta secundària i m’agafen per sorpresa, no amb la seva presència sinó amb una insinuació, un detall en un retrat robot equivocat. L’altre dia em va semblar veure Curzio que entrava al metro, de tant en tant em giro perquè sento una veu que em recorda la d’Eva i pel vestíbul de la Grand Central passa sovint un amb una bossa de tennis que no és Marco. Els que tinc més a prop s’amaguen per no fer-me mal i els ho agraeixo. A tots els dic: See me in your dreams (*).

(*) Referència a aquesta cançó de Bruce Springsteen:

(**)  La cançó està dedicada a la memòria del promotor musical Michael Gudinsky mort el 2021 (vegeu aquí)

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!