Totxanes, totxos i maons

Ja és tradició que cada vegada que arriba la revista El Temps a casa la comenci a llegir pel final. Un espai que durant molts anys va ocupar l’article de Joan F. Mira, que després va ocupar Martí Domínguez i que des del desembre de l’any passat ocupa Manuel Baixauli, un dels escriptors més interessants que tenim a les nostres lletres.

Tots els seus articles són molt interessants, però aquesta vegada em decanto per destacar -i reproduir- el de la darrera setmana.

Gaudiu-lo i penseu que, com sempre, els subratllats en vermell són meus:

El riu que passa pel meu poble

Manuel Baixauli (El Temps, 2032; 23 de maig de 2023)

Quan menys ho esperes, algú et fa la pregunta, molesta com excrement d’ocell que et cau al cap, i has de respondre, no ho pots eludir. “Per què escrius en valencià?”, et diuen. Pose “valencià”, i no “català”: la qüestió no me l’han plantejat mai al Principat, sinó al meu País. Espès, mancat d’enginy, dic: “Perquè és la meua llengua”. Però quede brut per dins, amb sensacions inarticulades, per expressar. Ho escric ara.

Qui pregunta això té una ment colonitzada o, si és foraster, colonitzadora, perquè no ho diria mai a un escriptor de Toledo respecte del castellà, ni a un de Norwich respecte de l’anglès. Un territori pot estar colonitzat, una ment no en té el perquè, pot ser lliure, independent, fins i tot en la foscor d’un calabós. No hi ha excusa. Qui assumeix un marc mental aliè ha renunciat, primer, al seu.

La pregunta naix d’una presumpció falsa: que el català és una llengua “de segona”. No seré jo qui trace una jerarquia entre llengües, com tampoc la faria entre races. No hi crec. Totes les llengües són importantíssimes per a la riquesa cultural del món, cap no és substituïble. Qui fa la desagradable pregunta, però, sí que hi deu creure i pensar que el valor d’una llengua depèn d’estadístiques, de números. I potser cal respondre-li amb números: el català és parlat per vora deu milions d’individus, cada any se n’editen uns 9.000 llibres i s’estudia a 145 universitats del món —només a França, 21; al Regne Unit i a Alemanya, 20 en cada. Quant al prestigi, pocs idiomes tenen una tradició literària a l’altura d’un Ramon Llull, un Ausiàs March, un Martorell…, per molt que els hagen silenciat durant dècades. Com deia Patrícia Gabancho, “el català és la llengua sense estat més potent del món”. Només un estat paranoic, enemic de la diversitat, pot ignorar-ho i tractar-la de subsidiària, i fins i tot prohibir-ne l’ús al seu ‘Parlamento’.

“Arribaràs a més gent si escrius en castellà o en anglès”, diu sempre algú. I penses: de veres hi ha algú, al món, tan obtús per creure que un fa literatura amb el propòsit d’“arribar a més gent”? A més, per a què tenim els traductors i les eines tecnològiques que fan que qualsevol idioma siga, ara mateix, assequible?

El castellà i l’anglès ja han fet el cim, ho han tingut tot, només els queda la baixada. Són llengües estantisses, decrèpites. Els seus parlants no han d’esforçar-se per aconseguir res. El català, en canvi, ha d’assolir reptes, té camp per córrer i esperança. Millor avançar que no mirar amb ressentiment als que venen darrere.

Però el motiu pel qual jo escric en català ignora les estadístiques. “El riu Tajo és més llarg i més cabalós que el riu que passa pel meu poble —escriu Pessoa—, però el riu Tajo no és el riu que passa pel meu poble”. De segur que al món hi ha alguna dona més guapa i més intel·ligent que la nostra mare, però no és la nostra mare. La canviaríeu per ella? Així ho veig jo, també, amb la llengua.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!