Pactem Sense Condicions
Deixa un comentari[Comentari de text:
La fórmula de Duran per “fer encaixar” Catalunya i Espanya, diu en Pere Navarrès: es veu que Catalunya i Espanya són com dues peces d’un puzzle, o del mecano, o del lego, que han d’encaixar, tant sí com no. Els nens, fins i tot els de pocs anys, arriba un moment que coneixen tan bé el seu joc de construcció, que saben perfectament bé quines peces encaixen i quines no poden fer-ho de cap manera, perquè són fetes de formes distintes i és materialment impossible fer-les coincidir per convertir-les en un tercer element.
Doncs bé, aquí tenim dos senyors fets i drets, amb uns quants anys a les espatlles, entestats a fer encaixar dues peces completament diferents, tan diferents que l’única cosa que tenen en comú és el fet de ser diferents l’una de l’altra, podríem dir. I estan obcecats a fer-ho malgrat que:
1r/ són dos polítics catalans, i se’ls hi suposa doncs un coneixement més o menys aprofundit de Catalunya, per la seva triple condició de polítics, de catalans i de persones adultes i intel·lectualment competents.
2n/ durant 300 anys (3 segles), que de seguida és dit, altres jugadors abans que ells han estat jugant al mateix estúpid joc i amb les mateixes maleïdes peces i no han aconseguit fer-les encaixar ni farts de vi, per la senzilla raó, insistim-hi, que es tracta de dues peces de formes diferents i incompatibles, que no poden encaixar entre si igual com no poden encaixar un triangle i un cercle, o un cercle i un quadrat.
Doncs bé, malgrat aquest seguit i estrepitós fracàs, renovat a cada generació de polítics castellans i catalans, per fer encaixar la peça castellana i la peça catalana (per fer-ne una peça castalana, o catellana, això és, espanyola), a dia d’avui els polítics castellans no cejan en su empeño i alguns polítics catalans (cada dia menys, però) tampoc. Que a la Meseta insisteixin en el tema és normal, en ells: es veu que no tenen res més a fer i tampoc saben fer res més, i a més a més, com que
no hi veuen bé i a sobre s’ho miren sempre de lluny i superficialment, d’allò poc que veuen no entenen res (si no té relació directa amb la seva hacienda). Res de res.Ara bé: tot això, que també és clar com l’aigua fins i tot per a les criatures, no entra al cap de determinats exemplars de polítics catalans, que no sols es resisteixen a sortir de la trinxera, sinó que no saben contra qui estan atrinxerats. On és l’enemic? On cony és el front? La independència del País Català és impossible, explica a qui el vol escoltar en Josep Anton i Duran, que l’altre dia es despenjava en un diari madrileny dient que tranquilos, muchachos, que tot això
del dret a decidir i del procés cap a la consulta, en realitat no és res de concret: fum d’encenalls, vaja.No se sap en nom de qui parla, la testa més brillant d’UDC, però no és estrany que trobi la complicitat de l’inefable PN, primer secretari del PSC, que va de realista, com els joves del Maig del 68, buscant l’impossible d’un federalisme que a Espanya no existeix ni pintat a l’oli.
Que ningú es mogui!, avisen, que separar-se d’Espanya és impossible, criatures de Déu, a veure si encara pendrem mal…! Llàstima que no anessin amb aquests ànims i amb aquesta moral les tropes borbòniques i el Borbó que les esperonava i les va dirigir, ara fa 300 anys (in)justos, contra el cor de Catalunya per deixar-les-hi clavades fins a dia d’avui (i sine die, si depengués de gent com el duo Navarro & Duran, o Duran & Navarro, que tanto montan y montan tanto)…!
I de tot plegat què en pensen, els catalans (tots els altres catalans que no són PN i JADL)? Doncs res. És a dir, no en volem saber res: fem un Espanya, com diu que en diu l’Empar Moliner: no preguntem.
Aquest enrocament puc entendre’l, o pot no sorprendre’m en el torrapipes de la Franja, però ja em costa més explicar-me’l en un dirigent d’un partit socialdemòcrata: ¿com es pot estar, doctrinàriament, a favor de les llibertats individuals i estar alhora en contra de les llibertats col·lectives, i encara més en el cas tan clar d’un poble sotmès per les armes i castigat sistemàticament per “rebel”? Pere Navarro, en efecte, s’ha posicionat en contra de la via sobiranista i de la “consulta independentista”, ja ho sabem, però és que a més “ha avalat”, llegim a la premsa, la campanya que l’alcaldessa socialista de l’Hospitalet va començar, de la mà de C’s i de Plataforma per Catalunya (omg!), a favor del NO a la independència, i que ara ha “exportat” al veí Sant Feliu de Llobregat. S’han apuntat, doncs, a l’eslògan dels Ciudadaldeanos: “Mejor unidos” (deu ser millor, sí, però per a qui?).
Aquests dies alguns columnistes han vist en aquesta maniobra un gest de “normalitat” necessari, previ a la consulta: aquesta ha de tenir partidaris de les dues opcions, i el fet de tenir-los vol dir que la possibilitat de la consulta cada dia és més real. D’acord, sí, però ¿precisament el PSC ha de ser un dels que prediquin les bondats (?) de la negativa a emancipar-se?!! Per sort (perquè el partit no em caigui més avall encara, vull dir), dins el PSC hi ha qui demana al seu timoner que deixi de cridar tant i tan escandalosament amb el megàfon i d’associar el seu sorollós antiindependentisme amb l’unionisme.
En fi, mentre aquells dos dinosaures continuen enfangant-se a la seva bassa, la premsa ens informa, gairebé cada dia, d’algun o altre avenç de la causa catalana a l’Europa d’avui i resta del món, com ara que responsables de l’EFTA, Associació Europea de Lliure Comerç, veuen “viable” la independència de Catalunya, com altres països de petites dimensions (desmentint de passada la penúltima cretinada de Mariano Rajoy), i que aquest organisme podria funcionar com a alternativa en el cas que la UE tanqués la porta d’entrada.
I parlant de tancar portes, déu n’hi do l’estrident cop de porta que va clavar el nen del Rei a Girona, en resposta a la reclamació de “radicalitat democràtica” que li va fer a l’Auditori l’alcalde Puigdemont: el Borbó petit, igual que el ministre de Justícia espanyola, present a l’acte, va sortir amb la coartada de les “regles del joc” vigents, precisament ell, descendent (més o menys) directe del Borbó que se les va passar per l’engonal, les regles del joc que jugàvem a Catalunya abans no vingués ell per quedar-s’hi, per a desgràcia nostra…! Com aquell qui res, el futurible Felip VI, servint-se d’un perfecte castellà, va tallar aquest dia a Girona, ciutat de la qual se suposa que és Príncep, totes les amarres, i no pas precisament les del Bribón… Doncs adéu, bon vent i barca nova, noi!
I amb tot això, aquells dos beneits, com els Dupond i Dupond, parbleu!, com si sentissin ploure, reclamant pactar (sense condicions) amb una gent que la història ha demostrat i demostra cada dia que, també sense condicions, només accepten dels altres la rendició…
