Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

La mare retrobada

La primera cosa bonica del dilluns 15 de maig de 2023 és la història de la fotografia d’una mare retrobada després de quasi setanta anys; ahir per a més detalls, que era la festa de les mares (*).

Soc a la ciutat on vaig nàixer i em trobo amb una amable senyora, amiga de la meva mare quan encara era entre nosaltres. La veig emocionada, seiem a un bar per prendre un cafè i m’explica que la seva torbació prové d’una imatge que li acaba d’enviar al mòbil la seva germana.

No coneixia la seva història. Resulta que es va quedar òrfena als dos anys, quan vivia al sud. La mare se li va morir molt jove. El pare, que es va tornar a casar un temps després, havia repartit les dues filles entre familiars diversos. De la mare ella no recordava pràcticament res. L’única imatge que n’havia vist era la fotografia de la làpida i no havia volgut conservar-la entre els seus records.

Després d’un munt d’anys, el divendres passat, la germana llunyana n’ha trobat una altra. Clica damunt la pantalla i me l’ensenya. Li demano el mòbil perquè la mà li tremola. Hi veig una noia de vint anys amb el seu mateix tall d’ulls. Li torno el telèfon, l’estreny prop del cor mentre diu: “Així, en el més enllà, la reconeixeré”. No crec en cap vida després de la mort, però com m’agradaria estar equivocat…

(*) Des de fa uns anys a Itàlia la festa de les mares es celebra el segon diumenge de maig.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Smile, again

La primera cosa bonica del dimecres 17 de maig de 2023 és somriure novament ara que ja ens podem treure la mascareta que ens tapava la cara. No sembla una cosa gaire fàcil. El New York Times ha publicat un article on ho explica sense tirar mà de la famosa llei de Lamarque que diu que la manca d’ús atrofia els òrgans. Tot i això la cosa no és molt diferent: una espècie de manca de costum que ha contagiat la musculatura facial. ¿Per què malgastar un somriure si ningú el pot veure? Després, un cop s’ha alçat el teló, sentim el bloqueig escènic i no recordem el que cal fer.

Al Japó, d’això n’han fet gairebé un ofici: l’entrenador de somriures. La senyoreta Keiko Kawano (*) ha estat contractada per la IBM per ensenyar als seus treballadors com s’ha de fer, això de somriure. Si feu una cerca per Twitter trobareu alguna lliçó breu i orientativa. El secret de tot, afirma, és controlar els petits músculs que envolten els ulls i que habitualment no fem servir. O gairebé. D’acord. Smile, again. I després recordeu que no heu de badallar, ni tossir, ni esternudar a la cara dels altres, que cal raspallar-se les dents i fer servir col·lutoris. I si no pot ser: recupereu la mascareta.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí-i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!